Història del Moviment Obrer a Espanya: AIT, Marxisme i Anarquisme

El Moviment Obrer i la Divisió de l'AIT (1868-1874)

Divisió del Moviment Obrer (MB) en el Sexenni Revolucionari (1868-1874):

El 1864 s'havia creat a Londres l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquesta associació pretenia aconseguir l'emancipació econòmica i social de la classe obrera i arribar a superar la societat classista liberal a través de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la creació d'una societat igualitària.

Divergències ideològiques: Marxistes i Anarquistes

El 1871 es van produir divergències entre els seguidors de Marx i els seguidors de Bakunin. Tots dos es proposaven l'emancipació de la classe obrera, la superació de la societat capitalista i l'establiment d'una societat justa i igualitària. No obstant això, diferien en els mètodes:

• Marxisme: Marx interpretava que la història era una oposició d'interessos permanent entre les classes que detentaven el poder econòmic i polític i les classes oprimides. Per superar aquesta situació d'opressió, proposava l'organització de la classe obrera en partits i sindicats propis, els quals, a través de la lluita política i social, havien de conquerir el poder de l'Estat. Durant un temps provisional, s'havia d'exercir la dictadura del proletariat per tal d'organitzar una societat en la qual cadascú rebria la remuneració en funció de la seva feina i s'establiria la propietat pública dels béns de producció. Aquesta etapa és coneguda per Socialisme, en la qual es socialitzen els mitjans de producció. Després es passaria a una etapa en la qual se suprimirien les classes socials, s'aconseguiria la desaparició de l'Estat i cadascú rebria segons les seves necessitats i treballaria segons la seva capacitat. Això es diu Etapa Comunista.
• Anarquisme: Els anarquistes eren contraris a tota participació política i preconitzaven l'acció directa i la destrucció immediata de l'Estat, de tota propietat i de tota forma d'autoritat. L'anarquisme propugnava l'organització de la societat mitjançant la federació de comunes lliures sense cap mena de propietat privada ni cap estructura dirigent de caràcter permanent.

Això va provocar l'escissió de l'AIT, que es va dividir en dos grups: la socialista o marxista i l'anarquista o bakuninista.

L'impacte de l'AIT a Espanya i l'escissió

El moviment obrer espanyol va dirigir la seva atenció cap a l'AIT i va rebre la influència dels dos sectors. Això va comportar que l'obrerisme espanyol, i especialment el català, se separés del republicanisme federal i es vinculés amb el moviment obrer internacional. Quan el 1871 l'AIT es va escindir, a Espanya el congrés reunit a Còrdova es va adherir als plantejaments de Bakunin, mentre que a Madrid es formava un nucli d'inspiració marxista.

Des d'aleshores, el moviment obrer espanyol va quedar dividit en dos grups:

• El socialista (seguidor de Marx), predominant a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries.
• L'anarquista (partidari de Bakunin), majoritari a Catalunya, País Valencià, Andalusia i Aragó.

El Moviment Obrer durant la Primera República

La proclamació de la Primera República va facilitar l'expansió del moviment obrer a Barcelona. Es van imposar els criteris reformistes i els obrers internacionalistes van fer costat als federals en la lluita contra els carlins i en la defensa de la República. Alguns dirigents internacionalistes van organitzar un intent de revolució social a Alcoi el 1873. El cop d'estat del general Pavía, el 1874, va suposar la il·legalització de totes les associacions obreres i el seu pas a la clandestinitat.

El Moviment Obrer durant la Restauració (1875-1898)

El moviment obrer espanyol, després dels importants progressos aconseguits en el Sexenni, conegué entre 1874 i 1881 un període de clandestinitat. El període de la Restauració es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d'intransigència pel que fa a les qüestions socials. L'Església, reconciliada amb el règim liberal, aprofità l'ocasió per fundar moltes escoles, gairebé totes dirigides a les classes mitjana i alta. Els intel·lectuals van ser molt crítics amb la situació econòmica i cultural d'Espanya, com ho mostra la creació de la Institución Libre de Enseñanza i les obres de Joaquín Costa.

El Marxisme i la fundació del PSOE i la UGT

Marx havia aconsellat la fundació de partits marxistes nacionals que actuessin amb independència a cada país. El 1879 es va fundar clandestinament el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias. El PSOE va créixer lentament, degut a la rigidesa de la disciplina i de la jerarquització, i al fet de voler participar en el sistema vigent mitjançant procediments legals per assolir objectius revolucionaris, en un moment en què la classe obrera estava desencisada d'aquest sistema polític corrupte.

El 1888, coincidint amb l'Exposició Universal, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona, pocs dies després de la fundació de la Unió General de Treballadors (UGT).

El marxisme espanyol va tenir una escassa implantació territorial i es va centrar sobretot a Madrid, Valladolid, Astúries i el País Basc. A Catalunya, l'obrerisme marxista tingué una escassa incidència i s'aplegà en alguns nuclis industrials com Mataró. A la dècada del 1890, el socialisme espanyol va incorporar dues noves idees: la creació de les Cases del Poble i la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores, d'acord amb la consigna de la Segona Internacional que fixà l'1 de maig com a diada per reivindicar-ho arreu. Va caldre esperar fins al 1910 perquè el Congrés dels Diputats tingués un diputat socialista: Pablo Iglesias.

Sindicalisme Reformista i d'Inspiració Cristiana

El sindicalisme apolític de caràcter reformista tenia com a objectiu la reivindicació i l'assoliment d'objectius exclusivament laborals. Cal assenyalar l'existència d'un sindicalisme d'inspiració cristiana, tot i que va ser molt minoritari.

L'Anarquisme: De l'Acció Sindical al Terrorisme

Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espanyola, sobretot entre els jornalers andalusos. Aquestes idees se centraven en dos principis bàsics: la llibertat absoluta sense jerarquies i la bondat de la societat lliure com a obra de la naturalesa. Un dels principals ideòlegs de l'anarquisme a Espanya va ser Anselmo Lorenzo.

El 1881, amb la formació del primer govern Sagasta, l'obrerisme anarquista va poder celebrar un congrés a Barcelona que donà lloc a la fundació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En el congrés es van posar de manifest les dues tendències existents dins l'anarquisme:

1. Les tesis anarcocol·lectivistes de Bakunin, que destacaven sobretot l'acció sindical per damunt de l'acció revolucionària.
2. Les tesis anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, que desconfiaven de l'acció sindical i eren més favorables a la «propaganda pel fet» o l'acció directa, que va dur alguns sectors a l'acció terrorista com a mitjà per assolir una transformació revolucionària de la societat.

A Catalunya, l'estratègia terrorista es va anar imposant dins l'anarquisme. Els atemptats provocaven la repressió del govern, que era contestada amb nous atemptats. El 1896, l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer Canvis Nous va servir d'excusa a les autoritats per iniciar una forta repressió contra el moviment obrer. Es van arribar a crear cossos especials de policia, sota comandament militar. D'aquesta manera, el sindicalisme anarquista fou gairebé desarticulat del tot.

Com a conseqüència de les detencions, va tenir lloc el Procés de Montjuïc, objecte de dures crítiques per part dels intel·lectuals progressistes de tota Europa. L'any 1897, l'anarquista Michele Angiolillo va assassinar Cánovas del Castillo. A partir d'aquesta data, l'activitat terrorista del moviment obrer va començar a disminuir.