Història de l'Edat Mitjana: De l'Alta a la Baixa Època

Alta època medieval

La mort de l'emperador de Roma i la caiguda de l'Imperi d'Occident el 476 dC fan que aquest any sigui considerat el darrer del món antic i el primer d'una nova època que duraria deu segles: l'època medieval (476 dC — 1453 dC). Aquest període està marcat per dues glaciacions, amb una pausa entre ambdues, i per la malaltia de la pesta, que va reduir la població fins a la meitat.

L'alta època medieval

Durant aquesta època apareix l'Islam de la mà del profeta Mahoma i, com a conseqüència, la divisió del territori mediterrani en dues religions. Carlemany unifica el territori europeu (França, Itàlia, nord d'Espanya, Alemanya) en el Sacre Imperi Romà per lluitar contra els islàmics i germànics.

La principal característica dels primers segles de l'època medieval és la decadència de les ciutats com a conseqüència de la pèrdua del seu poder polític, fins aleshores vinculat al poder imperial. La progressiva destrucció de les comunicacions arruïna el comerç i impedeix el transport de llarga distància. Les ciutats esdevenen organismes inútils sobre els quals es planeja la misèria, produint-se un procés de desurbanització. A partir del segle III, els benestants s'havien traslladat al camp i s'havien instal·lat a territoris agrícoles amb un nucli edificat, sovint fortificat.

La descentralització del poder de Roma provoca una desestructura de la societat; es substitueix el sistema romà pel feudalisme: un contracte privat sense base legal que s'acaba assentant com a sistema polític. Aquest nou sistema fou la resposta organitzativa d'una societat indefensa i no protegida pels poders de l'Estat; també propiciava la reforma del camp i la ramaderia, el creixement demogràfic i econòmic.

El feudalisme propicia la fragmentació del poder, debilitant el poder reial i l'eclesiàstic a favor de la noblesa. Això creava un clima de violència persistent, per la qual cosa es va potenciar la cavalleria i es predicaren les croades per tal de reconquerir Terra Santa; les croades van millorar el domini de la Mediterrània i van propiciar la comunicació i el comerç.

La baixa època medieval

La societat experimenta canvis molt positius: l'economia agrària va creixent, en gran part gràcies a la revolució de la tècnica en els sistemes de conreu, la invenció del molí d'aigua, el descobriment de la rotació de cultius i el perfeccionament dels sistemes de producció del ferro.

Tots aquests avenços generen més aliments i, per tant, més població; això fa que hi hagi més mà d'obra i més gent sense treball. Això crearà els comerciants, que agafaran aquest excés de producte i el vendran. Els comerciants busquen alliberar-se dels impostos de la servitud feudal i, cap als segles XI i XII, es formen els burgs, uns teixits residencials construïts a les afores de les ciutats o castells, entorn del mercat.

Com que es volen camins segurs per anar a vendre a ciutats llunyanes, però no es vol pagar la protecció del senyor feudal, es contracten mercenaris i milícies per protegir els camins. Més tard, l'aliança de ciutats i Corones s'imposa sobre el poder feudal i aplica les lleis.

Desurbanització i creixement urbà

Generalment, totes les ciutats durant l'edat mitjana funcionen de la mateixa manera:

• Urbs: Nucli original que queda dins de la muralla.
• Burgus: Població que queda fora de la muralla, formada al voltant del mercat amb una geometria poc regular.

La Barcino romana era una petita ciutat octogonal. Es creu que la seva fortuna i el seu paper de ciutat rellevant a la Mediterrània s'inicià precisament a l'època medieval, com a conseqüència del seu caràcter de ciutat fortificada adoptat en la baixa època imperial per protegir-se dels bàrbars i de la pressió de l'Islam.

Poc a poc, noves àrees poblades (burgs) s'instal·laren fora de les muralles romanes, en els camins d'entrada o sortida de la ciutat, al costat de capelles o ermites. Amb el temps sorgiren les viles noves, com la Vilanova del Pi. A l'interior del recinte emmurallat, la ciutat anava creixent, construint noves edificacions medievals sobre les romanes, fet que provocaria una elevació del nivell del sòl.

En començar la baixa època medieval, Barcelona tenia ple domini sobre tot el pla, de Collserola al mar i del Besòs al Llobregat. A partir del 1250, el rei Jaume I va fer construir a Barcelona un recinte de muralles extern que englobés les viles noves. Un segle després, el rei Pere el Cerimoniós va tornar a ampliar el recinte de muralles (1374) cap a ponent, abraçant el Raval. En el segle XIV es van redactar les Ordinacions d'en Sanctacília, que regien l'ús del sòl i la construcció de la ciutat. La crisi baixmedieval va afectar la Corona d'Aragó (pesta, disminució demogràfica, davallada econòmica), la qual cosa va impedir el desenvolupament urbà del Raval fins al segle XIX.