Heràclit i Parmènides: Canvi, Logos i Ser en la Filosofia Grega Antiga

Heràclit: El Canvi Constant i el Logos Universal

Heràclit considera que s'han d'acceptar les dades dels sentits per conèixer. Afirma que el que ens mostren els sentits és vàlid, però el sentit només és un punt de partida i s'ha d'interpretar intel·ligentment. Hem d'interpretar les dades dels sentits amb la raó per poder entendre el sentit profund de la realitat.

Els sentits ens mostren una realitat múltiple i canviant; una realitat formada per una pluralitat d'elements contraris que està en canvi constant. Heràclit afirma que la realitat és un esdevenir constant. Pensa que la realitat és racional, que és pensable. Per a Heràclit, tots els elements que formen la realitat i tots els seus canvis tenen una raó que els hi dona sentit i que és la llei universal que dirigeix tot. És l'ordre intern de les coses que ens permet comprendre-les i que ens dona la veritat única i universal sobre el funcionament del món.

El Logos és la causa i fonament de l'ordre del món; és el que fa que totes les coses que percebem siguin comprensibles de forma unitària. La veritable saviesa és entendre el Logos.

Heràclit dirà que aquest Logos que explica la realitat es basa en la dialèctica de contraris, que vol dir la confrontació entre tots els elements contraris que formen la naturalesa, però una lluita de contraris que no s'eliminen l'un a l'altre sinó que es requereixen. Heràclit afirma que aquesta pluralitat de contraris forma una certa unitat que ell anomena la unitat del que és múltiple: és l'harmonia de contraris.

La dialèctica genera el canvi i és la causa de tot el que existeix; de fet, Heràclit afirma que sense dialèctica no hi ha vida ni naturalesa, és el que dona ordre i harmonia a una naturalesa canviant. També afirma que la realitat és un esdevenir constant i que l'essència de la realitat és el canvi dialèctic constant, però tot i així té una certa unitat; per a ell, la unitat d'allò múltiple és el que explica la pluralitat. La idea d'Heràclit és que el canvi sigui la idea central de la seva filosofia, no deixa lloc ni a la irracionalitat ni al caos en la seva teoria.

També afirma que la naturalesa és foc, un foc etern. El sentit que té el foc no és gens clar; de fet, es pot entendre de dos sentits:

• Sentit físic: L'Arkhé

  El foc com a Arkhé (element etern, realitat). El foc, en encendre's i apagar-se, forma tota la realitat i garanteix alhora la unitat i pluralitat de contraris. Afirma que tots els elements naturals provenen del foc per un doble camí:

  • Camí descendent: Foc → Aigua → Terra
  • Camí ascendent: Terra → Aigua → Foc

• Sentit metafísic/simbòlic: El Logos

  El foc com a Logos (intel·ligència, naturalesa). Una mena de llei universal que explica tots els seus funcionaments i canvis. El foc és l'ànima del món.

Parmènides: La Immutabilitat de l'Ésser

Filòsof que va viure a Elea entre el 840/815 i el 475/450 a.C. És un autor que presenta dues dificultats clau:

1. La seva teoria és una de les més metafísiques i idealistes de tot el pensament occidental.
2. Escriu la seva filosofia en forma de poema retòric.

Els avantatges són que les metàfores les exposa en un raonament discursiu perfectament encadenat i lògic.

Parmènides arriba a una conclusió molt extravagant, però tot i així es va crear l'Escola d'Elea, i més exactament Zenó d'Elea, un dels seguidors de Parmènides. Parmènides afirma que el canvi no existeix, i l'Escola d'Elea es va fundar per intentar demostrar racionalment les seves afirmacions.

Parmènides parteix d'una idea bàsica: considera que hi ha dos camins o dues vies possibles d'investigació: