Poesia catalana de la postguerra: Estellés, Espriu i Martí i Pol

Poesia catalana postguerra: Estellés, Espriu i Martí i Pol

6. Tradició simbolista i avantguardes

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Riba va orientar un conjunt de poetes que cultivaren la poesia de tradició simbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura). També hi hagué una altra corrent entorn de Foix que reivindicava l’experimentalisme de les avantguardes. En els anys seixanta es va produir un debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Al País Valencià, l’anunci del canvi el va marcar, el 1974, l’antologia d’Amadeu Fabregat, Carn Fresca. Alguns autors compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.

7. Vicent Andrés Estellés: poeta del País Valencià

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Encara que es donà a conèixer el 1953 amb Ciutat a cau d’orella, no és fins al 1970 quan es produeix el boom Estellés, amb la publicació, el 1971, de Llibre de les meravelles i La clau que obri tots els panys, i el 1972 de Recomane tenebres. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià. La poesia d’Estellés s’oposa a la «poesia pura», ja que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia i creà un autèntic mural de la València del seu temps. Estellés descriu la realitat quotidiana amb un estil molt expressiu, on predomina la llengua col·loquial. També utilitzà referents de la tradició literària clàssica, de vegades paròdicament.

8. Salvador Espriu: mites i unitat de l'obra

L’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L’autor la va considerar com una meditació constant i obsessiva sobre la mort, que per a ell és la realitat última de l’existència humana. Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada i un marc de llibertats literàries. Després de la guerra l’escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. El següent fou Les cançons d’Ariadna, seguit de Mrs Death, Les hores i El caminant i el mur. En tots aquests llibres Espriu insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i també expressa les tensions del poeta amb el seu poble. La pell de brau marca el moment de màxima projecció d’Espriu, quan, convertit en oracle, denuncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.

9. Literatura dels vuitanta i noves tendències

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques amb referents com Brossa i la seua obra Poesia rasa. Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva. Al llarg de la dècada dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com:

• Gimferrer
• Formosa
• Parcerisas
• Comadira

A partir de la dècada dels vuitanta s’han donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. La poesia d’Enric Casasses ha adquirit una importància creixent i la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.

10. Miquel Martí i Pol: popularitat i comunicació

La difusió que progressivament ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estima i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica i l’experiència biogràfica que comunica són altres raons importants per comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que el cantant Lluís Llach ha fet d’una part de la seua obra; si bé, per damunt de tot, cal atribuir-ho a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva i la convivència amb la greu malaltia que va patir són presents amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.