Complements verbals i conjugació verbal en català

Els complements del verb

És un sintagma que completa el sentit d’un verb en una oració determinada. Cada verb exigeix o admet, segons els casos, uns certs complements. En la unitat anterior ja vau estudiar l’atribut, el complement directe i el complement indirecte.

Exemple:

• Manel ja no és aquell quartet de gent normal.

Complement de Règim

És un complement format per un sintagma preposicional encapçalat per la preposició adient pel verb. Aquest es pot substituir per dos pronoms febles: hi i en.

• Generalment fem servir hi.
• Quan el complement de règim comença amb la preposició de, fem servir en.

Complement Circunstancial

Aporta informació sobre les circumstàncies de l’acció (temps, lloc, manera o quantitat). Poden fer aquesta funció un sintagma adverbial, nominal o preposicional. Aquest es pot substituir per dos pronoms febles: hi i en.

• Generalment fem servir hi.
• Quan el complement de règim comença amb la preposició de, fem servir en.
• En els complements circumstancials de manera, fem servir hi encara que el complement comenci per la preposició de.

Complement Predicatiu

Atribueix una característica al subjecte o al complement directe. A diferència de l’atribut, es troba amb verbs que no són ser, estar o semblar. Poden fer aquesta funció un sintagma nominal o adjectival. Si és un sintagma adjectival, l’adjectiu concorda en gènere i nombre amb el nom que fa de nucli del subjecte o del CD.

La Conjugació Verbal

La conjugació verbal és el conjunt de totes les formes d’un verb, ordenades segons la persona, el temps i el mode.

Les Tres Conjugacions

Els verbs es classifiquen en tres conjugacions, cadascuna de les quals té els seus models:

• Els verbs de la primera conjugació són els que tenen l’infinitiu acabat en -ar.
• Els verbs de la segona conjugació són els que tenen l’infinitiu acabat en -er o -re i segueixen els models de témer i perdre.
• Els verbs de la tercera conjugació són els que tenen l’infinitiu acabat en -ir i segueixen els models de dormir i servir. Els que segueixen el model de servir s’anomenen incoatius i afegeixen -eix- entre l’arrel i la terminació, en algunes formes.

Verbs Irregulars

No segueixen estrictament cap d’aquests models. En són exemples els verbs ser i estar. A l’apèndix trobareu tant les conjugacions regulars com les d’alguns verbs irregulars.

Els Verbs amb -c i -gu- en l’arrel

Hi ha un tipus de verbs irregulars que es caracteritzen per contenir -c- i -gu- en alguns temps verbals. És el cas, per exemple, del verb venir.

Les seves formes i temps verbals

• La primera persona del singular del present d’indicatiu: vinc.
• El passat simple: vingui, vingueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren.
• El present del subjuntiu: vingui, vinguis, vingui, vinguem, vingueu, vinguin.
• L’imperfet del subjuntiu: Vingués, vinguessis, vingués, vinguéssim, vinguéssiu, vinguessin.
• Algunes formes de l’imperatiu: vingui, vingue, vinguin.

Com poder saber quins verbs tenen -c i -gu- a l’arrel?

Per saber si un verb té formes amb -gu- hem de mirar la primera persona del singular del present d’indicatiu. Aplicarem la norma següent:

• Si la primera persona del singular acaba en -c, els temps verbals esmentats es conjuguen amb -gu-.
• Si la primera persona del singular no acaba en -c, els temps verbals esmentats no es conjuguen amb -gu-.

L’imperatiu dels verbs -c i -gu- en l’arrel

En l’imperatiu, hi ha verbs que tenen les cinc formes amb -gu-, i altres en els quals -gu- no apareix en la segona persona, ni del singular ni del plural.

Totes les formes amb -gu:

Tractaments Familiar

Segons la relació que tinguem amb el nostre interlocutor, fem servir un tractament diferent. En català hi ha un tractament de familiaritat (de tu) i dos tractaments de respecte: un de més habitual (de vostè, que crea més distància) i un altre menys habitual (de vós, que combina respecte i cordialitat, sense allunyar tant com el vostè).

• El de familiaritat (de tu): es fa servir per la família, els amics, els companys, els veïns amb qui hi ha una relació de confiança i les persones de la mateixa edat i condició.

● Per adreçar-nos a una sola persona, fem servir la segona persona del singular: Com estàs?

● Per adreçar-nos a més d’una persona, fem servir la segona persona del plural: Com esteu?

• El tractament de respecte (de vostè o vós): es fa servir amb persones desconegudes, de més edat o que ocupen un lloc superior (director, autoritats) o en una relació formal, com ara comercial, amb els veïns de menys confiança o en contextos institucionals.

● Pel tractament de vostè fem servir la tercera persona, en singular o en plural: Vostè dirà, vostès diran.

● Pel tractament de vós fem servir la segona persona del plural: Passeu, sou els primers a arribar.