Literatura Catalana de Postguerra: Poesia, Teatre i Assaig

La Poesia Catalana de Postguerra: Crisi i Experimentalisme

A finals dels anys seixanta, el realisme entra en crisi. Apareix una nova generació de poetes encapçalats per Pere Gimferrer que canvia l’accent del social a l’individual. Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge, el qual conceben com un instrument d’indagació.

La Generació dels Setanta i la Renovació Poètica

Entre aquests poetes de la “Generació dels Setanta” destaca Josep Piera. Els trets més destacables de la poesia a partir dels anys setanta són:

• El trencament amb el realisme, ara l’actitud de l’autor és més intimista.
• La manifestació del món cultural de l’escriptor a les seves obres.
• La incorporació de la cultura moderna que serveix per a experimentar.
• El retorn a l’estètica simbolista i formalista amb un llenguatge molt elaborat.
• El retorn a l’existencialisme i una transgressió moral i ideològica.

Finalment, la poesia a partir dels anys vuitanta i noranta presenta un cert continuisme, però s’accentua l’experimentalisme. La tendència a l’intimisme i l’actitud meditativa mostra la continuïtat amb Enric Sòria.

Miquel Martí i Pol: El Poeta del Poble

Miquel Martí i Pol ha aconseguit un ressò popular inèdit en la nostra societat. La seva obra és senzilla i ha tingut una gran difusió gràcies a la col·laboració amb diversos cantautors.

El ressò social d’aquest autor té molt a veure amb alguns fets que han marcat la seva vida:

• El lligam al poble nadiu l’ha fet popular al seu entorn.
• La condició obrera l’ha ajudat a connectar amb lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys seixanta i setanta.
• El compromís del poeta amb el país i la justícia social s’ha mantingut al llarg de la seva obra.
• Els seus poemes descriuen la realitat d’autèntics “herois” de la vida quotidiana, com els obrers.
• Les conseqüències de l’esclerosi múltiple el van deixar greument impedit, cosa que va suscitar onades d’empatia i solidaritat entre lectors.

Finalment, cal afegir que el seu llenguatge és directe, narratiu i despullat de retòrica, que, tanmateix, no cau en el simplisme.

El Teatre Català de Postguerra i la Transició

La Represa Teatral (1946-1950s)

Durant la immediata postguerra, el teatre en català fou completament prohibit. A partir del 1946 es van tornar a fer representacions, però fins deu anys més tard no es van permetre les traduccions d’autors estrangers. En aquest període, el teatre es va caracteritzar per la reposició d’obres anteriors a la guerra.

A mitjans dels anys cinquanta s’inicià una recuperació amb estrenes de Salvador Espriu. A més, es permet la traducció d’obres estrangeres, possibilitant l’actualització respecte de la renovació escènica que s’estava produint a Europa. S’introduïren, per tant, novetats teatrals europees, com va ser el teatre social, que presentà dues modalitats:

• El teatre document, que intenta posar en escena un fet històric.
• La sàtira política, que compartia la finalitat del teatre document, però humorísticament.

Cal destacar també la tasca de grups teatrals com Els Joglars o El Tricicle, i autors com Joan Brossa i Manuel de Pedrolo com a representants avantguardistes amb Homes i no.

Manuel de Pedrolo: L'Experimentació i la Denúncia

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la nostra literatura. Les seves novel·les estigueren molt perseguides per la censura franquista i la tasca com a traductor li ha permès ser un dels més innovadors.

Una mostra de la seva fecunditat és que en cinc anys va escriure tretze obres teatrals. Influït per l’existencialisme, els seus textos parlen del sentit de la vida i la llibertat. Les seves obres més destacades són: Cruma, Homes i no i Situació Bis.

Com en les seves novel·les, els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud i els conflictes socials. Un altre tret característic de Pedrolo és l’ambientació de les obres en un temps i en un lloc imprecisos, igual que els noms dels personatges, que solen ser inventats. Així, denuncia les injustícies contra la dignitat humana que es produïen en l’Espanya franquista, fent veure que es podria tractar de qualsevol país i qualsevol època.

El Teatre Català Actual: Innovació i Globalització

A partir dels anys setanta, el teatre és tan sensible com els altres gèneres a la renovació que requereix la fi de la dictadura franquista i l’obertura a la modernitat i a Europa que augura la transició democràtica.

Així doncs, les principals característiques del teatre actual són:

• En l’espai escènic, les companyies representen les obres al carrer o en espais molt poc freqüents.
• La participació de tot el grup en l’escriptura del text teatral, no tant per rebuig a la figura de l’autor com per ajustar-se a les necessitats canviants del públic.
• A més, el director escènic és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar.
• La idea que el teatre és un espectacle global fa que s’hi utilitzin tota mena de mitjans expressius, fins i tot les noves tecnologies.
• Finalment, cal destacar la globalització del concepte teatral, que, davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l’interès i la investigació per altres formes teatrals.

Josep Maria Benet i Jornet: Teatre i Televisió

El teatre de Josep Maria Benet i Jornet segueix una evolució paral·lela a la literatura de postguerra: s’inicia amb el realisme social, presenta una renovació intimista i la recerca de l’espai mític, i pren una orientació simbolista.

El més característic del seu teatre és la pressió del medi sobre els personatges: la manera en què tot l’entorn condiciona i dificulta la comunicació entre els éssers humans.

La tasca com a guionista cinematogràfic i televisiu li ha donat una gran popularitat: és creador de serials televisius en català de gran audiència com Poble Nou. Fou la primera telenovel·la en català, que narra el canvi de fortuna d’una família, on a la mare li toca la loteria i posa al descobert les tensions del matrimoni, els fills adolescents i les tensions amb el barri i els amics de sempre. A més d’aportar punts de reflexió sobre valors i preocupacions, ha estat un vehicle important per a la normalització lingüística.

L'Assaig Català Contemporani: Fuster i Mira

Joan Fuster: L'Assagista Escèptic i Compromès

Joan Fuster va iniciar la carrera literària amb la publicació d’excel·lents poemaris, però el gruix de la seva obra literària el forma l’assaig.

Fuster hagué de vèncer en la seva trajectòria intel·lectual la censura, hostilitats, falta de mitjans… Fins i tot, durant la transició democràtica va rebre amenaces amb bomba per part d’alguns grups ultradretans.

Com a assagista és una figura cimera en el nostre panorama literari. D’idees progressistes i compromès amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris del nostre domini lingüístic, la seva obra assagística és amplíssima i de temàtica molt diversa.

Entre les obres properes a l’assaig, cal destacar l’habilitat per a la sentència i els microtextos que mostra Aforismes i Consells, proverbis i insolències.

El més característic de Fuster és el racionalisme escèptic. Sol utilitzar cometes quan vol remarcar la importància dels diferents matisos de significació d’una paraula. El seu estil és fresc, desenfadat i carregat de fórmules col·loquials.

Joan Francesc Mira: Narrativa, Periodisme i Erudició

Joan Francesc Mira es dóna a conèixer amb dues obres narratives: El bou de foc i Els cucs de seda, en les quals conrea el realisme de caràcter rural amb intencions mitificadores. De fet, en obres narratives posteriors, no renuncia a donar el seu punt de vista sobre la identitat o vivències socials, culturals i polítiques dels valencians. Hi trobem trets autobiogràfics que l’autor fa servir per donar-nos una visió personal sobre qüestions humanístiques.

En Mira sovintegen les referències clàssiques, mitològiques i culturals, tan característiques dels escriptors a partir dels anys setanta. Conrea la reflexió directa en la seva tasca periodística amb articles d’opinió de gran lucidesa, encara que empeltats de pessimisme. Cal destacar els articles setmanals a la revista El Temps, on planteja com és viscut pels valencians el concepte de nació i analitza les expectatives valencianes davant l’autogovern.

També ha contribuït a l’anàlisi i la reflexió de la realitat amb obres d’erudició històrica com Els Borja.