El mite del carro alat de Plató: ànima, virtuts i polis

El mite del carro alat de Plató

Els mites tenen, en el pensament de Plató, el poder d’endinsar-nos en el cor d’una qüestió complexa i de difícil accés. I, certament, la qüestió de l’ànima resulta encara ara un tema complex i difícil d’estudiar. El mite del carro alat apareix en el diàleg de maduresa Fedre.

La imatge del carro i les seves parts

El mite compara l’ànima humana a un carro alat o «força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats». L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls, dels quals un és blanc, bell i bo; l’altre, negre, lleig i dolent.

El cavall blanc simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles com el coratge o valor, la ira i l’esperança; s’acostuma a anomenar-se la part irascible de l’ànima i està situada al pit. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més baixos, l’instint de conservació i la sexualitat; s’acostuma a anomenar-se la part concupiscible de l’home i està situada al ventre. L’auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’home o el pensament; s’acostuma a anomenar-se la part racional i està situada al cap.

Ascens, caiguda i el paper de l’amor

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i la seva casa. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Ara bé, si, altrament, els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, li serà tan difícil contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. De vegades, una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima, perdent també les ales, cau al món de les coses. Allà, «s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre» (246a).

Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. El retorn de l’ànima al seu món natural requereix fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se novament. I què fa renéixer les ales? L’amor té un paper fonamental, ja que no és altra cosa que anhel i desig d’allò que no tenim, però que hem tingut.

Ètica platònica: tripartició i virtuts

El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força, com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectual, la irascible (de les tendències positives) i la concupiscible (de les tendències negatives). L’ètica platònica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima.

Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima:

• Saviesa: vinculada a la part racional.
• Fortalesa: vinculada a la part irascible.
• Temperança: vinculada a la part concupiscible.

Si cada part actua amb excel·lència o virtut en la seva funció adequada, aleshores existeix harmonia en l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Una ànima té la virtut de la saviesa quan la part racional desenvolupa excel·lentment la seva funció. Una ànima té la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible atorga valor a l’ànima i la capacita per afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’individu.

La polis i l’organització social

Els homes no són éssers autosuficients. L’origen de la polis rau en la incapacitat individual per satisfer les pròpies necessitats. Per al grec antic, la societat és responsable de la supervivència i la felicitat dels ciutadans. Ara bé, la societat no és res més que el conjunt d’individus organitzats i jerarquitzats en classes. A partir d’aquí, Plató parla de la conveniència de tres classes socials: la dels treballadors, la dels militars i la dels governants.

No han d’exercir cap activitat política: no és aquesta la seva tasca. Els treballadors han d’oferir a la polis, a la totalitat dels seus membres, els recursos indispensables i suficients, però no més, per satisfer les necessitats bàsiques.