Institucions de la UE: Guia completa i Funcions

Les institucions de la Unió Europea

El Consell Europeu

Està format pels caps d’Estat o de Govern dels estats membres, acompanyats dels seus ministres d’Afers Exteriors. És el màxim organisme polític de la UE i s’encarrega de definir les orientacions generals d’actuació i de desenvolupament. La seva funció és dotar a la UE d’impuls polític en qüestions fonamentals.

El Consell de Ministres

Està format per representants dels Estats. Generalment, es reuneixen a Brussel·les els ministres d’Afers Exteriors dels països membres. Quan l’afer ho requereix, assisteixen a la reunió altres ministres. És el principal òrgan decisori de la Unió. Prenen les decisions més importants i es coordinen les actuacions dels diferents estats de la UE. Les decisions es prenen per unanimitat o per majoria. Té poder legislatiu compartit. També comparteix la responsabilitat de l’adopció del pressupost.

El Parlament Europeu

Representa els ciutadans i es reparteix les competències legislatives i pressupostàries amb el Consell de la Unió Europea. És elegit per sufragi universal. Cada Estat tria els seus eurodiputats. El Parlament exerceix la funció legislativa, és a dir, pot fer i reformar lleis i aprova els pressupostos de la UE. S’organitza en comissions.

La Comissió Europea

Representa l’interès comú de la UE i és el principal òrgan executiu. Es preocupa perquè les polítiques de la UE s’apliquin adequadament. També té dret a proposar legislació. Els seus membres són escollits pels Estats sotmesos a l’aprovació del Parlament Europeu. La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el Parlament aprova una moció de censura en contra. Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels Tractats, Directives, Reglaments...

El Tribunal de Justícia

Exerceix la funció judicial. Garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis comunitàries. Està format per un jutge de cada país membre, que es renova cada cinc anys. Aquest tribunal atén els ciutadans i les institucions comunitàries que ho necessiten. Les seves sentències són vinculants.

El Tribunal de Comptes

Comprova que el pressupost de la UE s'executa correctament, que els ingressos i les despeses són correctes.

Òrgans consultius

• El Comitè de les Regions
• El Comitè Econòmic i Social Europeu
• Òrgans financers: El Banc Central Europeu, El Banc Europeu d’Inversions, El Fons Europeu

Òrgans especialitzats

El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans dels estats membres si consideren que han estat tractats injustament per alguna institució de la Unió Europea.

La política regional europea

És una nova política establerta per corregir els desequilibris entre els països de la UE. Es basa en el desenvolupament dels fons estructurals i els fons de cohesió, partides del pressupost europeu destinades a diferents fins. Té diversos instruments.

Els Fons de Cohesió

Tenen com a objectius:

• Fomentar el desenvolupament de les regions menys desenvolupades.
• Ajudar a la reconversió industrial.
• Combatre l’atur de llarga durada.
• Inserir laboralment alguns col·lectius més vulnerables.
• Afavorir l’adaptació laboral dels treballadors.
• Fomentar el desenvolupament de les zones rurals, millorant les estructures agràries i pesqueres.

El Comitè de les Regions

És un òrgan consultiu. Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat. Això vol dir que la UE intervé per ajudar al desenvolupament dels estats membres; ara bé, la intervenció es produeix si pot actuar de manera més efectiva que els Estats o les regions.

La política exterior i de seguretat

• Els objectius són la defensa dels valors i interessos de la UE i la defensa de la seva independència.
• També es preveu la col·laboració activa en la defensa de la pau i la seguretat mundial.
• Tot i així, l’OTAN continua ocupant-se de la defensa europea.

La unificació política i social

• A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada de la llibertat de circulació i residència.
• La ciutadania europea reconeix també el dret a participar de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
• També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:
  1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social
  2. Cooperació en matèria sanitària
  3. Cooperació en matèria d’educació
  4. Protecció del patrimoni cultural europeu
  5. Desenvolupament d’una xarxa transeuropea de transports i comunicacions
  6. Protecció del medi ambient
  7. Cooperació per al subdesenvolupament

També cal fer front a l’envelliment de la població. També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans respecte el projecte europeu. Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia. El repte continua essent l’Europa social i política, més que no pas l’econòmica. S’ha intentat resoldre aquests problemes amb subvencions i ajuts a empreses i regions de la UE.

Problemes i perspectives

Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:

1. Existència d’excedents agrícoles i pesquers
2. Deslocalització industrial amb el conseqüent atur
3. Manca de modernització d’alguns sectors industrials i de serveis
4. Diferències de nivell de vida i benestar entre regions

L'organització territorial i política dels estats

Els estats

S’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar unes funcions relacionades amb la sobirania com:

• La defensa del territori
• L'ús de la força
• L'ordenació territorial
• L'administració de la justícia
• La recaptació de tributs i impostos
• L'ensenyament públic
• La representació internacional
• L'ordenació interior de l'economia
• La sanitat pública
• La construcció de grans infraestructures

La Nació és un poble amb fonaments ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua, amb el mateix context cultural, amb el mateix sistema de vida i història comuna.

Relacionant Estat i nació obtenim:

• Estat nacional (identificació total entre estat i nació): Islàndia.
• Estat plurinacional (amb minories nacionals identificables): Federació Russa.
• Nacions sense Estat: Kurds.

La Frontera és el límit entre dues formacions político-territorials o dos estats. Són essencials perquè el món és un món d'Estats, un món de fronteres. La frontera, en limitar el territori, permet l'existència de la base física de l’Estat (identifica on exerceix la sobirania, el seu àmbit administratiu i jurídic). Sempre són productes històrics, tot i relacionar-se amb accidents geogràfics. Són el resultat d’un acord o d’una imposició. La funcionalitat considera la frontera com a element organitzador de l’espai. Parlem d'un element segregador o integrador. Boundary: La frontera és un element segregador, que separa, és un obstacle. És la frontera límit (frontera EUA-Mèxic). Evidencia conflictes fronterers (frontera Corea del Nord i del Sud). Frontier: Frontera com a element integrador, que afavoreix les relacions a tots els nivells (frontera entre EUA i Canadà).

L’organització territorial i política dels estats

Estat unitari

(França, Portugal, Txèquia, Finlàndia). La seva forma d’organització és el centralisme. L'acció política/administrativa rau en un govern únic (central). Existeix un únic centre de poder, que actua sobre el territori amb els funcionaris. Una sobirania.

Estat descentralitzat

(Espanya, Itàlia, Irlanda). Model intermig entre el federal i l’unitari. Hi ha un poder d’àmbit nacional. A la vegada existeixen poders d’àmbit regional (amb certes competències atorgades). Hi ha unitats territorials autònomes, però una única sobirania (de l’Estat).

Estat Federal

(Federació Russa, Alemanya, EUA). El poder es divideix en dos nivells de govern, el de la federació (govern federal) i els dels estats. Cada autoritat, dins el seu àmbit, té plena sobirania. Govern federal: Àmbit internacional (política exterior, defensa, comerç internacional). Temes d’interès comú (política monetària). Dues sobiranies.

Confederació

(Confederació Helvètica). Pacte internacional entre Estats, creant una unió permanent. S'estableixen lligams per regular i coordinar afers comuns. El principi bàsic és la igualtat de cadascun dels Estats. Cada Estat manté la seva sobirania i independència.

La jerarquia entre estats

Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions entre els diferents estats. Cal considerar una combinació d’elements, com ara:

• Recursos naturals
• Grau de desenvolupament tecnològic
• Població, quantitat i grau de qualificació
• Posició geogràfica: Absoluta (coordenades geogràfiques), Relativa (context socioeconòmic de la zona on es troba)

Al món, actualment, es donen diversos conflictes geopolítics a causa de la diversitat cultural. Aquests conflictes tenen diverses causes: per exemple, a Europa podem analitzar conflictes nacionals com el belga entre Flandes i Valònia. A nivell mundial, esmentar els xocs entre israelians i palestins o el problema del poble kurd. Altres causes són els desequilibris de recursos, qüestions religioses (conflicte a Nigèria entre cristians i musulmans), problemes fronterers (mala delimitació fronterera, per exemple entre Índia i Pakistan) i repressions polítiques (Síria).

L’organització territorial d'Espanya

L'Estat

Quedà dividit en 17 autonomies (17+2). La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre l'estat unitari i el descentralitzat. Espanya és un “Estat unitari, amb autonomia de les nacionalitats i les regions”. Descentralitzat, ja que el principi d’autonomia s’aplica a tots els nivells (autonòmic, provincial i municipal). S’organitza territorialment en municipis, províncies i CCAA. Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública: la local, l'autonòmica i la central.

Els municipis

Són “l'ens menor territorial primari”. La constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que tenen personalitat jurídica plena. Els ajuntaments governen i administren els municipis. Són formats per alcaldes i regidors. Les seves competències venen recollides en la “Llei de Bases de Règim Local”.

Així, són competència dels municipis:

• Organitzar l'administració pública municipal
• Recaptar i administrar els ingressos municipals
• Atorgar llicències (en les seves competències)
• L'ordenació territorial i l'urbanisme
• L'enllumenat públic
• La recollida de residus i la neteja
• La gestió dels cementiris
• La gestió dels mercats
• El control del trànsit dins el terme municipal
• El transport públic
• Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries i esportives

Les competències municipals es centren bàsicament en: l’ordenació territorial, la seguretat en llocs públics, el transport d’abast municipal, la salubritat, obres i serveis, i la protecció del medi ambient. Es poden crear mancomunitats de municipis. A finals del 2013 es promulgà la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local. Les CCAA assumeixen els serveis socials i sanitaris dels Ajuntaments.

La província

És una “entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis”. Actualment les províncies són la divisió territorial de l'administració perifèrica de l'Estat, l'entitat local de rang més alt i la circumscripció electoral de l'Estat.

Del govern de les províncies s'encarreguen les diputacions provincials o d’altres corporacions de caràcter representatiu.

La diputació provincial

És un òrgan intermedi de caràcter representatiu i d’elecció indirecta. És formada pels diputats provincials, triats pels càrrecs municipals de la província.

Ha de coordinar els serveis municipals entre si, cooperar amb els municipis, assistir als municipis de menor capacitat econòmica i prestar serveis públics supramunicipals. Per tal de complir aquestes funcions, municipis i diputacions es financien fonamentalment amb tributs propis i amb la participació en els de l’Estat i les CCAA. Sempre són proporcionals a la seva població.

Les comunitats autònomes

Són “ens públics territorials amb facultats d’autogovern i autonomia legislativa”. Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del 78. Ara tenim les anomenades 17 + 2. Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es poden diferenciar en tres grans grups, considerant com aconseguiren la seva autonomia: comunitats històriques (via ràpida, aplicada a Catalunya, País Basc i Galícia), comunitats autònomes (Andalusia). Cal citar també les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

Les principals institucions de les CCAA

Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades pels seus estatuts: Parlament o Assemblea (triat per sufragi universal, legisla en allò que té competències exclusives, compartides o executives), Consell de govern (executa i administra), Presidència (és el cap del govern autònom, amb poder executiu, és la màxima representació de l’autonomia) i Tribunals superiors de justícia.