Història de la Llengua Catalana: De la Decadència a la Normativització

El Català dels Segles XVI-XVIII: La «Decadència» i Substitució

L'anomenada «Decadència» va ser un període de la literatura catalana comprès entre els segles XVI i XVIII. Es caracteritza per la disminució de la qualitat, quantitat i originalitat de la literatura culta. Des del segle XV, una sèrie de causes polítiques, econòmiques, socials i culturals van influir negativament en la llengua catalana i els seus parlants. Aquestes són les següents:

1. (1492) Mor el rei Martí l'Humà sense descendència. Ocupa el seu tron el rei Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara.
2. El casament dels Reis Catòlics: la noblesa es castellanitza i es deixa d'emprar el català.
3. El descobriment d'Amèrica fa que el comerç es desplaci cap a l'Atlàntic.
4. La Cancelleria Reial perd poder i comença la fragmentació.
5. La invenció de la impremta fa que es publiquin llibres en castellà i llatí (més rendibles).
6. Al llarg del segle XVII, la literatura castellana es posa de moda a tot Europa (Segle d'Or).
7. En el segle XVII, l'expulsió dels moriscos de València fa que aquests territoris es repoblin amb castellans.
8. També en el mateix segle, la injustícia social provocà la Guerra dels Segadors, que acabà amb el Tractat dels Pirineus, pel qual se cedí la Catalunya Nord a França.
9. L'Església Catòlica es castellanitza i, amb la Contrareforma, s'atorga molt poder al Tribunal de la Inquisició (repressió).
10. Al segle XVIII, tingué lloc la Guerra de Successió en morir el rei Carles II sense descendència. Això provocà la disputa del tron d'Espanya entre els partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria i Felip V d'Anjou (primer Borbó), que guanyà la guerra i promulgà els Decrets de Nova Planta.
11. Menorca es converteix en territori britànic com a conseqüència del Tractat d'Utrecht, que posà fi a la Guerra de Successió.

Nota: La Guerra dels Remences (on els nobles es rebel·len contra els reis) és un altre conflicte rellevant d'aquest període.

Totes aquestes causes tingueren unes conseqüències negatives per a la llengua i la literatura catalanes:

1. La llengua catalana, al llarg d'aquest període, perdé els àmbits públics, però no els populars.
2. Els Decrets de Nova Planta, promulgats per Felip V el 1714 contra els territoris de l'antiga Corona d'Aragó que havien donat suport al seu rival (Arxiduc Carles), representen el moment de màxima repressió de la Decadència, ja que s'aboliren les lleis pròpies (respectades pels Àustries), se suprimiren la moneda i la universitat, i es prohibí l'ús formal del català. Menorca quedà al marge dels Decrets perquè passà a domini britànic.
3. A nivell literari, els autors imitaren la manera de fer dels referents literaris castellans.

El Català a l'Edat Mitjana: Esplendor i Consolidació

A l'Edat Mitjana, hi va haver un moment d'esplendor de l'ús del català i de la Corona d'Aragó. Els segles XIII i XIV es van caracteritzar per la poesia trobadoresca en català. Gràcies a Ramon Llull, podem confirmar que el català era una llengua reconeguda i amb producció literària. Ramon Llull és la primera persona de la història que escriu narrativa catalana (alguns estudiosos afirmen que és el «pare del català literari»).

També cal destacar les quatre grans cròniques medievals:

• El Llibre dels fets de Jaume I
• La Crònica de Bernat Desclot
• La Crònica de Ramon Muntaner
• La Crònica de Pere el Cerimoniós

El segle XV va ser un segle d'or de les lletres catalanes, ja que no hi va haver diglòssia. Els autors que van destacar en aquest segle foren, per exemple: Ausiàs March, Joanot Martorell (amb el seu cèlebre Tirant lo Blanc). També cal destacar l'aparició de la impremta i la importància de València com a capital cultural de la Corona d'Aragó. La Corona també va incorporar territoris italians (Nàpols).

A més a més, hi havia un organisme anomenat Cancelleria Reial on els escrivans redactaven els documents oficials en català, fet que contribuïa a la dignificació i estandardització de la llengua.

El Primer Terç del Segle XX: La Normativització del Català

Partint del catalanisme polític, la llengua esdevingué un dels referents simbòlics. Gràcies a l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) i a Pompeu Fabra, es fixà la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica, i s'inicià el procés de normalització lingüística, és a dir, d'extensió de l'ús social i recuperació d'àmbits d'ús.

El 1906, se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, promogut i presidit pel filòleg manacorí Antoni Maria Alcover. Comptà amb la participació de més de tres mil congressistes provinents de totes les terres de parla catalana, com ara Teodor Llorente, Pompeu Fabra o Lluís Fullana, i també d'altres països. La premsa de l'època va propagar la notícia i remarcava, a més de la transcendència social i cultural, la importància de reunir parlants de tot el domini lingüístic per tal d'assolir-ne els objectius:

• Recuperació de la vitalitat en l'ús del català.
• L'estudi científic de l'idioma.
• La reivindicació de la llengua com a eina literària, científica i periodística.
• La depuració de castellanismes presents en el català.

En el Congrés es traçaren les directrius de la normativització i les tesis de Pompeu Fabra, que hi participà amb una comunicació sobre Qüestions d'ortografia catalana, van ser acceptades majoritàriament. Durant la Segona República, el català tornà a ser llengua oficial, però després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i amb l'inici de la dictadura de Francisco Franco, la qual va establir la minorització i prohibició de la llengua catalana, això va provocar la persecució dels parlants de català.

La Romània i les Llengües Romàniques: Origen del Català

La llengua catalana prové del llatí vulgar, que era parlat per les classes populars romanes que colonitzaren la Península l'any 218 aC. Hi traslladaren la llengua, els costums, la cultura i l'organització; és el que es coneix com a romanització. A l'illa de Mallorca, els romans hi arribaren el 123 aC.

Abans de la invasió dels romans, en aquesta zona de la Mediterrània hi havia altres llengües, anomenades preromanes (grec, fenici, celta i iberobasc), que van deixar empremta en el llatí vulgar. Reben el nom de substrat del català.

Amb la caiguda de l'Imperi Romà (any 476 d.C.), les invasions dels pobles germànics i posteriorment dels àrabs (arribaren a la Península l'any 711) no canviaren la llengua, però li cediren moltes paraules i influïren en la seva formació (només tenia ús oral). El germànic i l'àrab esdevenen els superstrats del català. Altres mots ens vénen donats per veïnatge o per influència d'altres llengües; és el que s'anomenen adstrats.

És a partir dels segles VIII-IX que podem parlar del naixement de les llengües romàniques. Però els primers textos preliteraris apareixeran al segle XII (jurídics i religiosos). El Forum Iudicum és el text més antic conservat en català, una traducció de lleis visigòtiques, i les Homilies d'Organyà (un conjunt de sermons, document religiós).

L'any 813, tingué lloc el Concili de Tours, en el qual es reuniren els alts càrrecs de l'Església i s'adonaren que la gent del poble no entenia el llatí perquè havia evolucionat a les llengües romàniques. Acordaren que, a partir d'aquell moment, es farien misses en llengua romànica. D'aquesta mateixa època tenim també un altre document: els Juraments d'Estrasburg, que consistien en el jurament de fidelitat entre dos reis de diferents territoris (els juraments es van fer en llengües romàniques).