Llenguatge, Argumentació i Fal·làcies: Conceptes Clau

El Llenguatge i la Comunicació

Un símbol és tot allò destinat a representar la idea d’alguna cosa amb la qual no té cap relació natural; són arbitraris i convencionals. La relació amb la realitat no és, doncs, directa, sinó a través del llenguatge.

Què és Comunicar?

Comunicar és transmetre informació o intercanviar missatges entre individus. Tot ésser viu es comunica. En els humans, la comunicació pot ser verbal o no verbal. La comunicació verbal, amb paraules, és possible perquè parlem.

El Llenguatge i la Llengua

El llenguatge és la capacitat dels humans per comunicar-se mitjançant paraules. És natural i universal degut al nostre cervell i als nostres òrgans fonadors.

Cada llengua és un sistema particular de símbols verbals, una manera de realitzar la facultat lingüística de l’ésser humà. Les llengües són arbitraris i convencionals, determinades per la cultura i la història. S’aprèn el significat de les paraules.

Característiques del Llenguatge Humà

El llenguatge humà és un conjunt de símbols per mitjà dels quals ens referim a les coses i als fets. Les paraules no representen la realitat directament, sinó per mitjà d’una idea mental. La relació entre les paraules i les coses és arbitrària i convencional.

El llenguatge humà és un sistema amb regles de sintaxi, morfologia, semàntica, etc. Són sistemes il·limitats i oberts. Es desplacen pel passat, present i futur. Té la capacitat de referir-se a si mateix: llenguatge i metallenguatge (ús i menció).

Llenguatge i Pensament

El llenguatge compleix una funció mediadora entre la realitat i el pensament. Pensar la realitat significa fer-se una idea del que són les coses. El pensament no és el mateix que el llenguatge.

El llenguatge fa una funció cognoscitiva, ens ajuda a reconèixer i a pensar la realitat. També creem mons ficticis, i ens podem avançar a la realitat, construir normes, principis, i a percebre’ns a nosaltres i als altres.

Argumentació: Justificar i Persuadir

Argumentar és donar raons per justificar o rebatre un enunciat per tal de persuadir algú altre d’allò que creiem. A l’hora d’argumentar no importen només les raons, sinó la manera com s’exposen, la capacitat per escoltar la resposta dels altres, per trobar punts forts o dèbils en les seves raons, i per modificar la pròpia posició.

Si raones bé, l’argument és acceptable. Si raones malament, és no acceptable. L’argument és acceptable quan:

• Has obtingut correctament la conclusió a partir de les premisses.
• A més a més, les premisses són vertaderes.

Per ser persuasius, has de fer servir arguments que compleixin aquests dos requisits.

Tipus d'Arguments

En un argument deductiu, la seva validesa et garantirà que has obtingut correctament la conclusió a partir de les premisses.

En els arguments no deductius, hauràs de tenir en compte la pertinença de l’argument, la veritat de les premisses i la seva suficiència per garantir que la seva conclusió s'ha obtingut de manera correcta.

Fal·làcies: Raonaments Aparençament Vàlids

Una fal·làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l'objectiu conscient d'enganyar, llavors, a més, s'anomena sofisma. En aquest apartat només s'estudiaran les fal·làcies no formals. Hi ha molts tipus de fal·làcies; les més usades són les següents:

• Fal·làcia ad hominem (contra l'home)

  S'hi nega l'opinió d'algú sense fer referència al contingut de l'opinió, sinó basant-se en una crítica a la persona que la sustenta o bé a les seves circumstàncies.

• Fal·làcia ad baculum (al bastó)

  S'hi dedueix una determinada conclusió recolzant-se únicament en les conseqüències negatives o desagradables que implicarà la negació de la conclusió.

• Fal·làcia ad populum (al poble)

  Les raons que s'exposen, que se sap prèviament que seran acceptades per l'auditori, no estan vinculades amb la conclusió i només pretenen exaltar els sentiments i emocions de la gent que els escolta. Són els arguments anomenats també com a demagògics.

• Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l'autoritat)

  Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel·la a l'autoritat per demostrar una conclusió.

• Fal·làcia ad ignorantiam

  De la impossibilitat de provar una cosa es dedueix la seva falsedat. Es parteix de la idea falsa que tot allò vertader està provat.

• Fal·làcia tu quoque (tu també)

  Per demostrar que una determinada acusació és falsa, s'acusa a l'acusador d'allò mateix.

• Fal·làcia ex populo

  Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió.

• Fal·làcies de les preguntes complexes

  Utilitzar preguntes que comporten pressuposicions amb la finalitat que l'interlocutor admeti una afirmació que pot ser utilitzada contra ell.

• Fal·làcia de l'argument circular

  En la demostració d'una conclusió s'utilitza la mateixa conclusió.

• Fal·làcia de la falsa causa

  Per la simple coincidència entre dos fenòmens s'estableix sense base suficient una connexió causal entre ells.