Història de la Llengua Catalana: Origen, Expansió i Normes

Origen del Català (Segles VII-XII)

El català té l'origen a l'alta edat mitjana com a evolució del llatí vulgar (segles VII-VIII). Els primers textos escrits en català daten dels segles IX-X, inicialment amb mots del romanç llatinitzats. Al segle XI, apareixen frases de romanç intercalades en textos llatins, i al segle XII ja trobem documents completament en català, com les Homilies d'Organyà. Es comença a parlar i escriure català a la Catalunya Vella.

Consolidació Medieval

Durant la consolidació, s'inicia la literatura catalana medieval, amb poesia inicialment en occità i, posteriorment, prosa en català abordant temes filosòfics, historiogràfics i morals.

Expansió Territorial (Segle XIII endavant)

Després de la batalla de Muret (1213), es va decidir seguir l'expansió cap al sud i el Mediterrani. Això va portar el català a:

• Mallorca, Eivissa i Menorca: Poblades majoritàriament per catalanoparlants del bloc dialectal oriental.
• Regne de València: Repoblat amb catalans (majoritaris a la costa) i aragonesos (a l'interior), originant el bloc dialectal occidental.
• L'Alguer (Sardenya): Poblat per catalanoparlants orientals.
• Regne de Múrcia: Amb presència de catalanoparlants, tot i que finalment no s'hi va consolidar la llengua, convivint amb araboparlants i posteriorment castellanoparlants.

Plenitud i Doble Denominació (Segles XV-XVII)

Aquesta època correspon al Segle d'Or de la literatura catalana. El vincle dinàstic amb Castella va comportar una progressiva adopció del castellà en l'àmbit polític i cultural. Es produeix una diferenciació econòmica i lingüística: a Catalunya, es reconeixia els habitants i la llengua com a 'catalans', però al Regne de València es generalitzava la denominació 'llengua valenciana', establint una doble denominació per al mateix idioma.

El Regnat Borbó i la Repressió (Segle XVIII)

Durant la Guerra de Successió Espanyola, els territoris de parla catalana majoritàriament van donar suport a l'arxiduc Carles d'Àustria. Amb la victòria de Felip V, aquest va imposar els Decrets de Nova Planta, que van abolir les lleis i institucions pròpies dels regnes de la Corona d'Aragó i van imposar les normes i institucions castellanes. El castellà es va establir com a única llengua oficial i es van dictar promulgacions legals per prohibir el català en l'administració, la justícia i l'ensenyament. Malgrat això, la societat no ho va acceptar fàcilment i el català es continuava parlant àmpliament en l'àmbit privat i social, fet que sovint provocava la manca de comprensió del castellà per part de la població.

La Societat Catalana fins al 1939

Aquesta etapa veu el sorgiment del catalanisme polític amb la Mancomunitat de Catalunya (presidida per Enric Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista), que va ser impulsora de la modernització tècnica, cultural i lingüística. Posteriorment, durant la Segona República i fins a la Guerra Civil, la Generalitat republicana (amb governs d'ERC liderats per Francesc Macià i Lluís Companys) va impulsar l'autogovern, la llengua i la cultura catalanes.

Hi va haver un gran desenvolupament econòmic fins a la Guerra Civil, acompanyat d'un corrent migratori intens (els nouvinguts solien aprendre ràpid el català). Va ser una època de conflictivitat social i de desenvolupament de la cultura de masses, la qual cosa feia necessari posar al dia la llengua i evitar la diglòssia (la subordinació funcional del català al castellà).

Normativització Lingüística

Pompeu Fabra va ser clau en la normativització. Va proposar una normativa moderna que integrava solucions de la tradició antiga però que reflectia principalment "el català que ara es parla". Les passes principals van ser:

• La campanya lingüística impulsada des de la revista L'Avenç.
• La creació de l'acadèmia de la llengua: la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
• El reconeixement de les decisions de l'IEC per part de la Mancomunitat.
• La publicació de les obres normatives fonamentals: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

Normalització Social

Fins a finals de 1939, Catalunya va avançar significativament per superar la situació de diglòssia. La literatura, tant la popular com la culta, va assolir una plena normalitat. En l'àmbit de l'educació, el català hi apareixia només parcialment fins que, el 1899, es va crear l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, promotora clau de l'ensenyament en català.

El Franquisme (1939-1975)

Amb la dictadura franquista, es va eliminar oficialment la llengua i la cultura catalanes, intentant substituir-les per l'espanyola en tots els àmbits públics.

Postguerra (Anys 40-50)

Van ser anys de penúria econòmica i de consolidació del règim franquista. Aquesta va ser la fase més intensa de persecució del català.

Desarrollismo (Anys 60)

Malgrat un gran desenvolupament econòmic, el franquisme continuava sent un règim autoritari que mantenia la repressió sobre el català, tot i una certa tolerància en àmbits culturals molt restringits.

Crisi de la Dictadura (Anys 70)

Els últims anys de Franco van ser de crisi política i social, especialment a Catalunya. Van créixer els moviments d'oposició que intentaven recuperar l'autonomia, la llengua i la cultura. Paral·lelament, hi va haver fortes onades immigratòries procedents principalment d'Andalusia, Castella i Extremadura. El règim franquista confiava que aquesta immigració ajudaria a establir definitivament el castellà com a llengua dominant a Catalunya.