Modernisme català: etapes, tendències i influències estètiques

Art Total: Concepte i Abast del Modernisme

Richard Wagner va ser la persona que va utilitzar per primera vegada aquest concepte. El Modernisme no només es reflecteix en la literatura o l'arquitectura, sinó que representa totes les arts i pensaments d'aquesta època.

Cronologia del Moviment Modernista

El Modernisme viurà dues grans etapes:

1a Etapa: 1892-1900. Assumpció de Novetats

Els modernistes aniran rebent i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra, Jaume Brossa, Alexandre Cortada...).

L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren és recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista. Per això serà la introductora de l'obra de Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres.

Les Festes Modernistes de Sitges i la Crítica Social

• Les Festes Modernistes a Sitges se celebren a una platja. Són un discurs profund.
• S'organitza el Discurs de Rebel·lia (Manifestació Decadentista).
• Curiositat: Hi ha una contradicció entre platja i ciutat (prosa i poesia). Critica la burgesia.
• La finalitat era donar a conèixer totes les coses que s'estaven produint.

Jaume Brossa i la Superació de la Renaixença

Jaume Brossa, amb Viure del passat, presenta l'entrada del Modernisme a Catalunya, amb la voluntat de superar la Renaixença.

5. Les Dues Tendències del Modernisme: Regeneracionisme i Esteticisme

1. El Regeneracionisme: Art com a Instrument de Canvi Social

Entén l’art com un instrument essencial per al canvi social, rebutja els valors tradicionals i conservadors de la burgesia i projecta l’artista com l’individu que es compromet a elaborar una obra en defensa de la renovació col·lectiva.

Alguns autors destacats són: Joan Maragall, Jaume Brossa, Joan Puig o Ignasi Iglésias.

2. L'Esteticisme: La Defensa de l'«Art per l'Art»

Defensa l’«art per l’art» i l’entén com un objecte amb valor intrínsec. Així, l’activitat artística esdevé un valor suprem i la projecció d’una manera d’entendre i de viure la vida.

En aquest grup hi havia els autors bohemis, que es van dedicar exclusivament a viure per donar forma a la seva obra i donar-la a conèixer, com Santiago Rusiñol, Raimon Casellas o Ramon Casas.

2a Etapa: 1900-1911. El Triomf i l'Esgotament del Modernisme

La segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic.

Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensibilitzada arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire conservador.

En el moment que sembla que els objectius de renovació i modernització dels modernistes comencen a assolir-se, perquè la burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes.

Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. El programa noucentista acabarà triomfant i això significarà l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.

6. Influències Estètiques Europees

Prerafaelitisme: Puresa i Espiritualitat

Moviment pictòric i literari que té origen a Anglaterra a mitjan segle XIX. Defensava un retorn a la puresa de l’estètica prerenaixentista, però en la seva difusió pel continent es va empeltar del decadentisme i el simbolisme.

Entén la creació artística com l’expressió sincera del sentiment i l’associa a l’adoració de la divinitat, cosa que connecta amb una visió molt religiosa o espiritual de l’art, que alhora es relaciona amb l’art medieval i tot el que comporta (llegendes, personatges...).

En el Modernisme català tingué molta incidència, sobretot de la mà d’Alexandre Riquer, que el difongué des de la revista Joventut i el plasmà en obres com Enyorances (1902).

Decadentisme: La Bellesa en la Crisi

Tendència artística que sorgeix a França a les últimes dècades del segle XIX, com un complement al simbolisme i una continuïtat de certes idees del Romanticisme. Parteix de la consciència de viure a la fi d’una civilització i l’inici d’un període decadent. Com a reacció, busca en l’art l’expressió de la bellesa que la realitat ja no posseeix.

Els francesos Joris-Karl Huysmans i Paul Verlaine i l'italià Gabriele D’Annunzio en foren els principals representants.

8. L’Escola Mallorquina i la Poètica Classicitzant

Tot i que el terme “Escola Mallorquina” fou emprat a finals del segle XIX per designar l’aportació dels escriptors mallorquins a la Renaixença, es va estendre per referir-se també a alguns autors modernistes. El sorgiment d’aquest grup també s’explica gràcies a les estretes i efectives relacions culturals que s’establirien des de finals del s. XIX entre autors i artistes barcelonins com Rusiñol, Gaudí i autors illencs.

Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover representen el vessant més classicitzant de la poètica modernista. Tenen en comú la línia clàssica, l’equilibri formal i una idealització de la realitat que sovint deriva cap a la nostàlgia.

Comentari del poema Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera

El poema comença amb una declaració d’amor i d’admiració envers un arbre que presenta tres qualitats en grau superlatiu, comparables a:

• La vellesa de l’olivera, que simbolitza l’experiència de la vida i la saviesa adquirida a través dels anys.
• El poder del roure, que simbolitza la força i la resistència davant de les adversitats.
• La verdor del taronger, que simbolitza l’eterna joventut.

El pi viu solitari en un lloc inhòspit, gens acollidor, però, paradoxalment, hi ha una sèrie de circumstàncies que converteixen aquest lloc en un indret privilegiat. Al llarg de les quatre primeres estrofes, el poeta fa una sèrie de contrastos o oposicions que posen en evidència aquesta paradoxa.