Literatura Catalana: De la dictadura a la democràcia

Literatura Catalana: De la dictadura a la democràcia

La Transició i la recuperació de la llengua

Durant els anys setanta, assistim a un debilitament de la dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l’eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco (20 de novembre de 1975), l’estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a un sistema democràtic.

Amb el sistema democràtic i els diferents estatuts d’autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere. La cooficialitat i l’entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d’editorials i de premis, entre ells els Premis Octubre (des de 1973, atorgats per Acció Cultural del País Valencià - ACPV).

Narrativa catalana: Temes i tècniques

Durant aquest període, els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents: des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores.

• Alguns han apostat per una literatura urbana, deixant de costat l’ambient costumista i rural d’anys anteriors.
• Altres, en canvi, per la narrativa de gènere: policíaca, de terror, eròtica o de ciència-ficció.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar:

• Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977)
• Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993)
• Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992)

Pel que fa a autors valencians, destaquem, entre d’altres:

• Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia (1983)
• Josep Lozano amb Crim de Germania (1980)
• Ferran Torrent amb obres com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l’abisme

Quim Monzó: Un autor representatiu

Introducció a la seva figura

Cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó. Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d’articles periodístics. També ha traduït obres d’importants autors estrangers. Les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) l’han convertit en un dels autors catalans més populars.

Les seves narracions

Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual, destacant els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent (com en Uf, va dir ell).

En el llibre de contes L’illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi), indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l’humor agre.

Recursos literaris

Monzó barreja dos registres: un realista i líric; l’altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

La poesia catalana: De la postguerra a la generació dels setanta

Durant el període de postguerra, la poesia esdevé el gènere representatiu de les essències nacionals. L’exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.

A l’exili americà es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra:

• Nabí, de Josep Carner (1941)
• Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943)

En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del Noucentisme. Paral·lelament, hi ha una altra línia entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l’aparició d’una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social, i els seus màxims representants són:

• Pere Quart amb Vacances pagades (1960)
• Salvador Espriu amb La pell de brau (1960)

Sense oblidar autors de renom com Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972), i autors valencians com Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971).

En iniciar-se la dècada dels 70, es van produir fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de la «generació dels setanta» (Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell) canviaran l’accent del social a l’individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de la llengua per a donar eixida al seu desassossec vital.