Guerra Civil Espanyola: Causes i Desenvolupament (1936-1939)

Fases de la Guerra Civil Espanyola

Els primers mesos de la guerra (juliol-desembre 1936)

El primer objectiu militar dels insurrectes, d’acord amb els seus plans, era Madrid. El general Mola hi va enviar columnes des de Pamplona. L’exèrcit d’Àfrica havia aconseguit passar l’estret de Gibraltar amb l’ajut de l’aviació de Mussolini.

Franco va entrar a Còrdova i a Granada i es va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa aferrissada que van oposar els republicans a Badajoz. Quan va arribar a la rodalia de Madrid, l’eficaç defensa de la capital el va aturar. El govern de la República es va traslladar a València per motius de seguretat. El general Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià, mentre les tropes dels revoltats arribaven a Oviedo.

Les milícies catalanes que es van dirigir cap al front d’Aragó van ocupar algunes poblacions com ara Bujaraloz, però van ser frenades a Osca, Saragossa i Terol. La desorganització i la manca de preparació d’aquestes columnes expliquen en part la seva feblesa. Va fracassar l’expedició catalana a Mallorca pel capità Alberto Bayo.

La segona fase: de la batalla del Jarama a la de l’Ebre (gener de 1937 - novembre de 1938)

Durant la segona fase de la guerra, les tropes insurrectes van intentar novament la conquesta de Madrid, mitjançant unes maniobres d’encerclament, de primer per la carretera de la Corunya, després pel Jarama i, finalment, pel nord de la província de Guadalajara. Però no ho van aconseguir.

Franco va decidir la conquesta de Màlaga i la liquidació del front del nord. Màlaga i altres ciutats andaluses van caure ràpidament, però l’ocupació del nord va ser força més difícil, a causa de la resistència obrera i popular.

El desembre de 1937 les tropes republicanes llancen una ofensiva contra Terol, que van ocupar el 8 de gener de 1938. Al febrer, les tropes franquistes tornen a recuperar-la.

El govern de la República s’havia traslladat de València a Barcelona.

El març, Franco inicia una ofensiva contra el front d’Aragó. El 3 d’abril, Franco ocupa les primeres terres catalanes a Lleida i el dia 5 va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

L’exèrcit republicà, reorganitzat pel general Vicente Rojo i amb l’armament millorat, llença una ofensiva el 24 de juliol per unir el territori republicà, però l’exèrcit franquista els va fer recular. Catalunya quedà indefensa. La batalla de l’Ebre va acabar el 15 de novembre de 1938 i es va caracteritzar per la violència dels combats i per l’elevat nombre de baixes.

L’última fase: de l’ocupació de Catalunya a la rendició final (desembre de 1938 - 1 d’abril de 1939)

El 23 de desembre de 1938, Franco va donar l’ordre d’iniciar l’ofensiva final contra Catalunya per Tremp (Pallars Jussà) i Seròs (Segrià). Si bé a Tremp l’exèrcit republicà va resistir una setmana, a Seròs es va ensorrar ràpidament. Franco va anar ocupant tot Catalunya, el 15 de gener de 1939 va entrar a Tarragona; el 26, a Barcelona; el 4 de febrer, a Girona. El 9 de febrer arribava a la frontera francesa. El govern republicà, el basc i el català van passar la frontera amb milers de persones que fugien. El 28 de febrer de 1939, Manuel Azaña va dimitir com a president de la República, i no va ser substituït per ningú; no obstant això, Juan Negrín, cap del govern, va tornar a València amb avió per dirigir la resistència, però ja no hi havia res a fer. Segismundo Casado, cap de defensa de Madrid, que pretenia una pau negociada. Franco no va admetre res més que la rendició sense condicions.

Des del punt de vista estrictament militar, les tropes republicanes encara haurien pogut resistir uns quants mesos més. Tanmateix, des del punt de vista humà, la desmoralització de les tropes, de la població civil i, fins i tot, d’alguns caps militars va precipitar els esdeveniments.

El 28 de març, les tropes franquistes van ocupar Madrid. L’última ciutat ocupada per l’exèrcit franquista va ser Alacant, el dia 31 de març. L’1 d’abril de 1939, la guerra havia acabat.

Les Causes de la Guerra Civil

En l’esclat de la guerra, en podem distingir dos tipus de causes:

• Remotes (anteriors a la dècada del 1930)
• Pròximes (aparegudes durant el període republicà)

Les causes remotes o de llarga durada

Entre les causes remotes de la guerra civil hi havia:

• La manera com es va fer la revolució liberal a Espanya: L’oposició radical de dos blocs, típica de les revolucions liberals del segle XIX, a Espanya va adoptar la forma d’enfrontament bèl·lic civil (les tres guerres carlines). En aquests elements trobem els orígens de la permanent radicalització social i política i de la intervenció de l’exèrcit com a causes de la guerra civil.
• L’actitud i la mentalitat de l’exèrcit: a partir de la crisi de 1898, part de l’exèrcit espanyol va canviar de mentalitat. Va evolucionar des del liberalisme fins a posicions conservadores. Per això es pot dir que la personalitat nacional de Catalunya i les manifestacions del catalanisme polític van construir una de les causes importants del de l’aixecament militar de 1936. Un dels objectius de la insurrecció militar era suprimir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, perseguir l’ús oficial de la llengua catalana i eliminar qualsevol símbol de la identitat catalana.
• El retard en la modernització ideològica i econòmica del país: A Espanya, la revolució industrial es va produir tard i només afectà Catalunya i el País Basc. A més, en els mercats exteriors els productes espanyols tenien poca força. La burgesia constituïa un sector feble que tenia enfront un moviment obrer potent. A més, predominava l’economia agrària amb un repartiment injust de la terra, es demanava una reforma agrària. Una de les raons de l’esclat de la guerra va ser la tensió social al camp i la radicalització que se’n va desprendre.
• Les conseqüències d'aquests fets: El retard de la modernització també es notava en l'alt grau d'analfabetisme de la societat espanyola, la feblesa de l'Estat, la manca d'infraestructures educatives i el predomini ideològic de l'Església en l'ensenyament, a causa de la manca d'inversions en escoles públiques i laiques. La pervivència de l'anticlericalisme s'explica, en part, per l'alineament de l'Església amb el bloc agrari dominant i la seva insensibilitat davant de les injustícies socials, juntament amb el seu grau d'influència ideològica a través de l'ensenyament.
• La mentalitat i les ideologies internacionals dominants: Finalment, cal afegir les esperances que va generar entre les classes obrera i camperola més desafavorides, i fins i tot entre els intel·lectuals, la Revolució Soviètica de l'any 1917. El mite de la revolució possible i del govern proletari i camperol, que ignorava els excessos a la Unió Soviètica i el fet que era una dictadura sagnant, va arrossegar moltes mentalitats durant el període 1917-1936. Això explica la radicalitat del moviment obrer i la seva negativa a participar en governs democràtics, que titllava de burgesos.

Les causes pròximes o de curta durada

Entre les causes pròximes de la Guerra Civil Espanyola, cal destacar l'equilibri d'incapacitats i els motius intencionals. En la crisi internacional de la dècada de 1930, les alternatives polítiques possibles eren tres:

• El reformisme democràtic, que preveia el sufragi universal, els partits de masses, la millora de les relacions laborals (com ara la setmana de 40 hores i les vacances pagades), l'escola pública, etc. França i el Regne Unit eren els models d'aquesta alternativa.
• La reacció feixista, caracteritzada pel nacionalisme agressiu, el capitalisme a ultrança, la negació de la llibertat i el culte al cabdill i al partit únic. Els models eren Alemanya i Itàlia.
• La revolució comunista, segons el model de l'URSS.

Cap dels països que representaven aquestes alternatives a la dècada de 1930, no va patir una guerra civil. A Espanya, la República es va trobar amb la necessitat de canalitzar els canvis socials per la via del reformisme. Però la societat espanyola va ser incapaç de resoldre els conflictes (la reforma agrària, l'educació, la laïcitat de l'Estat, la millora de la condició de la classe obrera i també de la dona, les autonomies polítiques...). Cap grup polític o social no va saber conduir la transformació global de la societat: mentre que alguns van reaccionar a la manera feixista, altres van aplicar les reformes democràtiques (que van tenir l'oposició del moviment obrer radical -anarquisme— i de la dreta conservadora), o van induir a la revolució. Per això s'ha parlat d'un equilibri d'incapacitats per resoldre els conflictes.

Se sol afirmar que quan es dona un equilibri d'incapacitats per aconseguir solucions polítiques en una situació tensa, tard o d'hora els conflictes entren en una fase de resolució violenta. Però, perquè esclati la violència directa en un conflicte complex, cal un motiu intencional, és a dir, la voluntat d'iniciar-la per part de qui la pot desencadenar. En aquest sentit, la voluntat dels generals i els militars que la van propiciar -sobretot Mola i Franco-, que després la van continuar sense atendre altres possibilitats de pacte, identificats amb la solució autoritària feixista, fou el detonant del desastre que se'n va seguir.