La llengua catalana al segle XX: normalització, repressió i recuperació

El primer terç del segle XX: cap a la normalització

Ja al segle XX, el sentiment catalanista estava prou desenvolupat com per exigir una situació lingüística i cultural normalitzada. En aquest context se celebra el 1906 el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que té lloc a Barcelona, i en el qual participen lingüistes de talla mundial (*Menéndez i Pelayo*, *F. Mistral*, *P. Shädel*...). S'hi va reivindicar la necessitat urgent d'elaborar una normativa única acceptada per tothom i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament, l'oficialitat del català... Els estudis sobre el català prenen des de llavors un caràcter científic. Hi van assistir uns 3.000 congressistes, es presentaren a discussió disset temes de fonètica, ortografia, morfologia, sintaxi, dialectologia... i hi hagué 61 comunicacions entre les quals destaquen les *Qüestions d'ortografia* de Pompeu Fabra. Una altra figura importantíssima en aquest congrés va ser Antoni Maria Alcover. Alcover, promotor i president del I Congrés, filòleg, folklorista i capellà, va començar estudiant la literatura popular mallorquina i va acabar preparant el *DCVB*, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana i base de la dialectologia catalana.

L'Institut d'Estudis Catalans i l'obra de Pompeu Fabra

L'any 1907 i arran del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana es funda l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El seu objectiu era la recuperació i la consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911 es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de l'entitat, i sota les seves orientacions es publiquen el 1913 les *Normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna*, el 1918 va publicar la *Gramàtica catalana* i el 1932 va sortir publicat el *Diccionari general de la llengua catalana*. Els criteris lingüístics establerts per Fabra pretenien aconseguir una llengua adequada a tots els registres:

Criteris lingüístics de Fabra per a la llengua catalana

• Ser clara i apta per a transmetre el pensament.
• Reflectir la llengua parlada.
• Ser harmònica amb les altres llengües romàniques germanes.
• Representar tots els dialectes.
• Eliminar els barbarismes i recuperar el prestigi del català com a llengua de cultura.

En definitiva, es volia crear una llengua nacional apta per a tots els usos i es va aconseguir.

La llengua catalana durant la Segona República i la Guerra Civil

Al llarg del segle XX el català va anar recuperant transitòriament l'oficialitat, però mai va acabar de normalitzar-se. En molts àmbits el castellà era la llengua de cultura i tradició. Els catalans llegien majoritàriament el diari en castellà, les novel·les... Però el nombre de publicacions en català va augmentar. Fins i tot l'any 1931 es va crear Ràdio Associació de Catalunya, la primera emissora que emetia exclusivament en català. Tot s'estronca de nou amb la Guerra Civil Espanyola i el triomf dels feixistes, ja que s'inicia la persecució més ferotge que mai havia patit la població i la llengua catalana.

La repressió franquista contra el català (1939-1975)

Aquest triomf va significar el final del sistema democràtic i la repressió de qualsevol persona, entitat o organisme que manifestés una actitud contrària al nou règim. La dictadura franquista va reprimir la llengua catalana per segona vegada durant el segle XX (durant la dictadura de Primo de Ribera, del 1923 al 1930, havia estat perseguida per primera vegada en aquest segle). Es va prohibir qualsevol símbol propi de la cultura catalana, i la llengua n’era el tret més característic: es va canviar el nom dels carrers i la toponímia, es van clausurar tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en tots els nivells de l’ensenyament. Es van prohibir les manifestacions de la cultura catalana en general, sobretot l’ús públic de la llengua... Això va fer que es produís un gran retrocés cultural i lingüístic; de fet, s’intentà fer desaparèixer el català i substituir-lo pel castellà.

La recuperació democràtica i la normalització lingüística

En recuperar l'estat espanyol les institucions democràtiques després de quatre decennis de feixisme, s'estableix un sistema polític organitzat en autonomies. Els Països Catalans continuen fragmentats, encara que disposen d'una certa capacitat d'autogovern (però amb nombroses restriccions per part del govern central). S'aproven els respectius estatuts d'autonomia, en els quals queden reflectides les competències dels governs dits a partir d'ara "autonòmics". A partir d'aquests estatuts es publiquen les diferents lleis de normalització lingüística motivades per la manca de normalitat d'ús de la llengua catalana, amb l'objectiu de recuperar aquesta normalitat.