Literatura Catalana Medieval: Trobadors, Ramon Llull i les Quatre Grans Cròniques

Els trobadors i l'amor cortès

A l'edat mitjana es distingien tres tipus d'autors i intèrprets de poesia:

• Poeta: qui escrivia poesia en llatí.
• Joglars: deien o cantaven poesia de caràcter popular en les diferents llengües romàniques.
• Trobadors: escrivien i cantaven poesia en llengua occitana —en el dialecte provençal— per a un públic culte i cortesà.

L'occità era la llengua pròpia d'Occitània i va ser una de les grans llengües de cultura de l'edat mitjana. A l'occità s'associa, doncs, la poesia trobadoresca (segles XII i XIII) i la seva manifestació més emblemàtica: l'amor cortès.

El codi de l'amor cortès

L'amor cortès era la transposició del codi feudal a l'experiència amorosa. En altres paraules: les relacions entre senyor feudal i vassall pròpies del feudalisme trobaven un paral·lel en les existents entre la dama estimada i el seu pretendent, qui es posava al seu servei com a vassall. Aquest procés implicava un codi estricte amb un vocabulari propi en provençal:

• El trobador enamorat era conegut com l'om (el vassall).
• La dama era anomenada midons (el meu senyor).
• El poema no podia revelar el nom real de la dama, sinó que es dissimulava amb un senhal o pseudònim.
• El marit gelós rebia el qualificatiu de gilós, qui podia ser alertat pels lausengiers (maldients o aduladors que feien d'espies o delators).

Gèneres trobadorescos i trobadors catalans

L'amor cortès s'expressava principalment a través de la cançó. A més, existien altres gèneres poètics:

• El sirventès: de caràcter moral, satíric, polític o d'exaltació de la guerra.
• El plany: lament fúnebre per la mort d'un personatge il·lustre o protector.
• El debat poètic: discussió dialèctica entre dos trobadors (tençó o joc partit).
• La pastorel·la: diàleg amorós entre el cavaller o trobador i una pastora.
• L'alba: poema que narrava el dolor de la separació dels amants a l'arribada del matí després d'haver passat la nit junts.

Entre els trobadors catalans més destacats figuren Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona. Tots ells componien en provençal. A la Corona d'Aragó, la poesia trobadoresca i l'ús de l'occità tingueren un enorme prestigi fins a l'aparició d'Ausiàs March al segle XV, qui va ser el primer a escriure poesia culta directament en català.

Ramon Llull

El sentit de l'obra lul·liana

Ramon Llull és una figura cabdal i un cas únic en la història de les literatures romàniques per diverses raons essencials:

• Pioner de la prosa vulgar: va ser el primer autor no anònim que va escriure prosa en català sobre temes humanístics, filosòfics i científics, esdevenint un dels primers autors literaris en llengua romànica. Llull volia arribar a un públic ampli i comprengué que només ho aconseguiria emprant la llengua del poble.
• Creador de llenguatge: en no tenir precedents en l'ús del català per a la ciència i la teologia, ell mateix en va fixar el model i va forjar el lèxic abstracte català.
• Magnitud i importància de l'obra: va escriure prop de 265 volums dedicats a qüestions teològiques, didàctiques, apologètiques i morals.

L'obra de Llull s'emmarca en dos trets fonamentals de l'època medieval: el teocentrisme i la voluntat didàctica i moralitzadora. Després de la seva conversió, va dedicar la resta de la seva existència a convertir els infidels (jueus, tàrtars i, sobretot, musulmans), convençut de poder demostrar la veritat del cristianisme mitjançant la raó. Va sintetitzar aquest mètode lògic a la seva Art abreujada d'atrobar veritat (expressió de l'Ars Magna), un sistema conceptual d'abast universal dissenyat per convèncer de manera infal·lible. La seva finalitat no era purament literària, sinó doctrinal i persuasiva.

Obres principals de Ramon Llull

L'autor va escriure al voltant de 265 títols i en va promoure la traducció del català al llatí, al francès, al castellà i a l'italià. Destaquen especialment dues grans creacions narratives que funcionen com a narracions exemplars amb finalitat pedagògica:

• Llibre d'Evast e Blanquerna: relata la biografia de Blanquerna, model ideal de perfecció cristiana que recorre tots els estaments eclesiàstics fins a esdevenir Papa, càrrec al qual finalment renuncia per retirar-se com a ermità a contemplar Déu seguint l'esperit evangèlic. L'obra inclou l'emblemàtic Llibre d'amic e amat.
• Fèlix o Llibre de meravelles: presenta un jove pelegrí que viatja pel món admirant la creació i descobrint la contradicció entre la conducta pecaminosa de l'ésser humà i l'ordre diví. Aquest volum conté la faula política del Llibre de les bèsties.
• Altres tractats i poemes: l'Arbre de ciència, el Llibre de l'orde de cavalleria, el Llibre del gentil e dels tres savis (un diàleg interreligiós amigable entre un cristià, un jueu i un musulmà davant d'un pagà), a més de peces líriques de confessió autobiogràfica com el Cant de Ramon i Lo desconhort.

Les quatre grans cròniques medievals

Èpica i historiografia

Mentre que la tradició francesa va produir la Chanson de Roland i la castellana el Cantar de mio Cid, en llengua catalana no s'han conservat cançons de gesta en vers. Això no significa que no existissin, sinó que es van perdre; prova d'això són els fragments rimats que van quedar prosificats a les grans cròniques. Aquestes cròniques són textos històrics en prosa que documenten el període de major esplendor política i militar de la Corona d'Aragó sota autors decisius: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.

Trets generals dels cronistes

1. Crònica de Jaume I (Llibre dels feits)

Escrita en primera persona plural com a testimoni autobiogràfic del Conqueridor, recull les conquestes de Mallorca i València. Destaca per la seva intenció didàctica, un llenguatge fresc i expressiu amb alternança lingüística segons l'origen dels personatges (català, aragonès, francès, àrab) i un profund providencialisme (la certesa que Déu guia i atorga les victòries al monarca).

2. Crònica de Bernat Desclot (Llibre del rei en Pere)

De Desclot se'n conserven poques dades biogràfiques certes. La seva crònica se centra en la figura de Pere el Gran (Pere II) i destaca pel seu rigor històric documental, una prosa acurada i una major distància narrativa en comparació amb els altres cronistes.

3. Crònica de Ramon Muntaner

La crònica més extensa, dinàmica i coneguda. Muntaner, testimoni directe i soldat vinculat a la Companyia Catalana d'Orient, narra els fets amb passió i patriotisme fervent. Els seus trets definitoris són:

• Un acusat patriotisme i lleialtat dinàstica.
• El providencialisme compartit amb Jaume I.
• Un estil oral, directe i vibrant.
• Fórmules d'apel·lació a l'oient com «Què us diré?», pròpies de les obres pensades per ser recitades davant d'un auditori.

4. Crònica de Pere el Cerimoniós

Dictada sota la supervisió directa de Pere el Cerimoniós (Pere III), abasta el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Respon a un desig de justificació política de les seves accions d'estat i es distingeix de les anteriors perquè abandona l'heroïsme cavalleresc per centrar-se en les intrigues polítiques, la diplomàcia i la maquinària cortesana.

En conjunt, les quatre grans cròniques representen un llegat inestimable no només com a fonts documentals de primer ordre, sinó com a monuments fonamentals de la llengua i la prosa literària catalana.