Història de l'ètica: sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil i teories ètiques

Història de l'ètica

L'ètica és la branca de la filosofia que estudia el comportament moral.

1. Els sofistes (segle V aC)

Protàgores defensa el relativisme moral i cultural: les lleis són convencions humanes. Gòrgias defensa la paraula com a poder sense límits, sense coneixements ni referents morals.

2. Sòcrates (segle V aC)

Sòcrates defensa l'intel·lectualisme moral: la concepció dualista de cos i ànima, on l'ànima es basa en allò racional i en coneixements immaterials. L'ètica és de virtuts i saber: una moral ascètica que reprimeix el cos i els desitjos corporals. Qui s'acosti més a la veritat serà més virtuós.

3. Plató (segle IV aC)

Filòsof clàssic, deixeble de Sòcrates. Defensa una concepció dualista i una moral ascètica que depèn de l'obra, de la vida i del moment. L'ascetisme de Plató és moderat i es troba al Fedre, en el mite del carro alat, amb una concepció tripartita de l'ànima:

• Auriga: ànima racional, prudència i saviesa, situada al cervell.
• Cavall negre: ànima apetitiva, situada al ventre.
• Cavall blanc: ànima irascible, situada al pit.

Al Fedó apareix un ascetisme més radical: soma sema (el cos és la tomba de l'ànima).

4. Aristòtil (segle IV aC)

Filòsof clàssic, deixeble de Plató. Critica el món metafísic dualista i proposa una concepció hilemòrfica, on matèria i forma (cos i ànima) són indissociables. Les seves virtuts són eudemonistes, és a dir, orientades a la felicitat:

• Virtuts dianoètiques: pròpies de la racionalitat, que porten una forta inclinació cap al saber.
• Virtuts ètiques: fan de la persona un bon ciutadà. Per a Aristòtil, no es pot ser un savi dolent, però tampoc no es pot ser intel·ligent si no ets una bona persona.

Valors

Les normes morals són allò que són perquè apel·len a uns valors. Aquests són normes concretes que donen sentit a les coses (per exemple, el valor en l'àmbit econòmic).

• Polaritat: qualsevol valor té un negatiu o disvalor.
• Caràcter ideal: pertanyen al que hauria de ser, i no només al que de fet és. Assenyalen el que considerem valuós i ens diuen què hem d'escollir.
• Universalitat i diversitat dels valors.

Fonaments de l'ètica

La teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta fonamentar (justificar la validesa i la legitimitat) la moral, que està constituïda per normes i valors. La teoria ètica els haurà de justificar.

Teories ètiques

Autonomia: l'ésser humà és autònom i racional, amb capacitat per establir les seves pròpies normes i valors (formalisme i ètica discursiva).

Heteronomia: l'ésser humà té a l'interior uns valors i normes que li venen donats de fora, externs, com ara l'autoritat legal, la natura o el que diuen que és (jusnaturalisme, utilitarisme, hedonisme).

Formal i material

• Formal: l'ètica no ha de dir què hem de fer, sinó com ho hem de fer. No té un contingut propi de normes que haguem de seguir (formalisme, ètica discursiva).
• Material: l'ètica ens ha de dir què hem de fer per accedir al bé. Té un contingut que hem de seguir (eudemonisme, hedonisme, utilitarisme).

Teleològica i deontològica

• Teleològica: la correcció de les accions depèn de les conseqüències que se'n deriven (eudemonisme, hedonisme, jusnaturalisme).
• Deontològica: la correcció no depèn de les conseqüències; una acció pot ser correcta encara que les seves conseqüències no ho siguin (formalisme, ètica discursiva).

Cognitivista i no cognitivista

• Cognitivista: és possible conèixer racionalment la validesa moral d'una norma i argumentar la correcció o incorrecció de preceptes (hedonisme, formalisme, intel·lectualisme moral).
• No cognitivista: no és possible justificar racionalment les normes morals, perquè no es basen en res conegut intel·lectualment (emotivisme).

Ètica de màxims i ètica de mínims

• Ètica de màxims: no admet principis universalitzables, ja que cada persona té un ideal personal i subjectiu intransferible (eudemonisme, utilitarisme).
• Ètica de mínims: admet uns mínims ètics exigibles a tot ésser, imparcials, que poden ser per a totes les persones, independentment de la cultura (formalisme, intel·lectualisme, ètica discursiva).

Principals teories ètiques

• Intel·lectualisme moral: conèixer el bé comporta fer-lo; la moral és com un saber. Eudemonisme: la felicitat és la finalitat, i la màxima és l'activitat racional màxima.
• Hedonisme: plaer amb bé, corporal i sensorial. Aristip de Cirene (segle V aC); epicureisme (segle III aC): tres pors, absència de dolor.
• Estoïcisme: indiferència envers el plaer i el dolor, austeritat, renúncia a desitjos propis, destí inexorable, resignació.
• Jusnaturalisme ètic: llei moral natural i universal, objectiva. És llei natural perquè participa de la llei eterna o divina, i és el que diu si és bo o dolent.
• Formalisme: Kant, ètica formal i universal, que garanteix una autonomia moral. Mandats i ordres categòriques: actua de manera que la teva acció pugui ser norma universal.
• Emotivisme: els judicis morals expressen emocions.
• Utilitarisme: ètica teleològica que valora les accions com a mitjans per assolir una fita: el plaer i el bé comú. Utilitarisme de l'acte i de la regla.
• Ètica discursiva: formal i procedimental, una norma és acceptable per a la comunitat en una situació ideal, amb mateixos drets, sense coacció i amb la finalitat del enteniment com a finalitat.