Guia de les irregularitats verbals en català

Primera conjugació

1. Irregularitats en el lexema

Hi ha verbs que no mantenen l’arrel en totes les seves formes (per exemple: anar - vaig).

2. Irregularitats en les formes o desinències

Aquestes irregularitats afecten les terminacions verbals segons el temps o la persona.

3. Verbs irregulars

Els verbs que són totalment irregulars en aquesta conjugació són anar i estar.

Segona conjugació

1. Canvis ortogràfics en el lexema

Verbs poder i voler: porten una “u” a l’arrel de la 1a persona del singular del present d’indicatiu, a tot el present de subjuntiu i a tot l’imperatiu.

Verbs néixer, jeure i treure: i els seus derivats, canvien la vocal “e” de l’arrel per una “a” quan l’arrel és àtona.

2. Lexema velar

La 1a persona del singular del present d’indicatiu acaba en -c. Aquesta -c es transforma en -gu- quan va entre vocals. Tenen lexema velar els verbs acabats en:

• -ndre, -ldre, -ler
• -èixer
• -aure, -eure, -iure, -oure (per exemple: caure)

3. Lexema amb diftong

Els verbs de la segona conjugació acabats en diftong més -re canvien:

• u — v: escriure — escrivim
• u — i: seure — seiem
• u — o: coure — coem

4. L’imperatiu

Els verbs amb arrel velar a la 3a persona del singular també la tenen en la 1a i 3a del plural.

Tercera conjugació

1. Canvis vocàlics al lexema

Els verbs collir, cosir, sortir, escopir i tossir canvien la vocal de l’arrel per una -u- en la síl·laba tònica.

La irregularitat d’aquests verbs només es dona en el present d’indicatiu, el present de subjuntiu i en l’imperatiu; la resta de temps verbals sempre s’escriuen amb la mateixa vocal de l’arrel.

2. Formes amb dièresi

Els verbs de la 3a conjugació que tenen l’arrel acabada en vocal (-air, -eir, -oir, -uir) porten dièresi quan entren en contacte amb una desinència que comença amb -i.

Recordeu: els verbs de la 3a conjugació amb l’arrel acabada en vocal no porten dièresi a l’infinitiu, al futur ni al condicional (agrair, agraint, agrairé...), però sí en el participi (agraït).

3. Vocal de suport

Els verbs incoatius afegeixen una vocal -e- de suport entre l’arrel i la desinència de la 2a persona del singular del present d’indicatiu.