L'ofici del sociòleg: Investigació, mètode i objectivació

1. Transmetre un ofici

L'aprenentatge de l'ofici de sociòleg implica un procés d'investigació que es desenvolupa en tres fases:

1. Primera fase: Investigació = objecte racional = treball racional = planificació = prendre decisions racionals sobre la investigació. P = A + risc + capacitat explicativa.
2. Segona fase: Inici confús (difícil fer una pregunta clara) = dubtes.
3. Tercera fase: Importància de l'objecte (fets socials) en la forma d'interrogar-los. Les formes de preguntar-se el problema, com construir els objectes abstractes en preguntes concretes. Solució = modus operandi. El problema és que l'aprenentatge de l'ofici és diferent del saber. Per tant, s'ha d'adquirir un habitus científic, que és un modus operandi científic funcionant en estat pràctic. El sociòleg com a entrenador d'esport.

2. Pensar racionalment

L'operació més important és la construcció de l'objecte. La tradició dominant es basa en l'opció entre «teoria» i «metodologia». Aquesta divisió representa una oposició constitutiva de la divisió social del coneixement científic en un moment donat. “S'ha de rebutjar completament aquesta divisió en dues instàncies separades, amb el convenciment que no es pot trobar el concret a partir de les combinacions de dues abstraccions”. Els mètodes definiran la pertinença a una escola (tècnica de recollida de dades):

• Interaccionistes: culte a tot allò que és l'«etnografia».
• Etnometodòlegs: passió per l'anàlisi de la conversa.

La noció de camp és l'etnografia conceptual de construcció de l'objecte que dirigirà totes les eleccions pràctiques de la recerca. Cal tenir en compte els camps per fer les preguntes. El més convenient seria prendre per objecte el treball social de construcció de l'objecte reconstruït: aquest punt és la veritable ruptura. La dificultat de l'anàlisi relacional rau en el fet que no es poden copsar els espais socials en forma de distribucions de propietats entre individus. “Taula de doble entrada de trets pertinents d'un conjunt d'agents o d'institucions”. La virtut d'obligar a pensar relacionalment tant les unitats socials considerades com les seves propietats, que poden estar caracteritzades en termes de presència o d'absència. Problema d'estratègia.

Límits del camp

• Mètode comparatiu: Permet pensar relacionalment un cas particular constituït en cas particular d'entre els possibles o entre els estats diferents del mateix camp.
• Modus operandi: S'aconseguirà un mètode de comparació, ja que tots pensaran en la seva pròpia investigació i es crearà una situació de comparació institucionalitzada eficaç. Aquesta situació de comparació obligarà a tothom, primer, a particularitzar el seu objecte, a percebre'l com un cas particular i, segon, a generalitzar-lo, a descobrir, doncs, els trets invariants que pot amagar sota les aparences de la singularitat.

3. Dubte racional

Construir un objecte científic és trencar amb el sentit comú. Els instruments més importants d'aquesta ruptura són la història social dels problemes, objectes i instruments de pensament. Per tant, la majoria d'objectes reconeguts per la ciència oficial, els títols de treballs, són problemes socials que han entrat de contraban a la sociologia: pobresa, etc. En tots els casos es descobrirà que aquell problema que és acceptat com a donat per descomptat del positivisme ordinari. La ciència social estudia els problemes. Cada societat elabora un corpus de problemes socials que són considerats legítims i funcionen amb garantia de l'estat. En les ciències socials, les ruptures epistemològiques són ruptures socials.

4. Objectivació participant

L'exercici més difícil que existeix, perquè demana la ruptura de les adherències i de les adhesions més profundes i inconscients. També és el més necessari. El treball d'objectivació es fa, en aquest cas, sobre un objecte molt particular:

1. Els interessos específics associats a la pertinença a un camp universitari i a l'ocupació d'una posició particular en aquest camp.
2. Les categories socialment construïdes de la percepció del món universitari i del món social, que són aquestes categories de saber professoral que poden estar compromeses amb una estètica o amb una epistemologia.

La consciència dels límits de l'objectivació objectiva és un descobriment.