El Modernisme Català: Definició, Característiques i Etapes

1. Definició del Modernisme Català

Entenem per modernisme un període de la cultura catalana que va, a grosso modo, de 1890 a 1910. L’hem d’entendre com un procés al final del qual la cultura catalana se sent substancialment transformada en relació a l’estat del seu inici. És un intent de modernitzar: es vol ser modern. Cal entendre’l com la voluntat de transformació de la nostra cultura, amarada de formes d’expressió i contingut d’arrel tradicional o regional, en una cultura de caire modern i nacional.

S’ha produït una confusió en l’ús del terme, ja que, en l’inici, es referia a la voluntat de modernitzar la cultura tradicional i, posteriorment, només s’ha referit a l’estil arquitectònic.

Es pot inserir en una línia que, des del romanticisme, culminarà en l’experiència avantguardista del primer terç del segle XX i que es caracteritza per la ruptura o enfrontament entre l’artista i la societat, la qual cosa implica un compromís de l’artista amb aquesta societat que vol canviar.

A final del segle XIX es donen a Europa tota una sèrie de canvis socials i econòmics que, amb noms diferents, provoquen un auge inesperat de les arts i de les ciències:

• Art nouveau
• Modern style
• Style liberty
• Jugendstil
• Modernisme

Literatura, pintura, música, arquitectura, filosofia: aconsegueixen una interrelació entre les arts que difícilment s’ha tornat a repetir.

En aquest moment l’art s’entén com a Art total o Art síntesi, a partir d’aquesta idea es desenvolupen tot tipus d’activitats artesanals que incorporen l’art a la vida quotidiana, tot cercant la unió de dos conceptes: funcionalitat i bellesa.

2. Característiques del Modernisme

Tot i que, com veurem, no s’arriba a unes formulacions estètiques clares, es pot parlar d’una estètica, d’una determinada actitud artística, de vegades, contradictòria. L’art com a passió i l’art com a rebel·lió: aquesta doble concepció serà una característica essencial del moviment.

Trets generals que el defineixen:

1. La tradició i les influències: es valora el passat dels heterodoxos i dels marginats. Tradueixen i fan comentaris d’autors com Nietzsche, Novalis, Ibsen, D’Annunzio.
2. Recerca de l’Art síntesi: ataquen les normes preestablertes, perquè les consideren un fre per l’artista. Els interessa la creativitat personal. Exalten el geni creador, l’individu oposat a la massa. S’havia d’aconseguir l’art total, que trenqués els límits entre els gèneres i les arts: poema en prosa, prosa poètica, òpera (unió de música, text, interpretació)
3. Creació d’una literatura moderna i europea: la literatura havia de recollir les característiques pròpies de Catalunya i, al mateix temps, reflectir la problemàtica universal.
4. La llengua i l’estil: es preocupen per la sistematització de la llengua, per la reforma ortogràfica. L’estil havia de ser culte i sintètic i, per mitjà d’un llenguatge suggerent i simbòlic, havia de connectar amb el lector.

3. Cronologia i Etapes del Modernisme

Precedents (1884-1891)

Encara que es faci començar el modernisme l’any 1890, el terme modernista és usat abans, per primera vegada a L’Avens l’any 1884 en una declaració de principis de la revista. Hi ha una sèrie d’autors (Josep Yxart, Joan Sardà, Apel·les Mestres...) que començaran a difondre aquestes idees de transformació i de progrés, però no arribaran a constituir-se en un grup cohesionat ni amb la consciència d’una missió històrica, com ocorrerà amb els seus successors.

Cap al modernisme (1892-1893)

Coincideix amb la segona etapa de publicació de la revista L’Avenç. Aquesta revista es converteix en l’òrgan del modernisme català. Difondrà la voluntat de regenerar el país. Hi entren nous col·laboradors. Raimon Casellas, crític d’art, impulsa la idea que cal reformar, importar novetats, renovar; acusen la cultura coetània de tradicionalista i regionalista. La revista es converteix en el vehicle d’una estrident campanya de modernització. Introdueixen les darreres quimeres contemporànies, les novetats del panorama cultural europeu: Ibsen, Nietzsche, Wagner, el simbolisme poètic.

Simbolisme: moviment que apareix a França a finals del segle XIX com a reacció a la poesia romàntica. Segons Mallarmé la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l’essència de les coses. La màgia verbal, la musicalitat de les frases són les protagonistes.

Encara que no es mirin totes aquestes novetats de la mateixa manera, són les noves tendències i, per això, s’han d’acceptar en bloc, amb totes les seves caòtiques contradiccions, perquè aquesta confusió és un senyal de vida, d’activitat, de sintonització amb la crisi d’idees i valors típics de les societats avançades.

Santiago Rusiñol serà un artista que va guanyant fama i es converteix en una mena de símbol, estendard del modernisme, esdevé un animador cultural i un model de modernista com a pintor, escriptor, intel·lectual (festes modernistes de Sitges).

Paral·lelament a això, des de les pàgines de L’Avenç, es difondran una sèrie de propostes de Pompeu Fabra per dur a la pràctica la reforma ortogràfica, d'entrada causaran molt d’aldarull i no culminaran fins el 1913.

Totes aquestes iniciatives en principi no anaven coordinades, però totes pretenien modernitzar la cultura i, aviat, va néixer la idea d’unir tots els esforços: discursos, concerts, representacions teatrals, publicitat, Cau Ferrat...

Modernitzar el país vol dir transformació intel·lectual de la societat. Un país regenerat equival a un país culte, artísticament i intel·lectualment sòlid. Predomini del corrent regeneracionista.

1894-1900

El 1893 desapareix L’Avenç i s’interromp la campanya tot just encetada. Continua havent-hi iniciatives, però els mancava la coordinació.

A partir d’aquest moment pren més relleu la tendència esteticista, que formula la literatura a base d’un autèntic culte a l’art i a la bellesa.

El primer pas en la reconstrucció d’un front més o menys coordinat va tenir lloc el febrer de 1897 amb l’estrena a Sitges de La fada de Morera i Massó i Torrens i que va tornar a tenir l’aspecte d’esdeveniment social i de manifest de grup que havia tingut la festa de 1893. A partir d’aquest moment tots els actes culturals modernistes van acompanyats d’aquest sentit col·lectiu.

Els Quatre Gats serà el punt focal del moviment.

Apareix Catalònia, revista semblant a L’Avenç i que incorpora col·laboracions de diversos autors modernistes: Rusiñol. Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar...

Fa obra de divulgació introduint diversos noms i corrents de moda a Europa. La modernitat continua essent el primer criteri: defensar tot quant sigui nou, però, d’entre totes les novetats, es decanten per les que s’acullen a una estètica que té l’exaltació de la vida com a valor suprem. El vitalisme acaba triomfant, perquè conflueix amb el catalanisme que, arran de la crisi de l’estat espanyol de 1898 (desastre colonial, Cuba) pren una embranzida i els modernistes hi veuen senyals d’una vitalitat social favorable al seu objectiu de modernitzar. Aquesta convergència es manifesta en una literatura que exalta la vida, mitifica la joventut, usa la metàfora (albada, sol ixent) i condemna la feblesa.

1900-1910

El moment àlgid de triomf assenyala, també, l’acabament del modernisme. No és una mort sobtada, sinó una mena de dissolució lenta i confusa, provocada per diferents factors:

• Convivència en les publicacions d’obres modernistes amb d’altres més regionalistes.
• Ressorgeixen el Jocs florals que els modernistes havien criticat durament.
• Hi ha una revifalla de la literatura costumista. Ara, la toleren perquè veuen la necessitat de cercar les arrels de la catalanitat en la terra mateixa de Catalunya, en el seu paisatge, en la Catalunya vella i rural. De vegades la ruralitat serà el símbol de totes les forces de reacció, i d’altres és la ciutat. L’ambivalència és indissoluble perquè la societat que es vol moderna i europea, també es vol catalana.
• Molts modernistes passen a fer una literatura més regionalista a expenses del cosmopolitisme; s’accepten els valors que abans es condemnaven com a pairalistes i menestrals.
• Alguns modernistes reneguen de les seves idees juvenils.
• El modernisme es dilueix en la pura i simple modernitat. Ara ja són molts i la seva lluita modernitzadora està a punt de triomfar en la burgesia, l’arquitectura, les arts decoratives, la indumentària, la pintura, la música, la literatura... Perd la seva raó de ser, passa a designar un estil, el de la burgesia barcelonina que s’estén ràpidament a les comarques.

A causa de totes aquestes contradiccions, el modernisme no tornarà a ser un corrent coherent i sostingut. L’actitud es manifestarà aïlladament, individualment.

A principis de 1906 Eugeni d’Ors, que fins aleshores havia col·laborat amb la premsa modernista comença a publica a La Veu de Catalunya, publicació al servei de la Lliga Regionalista, i comença a predicar una nova versió de la modernitat, subordinada a la política de la Lliga i que esdevindrà el noucentisme. L’aliança dels intel·lectuals amb la Lliga i la versió retallada i edulcorada del modernisme d’aleshores li fan posar punt i final.

4. Corrents Ideològics i Estètics del Modernisme

Des dels inicis, el modernisme català té una certa contradicció interna, conviuen i es combinen dues tendències, la de l’art per l’art (rebuig societat, torre d’ivori) i la intervencionista en la societat, perquè totes dues opcions són igualment modernes i, per tant, acceptables.

Corrent regeneracionista

L’aparició del modernisme va ser la manifestació més clara que la burgesia volia començar a modernitzar-se. La modernització de la societat catalana implicava necessàriament un replantejament de la seva relació amb l’espanyola. La decadència d’aquesta societat és diagnosticada com a una pèrdua del caràcter propi. La solució consisteix en la recuperació del caràcter genuí, la qual cosa suposa la incorporació al concert de les societats capitalistes avançades d’Europa, perquè el caràcter dels catalans és com el d’aquests pobles avançats i, per tant, la solució és un injecció d’influències europees.

Són catalanistes en tant que pensen que Catalunya ha de ser una nació autònoma perquè pot ser una societat moderna i, a més, l’única manera de se autònoms és ser moderns, per això critiquen la renaixença.

Joan Maragall, Ignasi Iglésias, Miquel dels Sants Oliver

Corrent esteticista

Els partidaris d’aquest corrent desconfien de la capacitat de l’artista per transformar el món. Es consideren víctimes de la societat materialista i converteixen l’art en una mena de religió. Fan una literatura plena de delicadeses, de suggeriments i impressions que pretén commoure la sensibilitat del receptor: Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Raimon Casellas.

Prenen com a punt de partida el simbolisme francès, en el qual, la poesia, la metàfora, domina l’elaboració literària. Es renuncia a representar el món real. Per a ells, el millor servei pràctic que pot fer la poesia dins la societat és potenciar l’expressió simbòlica de tot allò que es percep. Cal cedir la iniciativa als mots i a la música que conté el ritme poètic. Cal revitalitzar la pràctica del llenguatge més enllà del seu ús representatiu i mimètic. S’ha de retrobar, en la màgia profunda de l’articulació dels mots, un esperit col·lectiu en perill a causa del progrés material que ha comportat un empobriment mitològic, literari i lingüístic de les societats de l’era industrial.

Opinen que és la força suggestiva dels mots (el llenguatge dels poetes) la que pot transformar la realitat en una essència pura.

5. El Modernisme i la Societat

Els canvis provocats per la industrialització i per la implantació de la burgesia com a classe dominant provoquen un canvi en les relacions entre l’intel·lectual i la societat durant la primera meitat del segle XIX: l’artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l’art com una activitat superior a les altres activitats humanes i l’artista com un ésser superior.

L’artista se sent abocat a la bohèmia. Són una generació rebels respecte a la seva pròpia classe social.

Tots els intel·lectuals que participen de les idees modernistes coincideixen en el fet que són fills de la burgesia comercial i industrial que s’ha enriquit durant el segle XIX. Suposen la manifestació més extremada dels afanys de modernització que comença a revelar aquesta classe social.

La burgesia, i en especial el seu sector més jove, vol gaudir de la riquesa acumulada: es desplaça cap a l’Eixample, despèn en tota mena de productes, adquireix hàbits cars (òpera, esports...)

Però hi ha conflictes amb la vella burgesia, per a ella, l’activitat artística només és una forma de passar el temps no una manera de viure, com pretenen els modernistes arriscant-se a perdre el poder econòmic que han aconseguit.

Així, el jove burgès compta amb l’oposició paterna. Vol evadir-se dels seu futur com a industrial, comerciant, banquer... i ser artista. I aleshores es comença a parlar de vocació: l’art se sacralitza, és una manera de justificar moralment la traïció als pares i de justificar-se ells mateixos en el sentit que ser artista no volia dir pertànyer a una classe inferior. A més, ells són els únics que es poden permetre el luxe de viure de l’art per l’art, perquè les seves famílies els donen suport econòmic.

L’enfrontament entre l’intel·lectual i la burgesia és palès, tots dos sectors es rebutgen. L’intel·lectual que se sent marginat adopta una actitud d’autodefensa i se sent abocat al món de la bohèmia, es revolten críticament, a través de l’art i de la literatura, contra la societat burgesa.

A causa de la convivència dels dos corrents, els modernistes catalans mai no arriben al rebuig total de la societat. Es plantegen que l’art assoleixi un estatus social reconegut dins la societat catalana. Aspiren a ser escriptors o artistes catalans. Són els primers que consideren l’activitat literària com a professional, encara que no aconsegueixen viure-hi.

Les tensions entre els intel·lectuals i la burgesia no se solucionaran fins al noucentisme.

6. L’Assaig Modernista

Durant el modernisme es produeix un volum considerable de prosa assagística: articles crítics, exposicions teòriques, manifestos... Els publicaven als diaris i revistes, eren llegits com a discursos durant les festes.

El desenvolupament de la premsa en català va obrir noves possibilitats als escriptors nous. Eren arquitectes, advocats, prohoms del nacionalisme que escrivien sense cap sentit de la professionalitat.

La crítica artística i literària va assolir una importància gairebé desmesurada i no va conformar-se a ser funcional i informativa, sinó que va adquirir ambicions teòriques i va atribuir-se una missió educadora i reformadora.

El crític era qui es trobava a l’avantguarda de la lluita per l’art i la literatura, qui dictava per s’havia d’anar, combatia les desviacions i els errors i guiava tota una societat cap a un estadi superior de civilització.

Gabriel Alomar és el capdavanter d’un grup nacionalista mallorquí que en fracassar va projectar-se cap a Barcelona i va col·laborar amb la premsa catalana. Critica el tradicionalisme i la represa del ruralisme, al qual contraposa la ciutat. Atribueix a l’artista un paper al davant. Serà l’introductor del futurisme. El seu deixeble és Eugeni d’Ors.

Miquel dels Sants Oliver

Joan Maragall

7. La Poesia Modernista

Sobresurt la figura de Joan Maragall. Fill d’una família de fabricants de teixits, va estudiar dret, idiomes i es va dedicar a la poesia. Adopta una actitud crítica enfront a la seva classe social. No creu, però, en l’opció reformista.

El seu modernisme es basa en el coneixement que té de Nietzsche: una filosofia optimista i enèrgica que apareix contra el determinisme pessimista, és una exaltació de la vida.

Amb la teoria de la paraula viva, Maragall creu que la suprema missió de la poesia és expressar de manera espontània la vida. Segons aquesta teoria la poesia consisteix a dir les coses tal com ragen. Suposa un abandonament de tota retòrica i un retorn al subjectivisme.

També escriu assaig i fa traduccions.

• Elogi de la paraula
• Elogi de la poesia
• Poesies originals i traduccions
• Poesies
• Visions i cants
• Les Disperseres
• Enllà
• El comte Arnau
• Oda nova a Barcelona
• Cant espiritual

Els seus temes són els mateixos de la poesia romàntica: la natura, el paisatge, les tradicions, però els tracta de forma diferent, perquè hi veu possibilitats de vida, de salut, d’energia vital. Per a ell, la poesia no és més que la forma, el vers, la importància no rau en el que es diu sinó en com es diu.

Segons Gabriel Ferrater a Sobre literatura, “Maragall no tenia amb plenitud el seu ofici poètic, però sí en tenia una part. Li faltava la paciència, la malícia, la cultura, el respecte, però tenia un sentit molt despert d’allò que significa exercir-lo honestament”.

Per a Costa i Llobera “la inspiració sense la forma (la imaginació sense la llengua) és imperceptible”.

Té avorrida la llengua que ell sap i enyora una llengua que ignora, la del vigor idiomàtic, la de la paraula viva.

Josep Lluís Marfany a Aspectes del modernisme diu que Maragall sent una fascinació pel tema del comte Arnau des de molt antic. No eren tant el personatge i la seva llegenda que l’obsessionaven com alguns problemes metafísics que trobaven adequada expressió a través del tema llegendari.

8. La Novel·la i el Conte Modernista

La narrativa modernista s’identifica amb el seu corrent més important, la narrativa rural, tot i que també es pot parlar d’un corrent costumista, sobretot contes (Joaquim Ruyra, Marines i boscatges, Salvador Galmés, La dida) i d’un corren decadentista, Prudenci Bertrana, Josafat.

Consideram novel·la modernista la publicada entre 1900 i 1911.

Adopten les tècniques de descripció i anàlisi típiques del naturalisme:

• Predomini de la narració sobre el diàleg
• Llei de l’herència com a condicionament de les actituds dels personatges
• Interrelació home-medi
• Fragmentació estructural
• Subjectivització
• Simbolització

Aquestes novel·les es nodreixen d’una filosofia fatalista de la realitat en què la voluntat humana resta sotmesa a pressions i influències externes. Així, el tractament del paisatge, el món rural ja no és considerat com un lloc idíl·lic, sinó que és enfocat d’una forma crua, negra i pessimista.

La tècnica, impressionista, del poema en prosa és aplicada a la descripció del paisatge, es vol aconseguir un clima espiritual i la unitat estètica que suposa el poema, sense utilitzar els procediments del vers, p.ex Solitud.

Els escriptors modernistes coincideixen amb el corrent europeu de voler trencar l’estructura de la novel·la, després del realisme. Ells tracten la realitat no a través de l’anàlisi sinó de la visió.

Incidència en la descripció del paisatge i en el tractament de la llengua, en el que anomenen recerca de l’ànima catalana. Presència d’elements propis del llenguatge oral com renecs, frases sincopades, barbarismes, repeticions...

Elevaran a la categoria de principi espiritual, immanent i autònom, la psicologia i el temperament col·lectiu català adquirit a partir de realitats com la història, la geografia, la raça, la llengua i la cultura.

Plasmen a les seves novel·les les tensions entre l’individu i la societat. Es valora la figura del marginat, del boig. Apareixen personatges inadaptats. Lluita entre l’ideal i la realitat. El marginat és l’heroi, l’artista, que s’enfronta a les masses.

Aquestes novel·les es poden dir simbolistes perquè transcorren dins un món rural, però no el descriuen, pretenen suggerir un conflicte general, d’abast històric, plantegen el conflicte central: individu/societat i, per això, recorren, a la simbolització de la realitat.

Per què aquesta narrativa rural? Potser perquè abunden els autors de les comarques, com Reus, Girona, Mallorca. Perquè hi ha una enyorança del camp i perquè se cerquen les arrels de la identitat nacional en el món rural.

S’especula entorn del superhome que condensa en ell el sentit superior d’espiritualització de la humanitat. Es concep l’home com un ésser dual, subjecte per una banda a la fatalitat, però capaç d’imposar la seva voluntat, el seu domini. Els que no han arribat a la individualització són personatges que es regeixen per les lleis de la inèrcia, víctimes de l’herència i de l’ambient i són transmissors inconscients d’aquestes forces. Són personatges estàtics, plans.

Les persones poden ser producte de la seva pròpia voluntat. La vida s’entén com a projecte d’autorealització: la bèstia és incapaç d’evolucionar i el superhome sí, són els artistes.

9. El Teatre Modernista

L’interès pel teatre del modernistes connecta amb la seva voluntat de recerca d’un art total, on poesia, música, pintura i drama havien de materialitzar-se, alhora, al servei de la més completa expressió artística. També coincideix amb un moment en què a Europa es produeix una important transformació de les estructures de les obres teatrals, especialment a França. Ibsen és un dels autors que més influeixen.

Ignasi Iglésias

Adrià Gual

10. El Modernisme Artístic

Interrelació de totes les arts. Es desenvolupen tot tipus d’activitats artesanals. Volen introduir l’art en la vida quotidiana: estris de decoració com canelobres, cadires de fusta, vestimentes... Utilitzen elements poc valorats abans: ferro, ceràmica, vidre... Predomini de les línies corbes i dels motius vegetals i florals. En la música prefereixen l’òpera com a combinació de diferents arts.

L’arquitectura serà una activitat molt valorada, ja que possibilita la plasmació pràctica del seu ideal d’art total: integrar la major quantitat de disciplines artístiques en un mateix projecte.