Assaig i literatura catalana: Fuster, Capmany, Pla i Rodoreda

Les Xarxes Socials

Les xarxes socials són un mitjà de comunicació que ha globalitzat el món, ja que ha permès que ens comuniquem amb persones d'altres països i amb familiars que no vèiem fa molt de temps; també ha permès que coneguem noves persones.

Han estat un mitjà que ha creat grans problemes en el món, ja que s'han vist casos de robatoris d'identitat. Les xarxes socials no són el problema; el problema és el mal ús que se'n fa, ja que hi ha persones que les utilitzen excessivament i no mesuren les conseqüències. S'han vist casos en què persones coneixen altres per aquests mitjans sense saber amb claredat qui són i tenen cites que resulten ser diferents del que s'imaginaven. Per tant, el dolent són les persones que fan mal ús d'elles i que no mesuren les conseqüències dels seus actes, o que s'obsessionen amb les xarxes socials i el seu món només gira al voltant d'elles, tancant-se en el seu petit món de les xarxes socials i deixant la seva vida real i social a un costat.

En conclusió, les xarxes socials són un invent meravellós que ha ajudat a moltes persones, però que hem d'usar amb moderació, sense exagerar-ne l'ús.

Literatura Catalana: Autores i Contextos

2.5. Autores Posteriors a Rodoreda i la Perspectiva Feminista

La majoria de l'obra de Rodoreda està protagonitzada per personatges femenins. Això significa que les seves novel·les i contes aborden aspectes de la vida de la dona en l'època històrica que va viure l'autora, és a dir, la major part del segle XX. Per tant, l'obra tracta els problemes que la dona viu com a resultat de la seva subordinació a l'home en una societat profundament patriarcal com la que va propugnar la dictadura franquista.

Sobretot, l'escriptora que, després de Rodoreda, adopta una perspectiva clarament feminista és M. Aurèlia Capmany. Les dues autores són els referents més directes d'altres posteriors, especialment les membres de la Generació dels 70, entre les quals cal destacar:

• Montserrat Roig
• Carme Riera
• Maria-Mercè Marçal
• Maria Antònia Oliver
• Isabel-Clara Simó
• Maria Barbal (que comença a publicar més tard)

2.6. Autors Destacats en el Context d'Escriptura d'El Verí del Teatre

En el context d'escriptura d'El verí del teatre, destaquen altres autors dramàtics:

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940-2020) va ser dramaturg i guionista. Va iniciar la seva relació amb el teatre de molt jove com a actor a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Aquest dramaturg practica un teatre de text realista amb històries explicades sempre des de diferents punts de vista a partir dels quals construeix la realitat.

Manuel Molins

El dramaturg valencià Manuel Molins (Alfara del Patriarca, 1946) ha dut a terme una producció teatral amb més de quaranta títols. Als anys 70 va ser fundador del Grup 49 de teatre independent, amb la intenció de recuperar la llengua i la cultura pròpies. La temàtica de l'obra de Manuel Molins és diversa, però comparteix amb la resta d'autors dels 70 la idea de teatre com a eina per a la lluita social i per a la denúncia de prejudicis (Exemples: Dansa de vetlatori, 1978; La màquina del doctor Wittgenstein, 1999; Abú Magrib, 2002).

2.7. Autors Destacats en el Teatre Anterior a El Verí del Teatre

Autors que destaquen en el teatre amb anterioritat al context d'escriptura d'El verí del teatre:

Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) és un nom destacat en el teatre de la segona meitat del segle XX. A més de directora de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, va ser actriu en alguns dels muntatges de l'època i també dramaturga (a banda de novel·lista i assagista). La seva gràcia natural, el caràcter polifacètic, el do de comunicadora i la gran intel·ligència la van convertir en la mestra i activista del món teatral que va ser.

Manuel de Pedrolo

El cas de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) és diferent. Pedrolo va ser un autor d'ofici que va tocar tots els gèneres de l'escriptura, incloent-hi el teatre. Encara que tracta temàtiques i maneres de contar molt diferents, les seves creacions es decanten per la denúncia de l'absurditat en què sovint es troben les persones alienades, però també parla de la mort o el sentit de la vida. Va escriure tretze obres de teatre, centrades en la cerca de la llibertat des de diferents perspectives.

En l'àmbit valencià, no va ser fins la dècada dels 70 que es va deixar enrere el protagonisme del sainet i es van començar a apreciar canvis en la temàtica, el procés d'escriptura, la representació o la proliferació de companyies independents.

2.5. Característiques Generals del Gènere Teatral en el Context d'Escriptura

El teatre es pot definir per la seva riquesa i el seu dinamisme.

El Teatre Independent (Anys 70)

Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 van proposar espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.). La feina i la funció de l'autor teatral es va diluir en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d'aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La Cassola, Dagoll-Dagom) duien a terme imatges plàstiques violentes i poderoses, però cada cop amb un contingut menys didàctic o polític.

A finals dels seixanta i, sobretot, als setanta, uns grups de teatre van renovar el panorama teatral amb conceptes dramàtics alternatius que insistien més en l'espectacle, en els "muntatges", i bandejaven el text d'autor, a favor d'una creació col·lectiva. Es substituïa l'espai escènic tradicional, a la italiana, per un espai polivalent, i s'introduïen noves tècniques dramàtiques, que incloïen el mim, la mescla de gèneres, els decorats simbòlics o la manca d'aquests, la provocació al públic, etc.

Evolució Post-Constitució (Anys 80)

Al voltant dels 80, amb l'aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d'autonomia, millora notòriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors: torna el teatre de text i autors com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs, a més d'incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents.

Els autors, en general, s'aparten de la denúncia de l'opressió col·lectiva i s'inclinen per temes purament literaris com ara el pas del temps, la perplexitat que l'individu presenta enfront de la societat i els problemes de convivència urbana.

En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l'ús d'acotacions extenses amb forma literària.

En algunes obres, com a El verí del teatre, l'acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació amb l'objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques.

Joan Fuster: L'Assaig Humanístic i Cívic

2.2. Context Vital i Històric de Diccionari per a ociosos

Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos el 1964. En aquesta època el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l'estat. Això permet, entre altres, la creació d'una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que s'anirà ampliant al llarg dels anys 60 i 70. D'altra banda, Diccionari per a ociosos es publica després de dues obres que havien suscitat molta polèmica: El País Valencià (1962) i Nosaltres els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat l'edat, un dels principals assagistes de la literatura catalana.

2.3. Situació de l'Obra en la Trajectòria de l'Autor

L'obra Diccionari per a ociosos forma part del bloc d'assajos humanístics de Joan Fuster. En aquests assajos reflexiona, des de la seva posició d'humanista escèptic, sobre l'ésser humà i qualsevol aspecte de la realitat actual (la justícia, la guerra, la llibertat, la televisió, la condició de l'intel·lectual...). Fuster qüestiona els mites alienants de la nostra societat i proposa nous valors racionals i humanitzadors.

Blocs d'Assaig de Fuster:

Assaig Humanístic:

• Judicis finals (1960)
• DICCIONARI PER A OCIOSOS (1964)
• L'home, mesura de totes les coses (1967)
• Consells, proverbis i insolències (1968)
• Diari (1969)
• Notes d'un desficiós (1980)

Assaig Filològic i d'Història Literària: Fuster s'hi dedicà des d'una postura de lector lúcid i mai com a especialista. Explica i interpreta, principalment, autors de la nostra època clàssica i autors del segle XX, amb una prosa molt àgil.

• Poesia catalana (1956)
• Serrallonga, Vida i mite del famós bandoler (1961)
• Literatura catalana contemporània (1972)
• Contra el noucentisme (1978)
• Llibres i poemes del Renaixement (1989)
• Estudis sobre clàssics medievals valencians (Ausiàs March, Sant Vicent Ferrer o Roís de Corella), i també autors contemporanis (Pla, Espriu o Estellés).

Assaig Cívic i Polític: Tracta els problemes d'identitat nacional dels valencians. Aquests escrits neixen de la posició moral i política compromesa de Fuster amb la seva terra i el seu temps.

• Nosaltres, els valencians (1962)
• Poetes, moriscos i capellans (1962)
• El País Valenciano (1962)
• País Valencià, per què? (1982)

2.4. Característiques Generals del Gènere de l'Assaig en el Context

Després de la II Guerra Mundial es va produir un ressorgiment de l'assaig des de la concepció més humanista. L'existencialisme, amb la figura de Sartre com a emblema, va ser una conseqüència de la crisi moral i creativa que aflorava davant la tendència autodestructiva plasmada en la guerra i l'ús de les bombes atòmiques. L'assaig més moralitzant, més clàssic i polèmic, va ser conreat per Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre, Albert Camus, Bertrand Russell, etc. Per altra banda, des de l'àmbit científic es van escriure obres per reflexionar millor sobre aspectes de la ciència o per facilitar-ne una divulgació més àmplia (Jean Rostand, Max Planck, Erich Fromm, George Luckacs).

L'Assaig en Català (Anys 50 i 60)

Quant a l'assaig en català, al voltant dels anys 50 es va decantar majoritàriament per la «reflexió sobre el país», en paraules de Joan Fuster. El debat intel·lectual sobre la nació es va plantejar com una necessitat i una eixida a les restriccions polítiques del franquisme. Destaquen escriptors com Josep Ferrater Mora o Josep Trueta (que publiquen des de l'exili) i l'historiador Jaume Vicens Vives, autor de l'assaig acadèmic divulgatiu Notícia de Catalunya, obra incisiva i precedent explícit de Nosaltres els valencians de J. Fuster. Menció especial mereix el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner amb l'obra La llengua dels valencians (1962).

A la dècada dels 60, quan Fuster publica Diccionari per a ociosos (1964), també trobarem l'assaig polític. Considerat un gènere que pot influir en la societat, serà cabdal per a les generacions joves, necessitades d'informació i protagonistes dels moviments de contestació del Maig del 68. Un bon exemple d'aquesta mena d'assaig modern i europeu són les obres de l'escriptora catalana M. A. Capmany, amb títols com La dona a Catalunya (1966) o La joventut, és una nova classe? (1969).

Altres modalitats de l'assaig foren les biografies i memòries d'autors com Gaziel i Josep Maria de Segarra. I l'assaig deliberatiu de l'obra Homenots, de Josep Pla, on allò més important és la visió individual que l'autor aporta prenent com a excusa els retrats literaris de diferents personalitats escollides. És interessant també assenyalar els primers llibres de viatges de J. M. Espinas, a cavall entre l'assaig i la narrativa. Finalment cal esmentar l'articulisme d'opinió que van practicar diferents autors, entre els quals Joan Fuster.

2.5. Autors Posterors a Diccionari per a ociosos

L'obra assagística de Joan Fuster representa un punt d'inflexió per al conreu d'aquest gènere en la literatura catalana, i contribueix a normalitzar-lo. Gairebé coetani destaca Joan Francesc Mira.

Joan Francesc Mira

És un dels assagistes catalans actuals més importants. L'obra és una reflexió sobre l'actualitat dels últims decennis del S. XX i principis del XXI (política, societat, literatura...).

Ha conreat l'assaig humanístic, centrat sobretot en temes literaris i culturals, en obres com Hèrcules i l'antropòleg (1994), i també l'assaig polític que, en el seu cas, adopta la forma de reflexió antropològica i sociològica sobre la identitat nacional valenciana. En aquesta línia, a la qual pertanyen obres com Crítica de la nació pura (1985) o Sobre ídols i tribus (1999), els temes principals són els elements que vertebren la creació de la identitat i els símbols que la representen, les relacions entre cultura i poder o la importància de les llengües. Les característiques principals:

• L'escriptura és directa, concisa, de vegades eixuta, ràpida; utilitza els adjectius essencials, la ironia justa i un estil fresc.
• La llengua literària, bastida sobre el model de la de Joan Fuster, incorpora el lèxic valencià.
• És resultat de les vivències personals i les lectures dels clàssics universals i escriptors nord-americans contemporanis.
• S'ha dedicat a la reflexió sobre la nostra realitat contemporània de compromís amb el seu país i la seva cultura.

A partir dels 90, trobem altres assagistes que, sovint en forma de dietari o de blog, continuen reflexionant sobre el país, la cultura i la societat, com ara Enric Sòria. La veu de les dones s'ha fet visible sobretot en la premsa, a redós de l'obra de Capmany, i ha incorporat el discurs feminista; és el cas de Montserrat Roig.

2.6. Altres Autors d'Assaig Destacats en el Context

Els més importants són:

• Josep Pla i Maria Aurèlia Capmany. (Gaziel i Eugeni d'Ors també es poden comentar, tot i que són anteriors a Joan Fuster).

Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) és una de les dones que més atenció va dedicar a la pràctica d'un assaig modern, i homologable pel to i els temes al que s'estava fent en d'altres països. Tres dels grans títols són: La dona a Catalunya (1966), La joventut, és una nova classe? (1969), i Pedra de toc (1970).

La dona a Catalunya. Consciència i situació va sortir publicat l'abril del 1966 i constitueix "la primera història moderna del feminisme" a casa nostra. Capmany hi conclou que la dona viu en una societat que pràcticament l'exclou: tant l'Església com l'Estat la priven d'intervenir socialment i, per tant, el matrimoni continua sent la millor sortida personal i social. També hi planteja temes innovadors, com la condemna de l'ablació del clítoris o la possibilitat de la mitja jornada laboral.

Josep Pla

Un altre autor d'importància cabdal dins l'assaig abans, durant i després dels anys 60 és Josep Pla (1897-1981). La seva obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps. Pla va viure completament dedicat a l'escriptura. La magnitud de la seva Obra Completa recull uns 120 llibres diferents. Les característiques més importants de l'estil planià són la simplicitat, la ironia i la claredat. Detestava els artificis i la retòrica buida. Va ser un observador agut de la realitat i dels detalls més petits, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col·loquial, "antiliterària", en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i "matisar-les amb l'adjectiu precís", una de les seves obsessions literàries més persistents.

Mercè Rodoreda: Anàlisi de La Plaça del Diamant

2.2. Situació de l'Obra en la Trajectòria de l'Autora

Rodoreda escriu aquesta novel·la en la seva etapa de maduresa, després que la seva trajectòria clarament ascendent es va veure frustrada pel triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments es reflectiren en les seves obres posteriors, les quals van inaugurar la seva etapa de maduresa, tant des d'un punt de vista tècnic com temàtic. Les obres d'aquest període se centren en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut. D'altra banda, s'ha de destacar també que el temps ha fet oblidar o superar algunes de les frustracions de l'autora, i això comença a insinuar-se en les seves narracions, on les relacions entre els homes i les dones ja no són tan antagòniques com en l'etapa dels anys d'aprenentatge.

2.3. Models o Corrents del Més Gènere en el Context de l'Obra

Hem de parlar de tres corrents principals:

1. Narradors que segueixen la tradició anterior a la Guerra (Novel·la Psicològica)

Entre aquests, hi ha escriptors que van incorporar a aquesta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Podem situar en aquest grup Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.

2. Narradors que escriuen Realisme Objectivista

Pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Alguns d'ells segueixen tècniques tradicionals, però d'altres incorporen les tècniques objectivistes o conductistes de la literatura nord-americana d'entreguerres i les dels autors francesos del nouveau roman. Se situarien en aquest corrent Teresa Pàmies, Josep Maria Espinas, Estanislau Torres. El realisme tradicional perviu en l'obra d'Enric Valor.

3. Narradors caracteritzats per una literatura Fantàstica, Humor i Ironia

On apareixen mons fantàstics, màgia, l'inesperat i l'absurd: Joan Perucho, Pere Calders i Manuel de Pedrolo.

La Plaça del Diamant pertany al corrent de novel·la psicològica pel tractament psicològic dels personatges, centrada en la història i anàlisi del personatge femení Natàlia-Colometa, ens mostra el món interior de la protagonista. La seva protagonista principal és una dona lluitadora que amb el suport de la gent supera els entrebancs socials propis de la seva època. En la seva transformació contínua, Natàlia deixa de ser una persona oprimida, ignorant i innocent per a esdevenir una dona alliberada que troba en Antoni el suport que necessita per a continuar amb la seva família. En aquest procés es mostra l'evolució i els problemes de les relacions entre dones i homes en el marc d'una institució masclista.

Símbols a La Plaça del Diamant

L'Embut

L'embut és un altre símbol important de la novel·la i apareix a la vida de la protagonista al mateix temps que els coloms, i a partir d'aquest moment començarà el seu malson, les dificultats. La forma de l'embut, un con invertit amb un tub cada vegada més estret, representa l'angoixa de la Natàlia que cada moment va a més, tant que en un moment arriba a plantejar-se el suïcidi. L'embut està present fins al moment en què la Natàlia decideix matar els seus fills i després a ella, ja que decideix utilitzar aquest element per a fer-ho.

Flors i Nines

Representen la seva infantesa i joventut perduda, el temps de felicitat. Una felicitat que va perdre quan va començar la novel·la, en el ball de la festa major a la plaça del Diamant. Hi ha un moment en què ja no distingeix les nines a l'aparador, això indica que ha madurat.

Caragol de Mar

Simbolitza la pau i l'harmonia. Cada vegada que la Natàlia neteja és per a escoltar-lo, com a símbol de necessitar aquesta pau i tranquil·litat.

Quadre de les Llagostes

Representa el sexe que mata a la dona, en conseqüència, el domini del mascle sobre aquesta. Al llarg d'aquesta novel·la es presenten certes situacions masclistes en la relació amb Quimet. El quadre presenta una sèrie de llagostes amb cap d'home i cabells de dona que simbolitzen la desaparició de l'oposició entre els dos sexes, la igualtat entre homes i dones. És un regal que la senyora Enriqueta farà a Natàlia en la segona boda.

Les Balances

Dibuixades a la paret de l'escala del pis del carrer Montseny. Referència al caràcter desigual del matrimoni amb Quimet i l'equilibri que Natàlia busca al llarg de la seva vida.

El Ganivet

El ganivet té un símbol de venjança, ja que l'agafa en el moment en què planta cara al seu passat tan dur. D'alguna forma, la Natàlia es queda segura d'haver pogut superar les seves penúries, per tant, va a la seva anterior casa a gravar el nom de "Colometa" i el deixa allà, amb la seva anterior vida.