Evolució de l'assaig català: de la postguerra al segle XXI

1. Context Històric: La Postguerra i la Repressió

Durant la postguerra, s'instaura una dictadura que s'allargarà fins al 1975. La societat va estar marcada pel triomf del feixisme: afusellament de companys i l'inici d'una forta repressió fins als anys 50, que va incloure presó, exili per als intel·lectuals, persecució política i assassinats. La població estava empobrida i esgotada.

La situació cultural era pèssima: es perseguia l'ús de la llengua, no hi havia premsa lliure ni editorials, i hi havia una censura generalitzada. Tota activitat cultural es va desenvolupar a l'exili o a la clandestinitat (reunions en cases particulars). El teixit cultural es va restablir als anys 60 amb noves editorials (Proa, Torre), revistes (Gorg) i premis (Xarxa).

2. Situació de l'Assaig en el Conjunt

L'assaig es pot dividir en tres blocs principals:

Assaig Humanístic (Estil Montaigne)

• Reflexiona sobre la humanitat i el propi autor com a símbol.
• No adoctrina, sinó que fa reflexionar, atorgant al lector un paper actiu.
• Obres destacades: Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), L'home, mesura de totes les coses (1957).

Escrits Sociopolítics

• Compromís amb les circumstàncies vitals, la història, la cultura, el territori i la llengua.
• Obres compromeses i polèmiques.
• Exemples: Nosaltres els valencians (1962), Ara o mai (1981).

Escrits sobre Història Actual

• Obres d'erudició sobre història de la llengua, literatura i cultura.
• Es caracteritzen pel coneixement profund de la matèria abordada.
• L'estil és lluny de l'academicisme, buscant l'amenitat.
• Exemple: Ausiàs March, el ben enamorat.

3. Gènere Durant la Postguerra

Durant la postguerra, el gènere no era favorable, limitat per la censura i la repressió a la literatura d'idees. Es va desenvolupar a l'exili, centrat en la reflexió sobre el país i responent a qüestions d'identitat (qui som, com som).

• Ferrater Mora: Defineix l'essència catalana amb valors de senya, mesura i ironia (Formes de vida).
• Vicens Vives: Aporta una visió erudita de caràcter històric sobre el paper català a la història (Notícies de Catalunya).

A partir del 1955, Fuster irromp amb força. Als anys 60 i 70, hi ha una recreació del paisatge, la cultura i les tradicions, i alhora creix l'interès per la reflexió filològica i les traduccions (Sanchis Guarner i Antoni Rodenas).

4. Autors Destacats Durant la Postguerra

Gaziel

• Trajectòria brillant com a periodista a La Veu de Catalunya i La Vanguardia, sent director del diari fins al 1936.
• Exili a França; el 1959 s'instal·la a Barcelona.
• El 1953 comença la seva carrera en català amb Tots els camins duen a Roma.
• Obres inèdites publicades a l'Obra Catalana Completa (1970).

Manuel Sanchis Guarner

• Filòleg i historiador, considerat el pare de la filologia valenciana.
• Vasta obra que abasta estudis lingüístics, literaris, històrics, etnogràfics i de cultura popular sobre el País Valencià.
• Obres clau: La llengua dels valencians (1933), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1983).
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1974).

5 i 6. Gènere i Autors Abans de la Postguerra (Primer Terç del S. XX)

El Noucentisme va destacar en l'assaig i la poesia. A través de l'assaig i la figura de Xenius, es representa la realitat tal com l'entenen els intel·lectuals.

Eugeni d'Ors (1881-1954)

• Amb el seu Glosari (conjunt de dietaris), introdueix les claus del Noucentisme: noucentisme, arbitrarisme, civilitat, etc.
• La glosa és un assaig breu que reclama la complicitat del lector per adoctrinar-lo cap a una direcció mitjançant la raó i la reflexió.

Josep Pla

• Suposa la superació del Noucentisme.
• Vocació obsessiva i apassionada per la literatura, vista a través de la mirada periodística (observació i reflexió).
• Visio món particular, basada en l'anècdota i el sentit de l'humor, amb diàleg constant amb el lector.
• Obres: El quadern gris, Homenots.

7. Gènere Després de la Postguerra (A partir dels 70)

A partir dels anys 70, el gènere assaístic agafa protagonisme gràcies a la conjuntura social i política, i a l'aparició de diversos premis i revistes:

• Premis: Crítica, Josep Pla, Xarxa, Joan Estelrich o Joan Fuster d'assaig (1972).
• Revistes: Gorg (1969-1972) o Serra d'Or.

Destaquen autors com Francesc Vallverdú (El fet lingüístic com a fet social), Josep Iborra (Fuster portàtil), i Joan Francesc Mira (Els valencians i la terra, Crítica de la nació pura).

A partir dels 80, l'assaig va minvar, contribuïnt-hi la desaparició de veus destacades (Pla el 1981, Gaziel el 1987) i la normalitat política i cultural. Torna a prendre força amb col·laboracions intel·lectuals en mitjans de comunicació. Trobem figures com Jesús Tusón, Gabriel Bibiloni i Sebastià Serrano.

8. Altres Autors Després de la Postguerra

Joan Francesc Mira

• Traductor, novel·lista i articulista de premsa (columnes d'opinió).
• Temes centrals: el nacionalisme, qüestions d'identitat, patriotisme, entesa món rural-urbà, etc.
• Estil: ironia, jocs del llenguatge, escepticisme, conversa amb els lectors per generar una reflexió directa i indirecta, d'estil aparentment "senzill".
• Obres: Els valencians i la terra (1978), Introducció a un país (1980), Punt de mira (1987, recull d'articles de premsa).

Josep Iborra

• Crític literari i narrador. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i doctor en filologia romànica.
• Assagista, conferenciant i prologuista.
• En assaig: Fuster portàtil (1982), Trinxera literària (1995).
• Col·labora en publicacions periòdiques com Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps.

Jesús Tusón

• Professor de filologia romànica des del 1970 fins a la jubilació (2008).
• Estudi sobre l'ambigüitat en el llenguatge.
• Destacà en la vessant de la divulgació, sent un fervent defensor de la diversitat lingüística i del plurilingüisme com a vehicle de coneixement mutu i respecte.
• Combaté els prejudicis lingüístics, especialment amb relació a les anomenades "llengües minoritàries".
• Obres notables: Una imatge no val més que mil paraules (2001), Mal de llengües (1988), El luxe del llenguatge (1986).

Temes i Estils Assagístics (Anàlisi de Tòpics)

S'observen diverses estratègies estilístiques en l'assaig:

• Cadira: Comparació entre el confort actual i el passat. Oralitat (incisos entre guions), ús de la 1a persona i registre estàndard amb marques col·loquials. Ús de substantius valoratius (amabilitat, afecte, comoditat) i enumeracions.
• Escepticisme: Defensa i anàlisi escèptiques. Estructurat amb nombres. Oralitat, reformulació, ús de la 1a i 3a persona. Adjectius inusuals i aforisme. L'escepticisme es modera.
• Ser: Ús de l'aforisme per explicar què és l'ésser. Es menciona que ningú s'imagina com és, i es vol canviar.
• Xenofòbia: El patró com a causa de la xenofòbia i la xenofòbia entre classes. Aclariment. Oralitat, ús de la 3a/1a persona, substantius inusuals aclaridors, registre estàndard. Ús de l'imperfet (ha estat), cometes i matisació de paraules.
• Rellotge: Comparació del pas del temps abans i ara. Els rellotges canvien la visió del temps. Oralitat: aforismes (fatalitat, incertesa), ús de la 1a/3a persona. Metàfora (magma obscur, insondable), paral·lelismes (menys), substantius i adjectius, enumeracions.
• Covardia: Relació entre censura i covardia. Oralitat: ús de la 1a/2a persona, enumeracions, preguntes, adjectius i substantius, registre estàndard.

Tractaments generals de l'estil assaístic:

Conversacionalisme, escriure ras i planer, manipulació, ironia antidogmes, ús de modismes populars, aclariments, reformulacions, adjectivació inusual, sentenciositat i aforismes.