Mercè Rodoreda i la literatura catalana de l'exili

Mercè Rodoreda i la literatura de l'exili

Context històric

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, Catalunya viu l'època de la Febre d'Or, que comporta un gran creixement econòmic. El 1888 té lloc la primera Exposició Universal a Barcelona. Amb la creació de la Lliga Regionalista, el president Enric Prat de la Riba crea la Mancomunitat de Catalunya el 1912 per tal d'europeïtzar el país; les quatre diputacions van ser les encarregades d'organitzar el territori català.

El 1923 s'inicia la dictadura de Primo de Rivera, que prohibeix l'ús oficial del català. Després de la dictadura, el 1932 s'edita el Diccionari general de la llengua catalana. Apareixen una gran quantitat de revistes en català i empreses editorials, generant una gran difusió de la literatura popular.

Context literari

Inicialment, la novel·la ofereix poc interès pels autors, que la veuen com un element caduc del segle anterior. Busquen nous punts de vista per retratar l'europeïtzació. Tot comença a canviar quan apareixen novel·les que aporten nous punts de vista i noves tècniques narratives, ja que fins llavors les novel·les eren explicades des del punt de vista de l'autor o d'un narrador omniscient.

Es passa de la novel·la realista a la novel·la psicològica. Un exemple n'és el monòleg; el primer el fa Marcel Proust a A la recerca del temps perdut (1913), on explica tota la història en primera persona fent una exploració psicològica.

Literatura de postguerra

Quan va acabar la Guerra Civil, el govern franquista va abolir la Generalitat i l'Estatut, i s'acabaren les llibertats. Del 1939 fins al 1945 dura l'etapa franquista més dura, on pràcticament no es va produir res en català a causa de la prohibició. A partir del 1945, la situació millora una mica.

L'exili

L'exili comprèn tota l'activitat literària en català realitzada des del 1939 fins al 1954. La temàtica principal inclou l'enyor i la nostàlgia de la pàtria, el sentiment de fatalitat en el destí i la literatura testimonial (on l'autor parla de la seva experiència a través d'una autobiografia que explica el sentiment del poble).

Autors destacats de l'exili

• Joaquim Amat-Piniella: empresonat a França i traslladat al camp de Mauthausen. Va escriure K.L. Reich, que parla de l'experiència d'uns catalans en un camp de concentració.
• Vicenç Riera Llorca: acaba a Mèxic. Obra: Tots tres surten per l'Ozama, sobre l'experiència d'uns catalans que s'adapten a la vida de la República Dominicana.
• Avel·lí Artís-Gener (Tísner): a Mèxic, la seva obra destacada és 556 Brigada Mixta. Utilitzant el seu to humorístic, escriu Paraules d'Opoton el Vell, on explica el descobriment d'Amèrica de forma inversa.
• Agustí Bartra: s'exilia a França i es casa amb l'Anna Murià. És poeta i destaca la seva obra Ecce homo.

Resistència interior

Es tracta d'autors que mantenen una activitat clandestina i han de subvencionar-s'ho tot ells mateixos; normalment organitzaven tertúlies i lectures en cases privades. Entre 1939 i 1945, amb la fi de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial, es prohibeix l'ús del català, però els autors aconsegueixen publicar alguns articles en revistes de poesia, encara que tot patia censura. També apareixen les publicacions falsificades, on es canviava el lloc de publicació i l'any.

El 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial, s'editen més revistes i publicacions universitàries. Apareixen empreses editorials (com Biblioteca Selecta o l'impuls de Josep Pla) i es creen cercles literaris que impulsen les noves generacions.