Història de les Migracions a Espanya: Segle XX i Conseqüències

Les Migracions Interiors a Espanya

Migracions Interiors Camp-Ciutat

Les migracions interiors, especialment les de camp a ciutat, van ser un fenomen demogràfic clau a Espanya durant el segle XX. Aquestes van implicar un moviment significatiu de població des de les zones rurals cap als centres urbans i industrials.

Llocs d'Origen de la Migració Interior

Entre 1950 i 1960, 5,4 milions de persones van canviar de província. Si es comptabilitzen també les migracions interprovincials (per exemple, entre l'interior de Castelló i la costa), aquesta quantitat seria el doble. Al 2001, onze províncies espanyoles registraven menys població que als inicis del segle XX (1901), evidenciant la despoblació rural. Aquestes províncies incloïen:

• Terol
• Sòria
• Lugo
• Ourense
• Zamora
• Àvila
• Palència
• Segòvia
• Conca
• Guadalajara
• Osca

Altres províncies, com ara Burgos o Càceres, amb prou feines van augmentar el nombre d'habitants.

Llocs de Destinació de la Migració Interior

El major creixement demogràfic degut a la immigració interior es va produir a les províncies de Barcelona i Madrid, per aquest ordre, amb més de mig milió de persones cadascuna. Les van seguir València, Biscaia i Alacant, amb increments entre 100.000 i 200.000 persones. Finalment, les Balears, Guipúscoa, Tarragona, Àlaba i Girona també van experimentar creixement, i de manera més moderada, Castelló, Navarra, les Canàries i Valladolid.

La majoria d'emigrants andalusos, extremenys i gallecs van triar Barcelona, mentre que els castellans van emigrar a Madrid. A partir de 1973, la crisi del petroli va encarir els preus i va fer pujar l'atur, fet que va provocar la desaparició de les migracions interiors massives.

Les Migracions Exteriors d'Espanya

Migracions Exteriors del Segle XX

L'emigració tradicional del segle XIX i la primera meitat del segle XX va ser fonamentalment ultramarina, cap a l'Amèrica Llatina. Les destinacions principals dels emigrants espanyols van ser:

• Argentina (2 milions entre 1857 i 1935)
• Brasil
• Cuba
• Veneçuela
• Mèxic

L'origen d'aquests emigrants era principalment Galícia, la cornisa cantàbrica i les Canàries. A començaments del segle XX, s'hi afegiren altres destinacions com Algèria i França, on el 1930 hi havia uns 300.000 emigrants espanyols procedents del litoral mediterrani.

El 1960, les característiques de l'emigració espanyola van canviar completament: ara la destinació era l'Europa occidental. Aquesta nova onada migratòria va ser protagonitzada per homes en edat laboral, d'escassa qualificació professional i motivats per finalitats econòmiques. Les altes taxes de creixement vegetatiu, la industrialització escassa i la crisi de l'agricultura tradicional van generar amplis excedents de mà d'obra que, d'altra banda, era reclamada pels països europeus per a la reconstrucció postbèl·lica a l'empara del Pla Marshall.

Aquests moviments van tenir lloc entre el 1960 i el 1974, arribant a afectar uns 2 milions de persones. La distribució dels emigrants per països de destinació va ser la següent:

• Alemanya: 36%
• Suïssa: proporció semblant a Alemanya (aprox. 36%)
• França: 21%
• Resta (Holanda, Bèlgica, Regne Unit): 7%

L'origen dels emigrants d'aquesta etapa va ser:

• Andalusia: 29%
• Galícia: 27%
• Castella i Lleó: 10%
• Comunitat Valenciana: 7%
• Extremadura: 7%

La crisi estructural i energètica va fer baixar dràsticament, a partir del 1974, les contractacions de treballadors espanyols a l'exterior i va animar el retorn d'alguns emigrants.

Conseqüències de les Migracions Exteriors

Per a Espanya, les migracions exteriors van suposar la disminució de la població (un país que sempre ha comptat amb una densitat de població baixa), però també la reducció de la pressió social i econòmica que representava un percentatge tan gran de gent sense treball.

Des del punt de vista econòmic, van representar una nova font d'entrada de divises que, fins aleshores, era protagonitzada gairebé exclusivament per les exportacions agràries (la taronja fou, entre la dècada dels trenta i la dels seixanta, la primera font de divises de l'Estat), gràcies a les remeses de diners que enviaven els treballadors emigrats.

I des del punt de vista social, van provocar el desarrelament de milers de persones dels seus llocs d'origen, amb les implicacions culturals i familiars que això comportava.