La Modalitat Performativa en el Cinema Documental
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,56 KB
La modalitat performativa
Aquesta és l'última modalitat introduïda per Bill Nichols. Apareguda fa relativament poc temps, qüestiona la base del cinema documental tradicional i dubta de les fronteres que tradicionalment s'han establert amb el gènere de la ficció.
Característiques principals
Aquesta modalitat focalitza l'interès en l'expressivitat, la poesia i la retòrica, i no en la voluntat d'una representació realista. L'èmfasi es desplaça cap a les qualitats evocadores del text, acostant-se de nou a les avantguardes artístiques més contemporànies.
Aquesta nova manera de representació va sorgir gràcies als models anteriors (observació i participativa) i a les mancances o defectes que presentaven els clàssics. La teoria d'aquests documentals és que no hi ha una veritat absoluta; les persones tenen creences i perspectives diferents, exposant la dificultat que tenim per a tenir un coneixement objectiu del món.
Subjectivitat social i col·lectiva
El documental performatiu busca donar representació a partir d'una subjectivitat social. Els seus objectius són:
- Unir el fet general amb el particular.
- Connectar l'àmbit individual amb el col·lectiu.
- Convertir temes personals en col·lectius (i viceversa).
- Trobar una resposta subjectiva compartida.
Diferències amb el documental reflexiu
En comparació amb el documental reflexiu, el performatiu es construeix des d'una perspectiva més personal del director o directora. Destaquen la subjectivitat d'una experiència o, fins i tot, de la memòria. A vegades, s'assenyala la seva relació amb la imaginació de l'autor. A partir d'aquesta subjectivitat social, podem arribar a comprendre el funcionament de la societat.
Història i tècnica
Un antecedent de la modernitat performativa seria el documental d'Alain Resnais, Nuit et brouillard (1955). La intensitat emocional i l'expressivitat subjectiva del documental performatiu prenen forma durant les dècades de 1980 i 1990.
Aquests documentals toleren la veu en off, sempre que sigui en primera persona, però rebutgen tècniques com els comentaris d'una veu d'autoritat.
Visionaments i exemples
- Vals Im Bashir (2008), d'Ari Folman.
- Naomi Kawase: la seva obra gira entorn de la vida íntima, la recerca dels orígens i de la identitat, utilitzant el documental com a teràpia.
- Dies d'agost (2006), de Marc Recha.