Franco i el règim franquista (1939-1959): resum i conceptes clau

1.1 Construcció del nou règim (1939-45)

Franco consolida i incrementa el seu poder. Inicialment, l’organització i la simbologia del règim franquista es basaven en el nazisme alemany i en el feixisme italià. Lideratge del dictador Caudillo qualsevol càrrec de l’Estat li havia de jurar fidelitat. Franco era el cap d’estat, cap de govern, cap de l’únic partit polític permès dels exèrcits. Tots els partits polítics, com els sindicats, qualsevol associació que defensés idees contràries al règim, van ser prohibits i perseguits. La repressió es va dirigir a tots els grups que havien lluitat contra l’exèrcit franquista. Els més perseguits van ser republicans, comunistes, socialistes, anarquistes i els separatistes. Entre les mesures repressives no hi van faltar els consells de guerra, molts dels quals van acabar amb condemnes de mort com l’execució del president Lluís Companys. Per tal de fer més efectiva la repressió, el règim es dotà de mecanismes jurídics, com ara la Ley de represión contra la masonería y el comunismo i la ley de seguridad del Estado. Milers de persones van anar a la presó o van rebre sancions econòmiques. Davant d’aquesta situació, hi va haver una saturació de les presons espanyoles l’any 1939.

1.2 La construcció “final” del nou règim

Al 1945 va ser el final de la II Guerra Mundial amb la derrota dels aliats de Franco, el règim ha de començar a abandonar els elements que més es relacionaven amb el feixisme. Aquells elements més feixistes que podia tenir el règim franquista en aquests primers anys durant la guerra els eliminen, com per exemple la salutació romana. El règim franquista comença a fer noves lleis, ja que era un nou règim i s’havien de definir moltes coses: De cara a la galeria fa la “Ley Constitutiva de las cortes”, aquestes corts eren un òrgan deliberant no legislatiu, formades per “procuradores” designats per Franco. El “fuero de los Españoles” va ser una llei fonamental al 1945. En aquest fuero hi han recollit drets essencials de qualsevol constitució com; igualtat davant la llei, dret a l’educació, dret al treball, tolerància religiosa i dret d’expressió. La realitat és que tots aquests drets estan condicionats a acceptar el règim. Després del “fuero de los españoles”, calia definir com de dictador era Franco. Creen la “Ley de sucesión a la jefatura del Estado” en 1947, en la qual Franco defineix a España com un regne catòlic, social i representatiu. En aquesta llei el poder serà vitalici per Franco, i ell podrà escollir el seu successor que serà un rei. Llei que a Europa agrada molt, ja que no serà un dictador que preveu com Napoleó fer que els seus fills siguin dictadors. Franco el que faria és quan ell mori, el franquisme s’acaba amb ell. Llei que acaba definint Espanya com a regne, fins llavors no havia quedat clar. Fins aquí és el que relaciona el context amb la II Guerra Mundial. Un cop s’ha fet el “fuero de los españoles” i “la ley de sucesión”, Europa ja deixa tranquil a Franco, i tenim una última llei “ley de principios fundamentales del movimiento nacional” a 1958. Fa un salt en el temps molt gran, aquí és on es defineixen els últims anys. Aquesta actualitza les lleis sense canviar el fons; confirma totes les bases no democràtiques del règim i reafirma els principis socials del 1939, pàtria, família i religió. En 1953 el règim franquista va aconseguir un important èxit diplomàtic amb la signatura de l’acord de cooperació econòmica i militar amb els Estats Units, conegut com a pacte de Madrid. Mitjançant aquest acord, els Estats Units van aconseguir bases militars a la península. A canvi es comprometien a facilitar ajuts econòmics i a renovar obsolet material de l’exèrcit espanyol. Finalment, l’any 1955 Espanya va ser admesa a l’ONU, amb la qual cosa el règim franquista aconseguí el reconeixement internacional. Aquest fet es confirma definitivament quan, a finals de 1959, el president nord-americà Eisenhower visita Espanya i tracta públicament el règim franquista com un aliat incondicional.

3. L’oposició del franquisme

3.1 L’exili

Darrers dies de la Guerra Civil, centenars de milers de persones van passar la frontera amb França, i moltes van acabar recloses en camps de concentració en condicions dures. Al 1940, França va ser ocupada per l'exèrcit alemany. Aleshores refugiats espanyols van participar activament en la resistència francesa contra l'ocupació, altres van trobar refugi a Mèxic. Alguns exiliats van tornar a Espanya, on van haver de fer front a mesures repressives.

3.2 La guerrilla

La fi de la Guerra Civil no posà fi a la violència. Les partides guerrilleres (maquis) dur a terme accions com atracaments, segrestos o atemptats. Van ser combatuts per la guàrdia civil i l'exèrcit. La fi de la Segona Guerra Mundial revifà l'activitat guerrillera fins al 1944, unes partides comunistes armades i disciplinades van arribar a envair sense èxit la Vall d'Aran. Al 1947 l'activitat guerrillera va disminuir.

3.3 L’oposició política

A l'exili hi hagué sempre un govern republicà simbòlic reconegut per alguns països. Els dirigents dels partits donat suport a la República hagueren d'exiliar-se. Els diferents partits desconfiaven els uns dels altres i s'acusaven de ser els responsables de la derrota. Els partits d'oposició van constituir nuclis organitzats a Espanya que sovint eren desarticulats per la policia franquista. El 1955 es va produir una divisió creixent entre la direcció exterior i els nuclis de l'interior. Aquests acusaven els dirigents exiliats de dur una política massa passiva. Dins de les files franquistes desacords. Alguns falangistes, com Dionisio Ridruejo, es van distanciar del règim. Els monàrquics, donat suport a l’alçament, es mostraven decebuts perquè Franco no estava disposat a restaurar la Monarquia en la persona de Joan de Borbó. Al 1945, Joan de Borbó publica el manifest de Lausana en el qual oferia la monarquia com a única garantia de pau i de conciliació per als espanyols. El manifest fou rebutjat per Franco i tensions els monàrquics continuar.

3.4 La mobilització social

Amb l'acabament de la guerra, les organitzacions obreres van ser completament desarticulades. Els sindicats van ser declarats il·legals i els seus dirigents van ser perseguits. El règim va imposar una organització sindical única i obligatòria que integrava empresaris i obrers. El moviment obrer es va aturar, tot i que es van produir vagues que posen de manifest el descontentament dels treballadors. L'any 1956 va ser força conflictiu. Per primera vegada, els estudiants universitaris amb diferents llistes van sortir al carrer i van protagonitzar importants aldarulls. Aquest fet va provocar la caiguda de Joaquin Ruiz, ministre d'Educació. A la primavera es van repetir les protestes obreres al País Basc, Navarra i Catalunya i l'any següent els miners d'Astúries van protagonitzar un important moviment vaguístic.

4.1 Autarquia a la liberalització econòmica

El govern de Franco impulsa des del final de la guerra una política econòmica de caràcter autàrquic. El seu objectiu principal era que Espanya es convertís en un país autosuficient en matèria econòmica i que el volum d’importacions es reduís. L’autarquia significava que Espanya exercia un veritable control sobre el conjunt de l’economia (dirigisme econòmic) amb la fixació de preus i salaris, la limitació de les importacions i la restricció de la inversió de capitals estrangers. Espanya fou exclosa en un primer moment del Pla Marshall. A partir de 1953 gràcies a l’ajut nord-americà, l’economia espanyola supera els índexs de producció i de renda per capita. El fracàs de la política autàrquica es deu a un canvi d’actitud del govern. Es posa en marxa una política econòmica que sense deixar de ser autàrquica, encertava un procés gradual de liberalització. Aquesta nova orientació econòmica culminà a l’any 1959 amb l’aprovació del Pla d’Estabilització.

El règim franquista a Catalunya

6.1 La repressió política

Amb l'entrada a Catalunya de les tropes nacionals, Franco decreta l'abolició de l'Estatut d'autonomia de 1932. Tot seguit comença una severa persecució de les persones acusades de ser Rojos o separatistes. Milers de catalans van ser empresonats, i molts altres van ser depurats i expulsats de la seva feina. Una de les víctimes va ser Lluís Companys, president de la Generalitat, que fou detingut a França per la Gestapo i extradit a Espanya. Finalment Companys fou afusellat el 15 d'octubre de 1940.

6.2 Repressió Cultural

Franco tracta a Catalunya com un país enemic. Persegueix implacablement tots els símbols i manifestacions col·lectives de la nació catalana. Pel seu valor de màxim símbol del país la llengua catalana fou objecte d'una especial persecució. No solament se'n va prohibir l'ús oficial sinó que fou bandejada de l'escola, als mitjans de comunicació, l'església, i fins i tot els rètols comercials i la publicitat. A més es va prohibir la publicació de llibres i diaris en llengua catalana i també la representació d'obres teatrals en català. Fins i tot els noms dels municipis i en general tota la toponímia foren castellanitzats. També es va prohibir la inscripció de noms en català al registre civil. D'altra banda, tots els símbols de la catalanitat (la bandera, l'himne, determinades cançons populars, la sardana, etc) van ser prohibits, el nom de Catalunya fou eliminat dels carrers i places. Amb el final de la Segona Guerra Mundial, el règim es veié en la necessitat de donar a l'exterior una imatge de més tolerància.

7.2 Acció militar la guerrilla(cat)

Als antics partits es van afegir noves formacions com el Front Nacional de Catalunya, fundat l'any 1939, que agrupava elements nacionalistes procedents d’ERC i d'estat català, i el moviment Socialista de Catalunya (1945), en el qual militaven persones procedents dels partits d'esquerra. Tots dos tenien grups clandestins organitzats a l'interior de Catalunya. L'any 1955 es van formar els grups Crist Catalunya, integrats per nacionalistes d'inspiració cristiana com Jordi Pujol. Finalment, cal assenyalar la persistència d'una guerrilla de caràcter comunista i anarquista que protagonitza algunes accions de gran ressò. Tanmateix, aviat va desaparèixer i només van continuar la lluita alguns grups aïllats. Els dos darrers dirigents guerrilles catalans van ser Quico Sabaté i Caracremada, morts el 1960 i el 1963.

7.3 Acció Popular: Protestes (Dècada 1950)

El fet més rellevant fou l'emergència d'una protesta obrera i estudiantil cada vegada més forta. Els universitaris van protagonitzar una agitació creixent des de 1956, i la universitat fou clausurada per les autoritats franquistes. També els obrers industrials van protagonitzar mobilitzacions laborals, sobretot en les grans empreses. La vaga dels tramvies de 1951 va ser la mobilització popular més important de la postguerra. Va ser una protesta dels ciutadans de Barcelona per l'increment del preu del bitllet aprovat per les autoritats. La resposta social va ser tan contundent, que el govern va anular l'augment de les tarifes i va destituir el governador civil i l'alcalde de Barcelona.

2.1 Mobilització obrera i estudiantil

La conflictivitat laboral augmenta. Van destacar les vagues dels miners asturians, gran suport popular. En l’àmbit de la lluita sindical, el fet més important va ser la constitució de Comissions Obreres, que agrupaven sindicalistes de diverses ideologies. La universitat va ser un dels centres d’oposició al franquisme. El règim reaccionà amb expedients disciplinaris a alumnes i professors amb el tancament d’universitats. Finalment, cal assenyalar l’existència d’un moviment veïnal cada cop més poderós, que organitza tota mena d’actes reivindicatius.

3. El desenvolupament econòmic: El pla d'estabilització econòmica de 1959

  Des de mitjana  dècada dels cinquanta era evident que el model autàrquic estava esgotat. Espanya necessitava importar productes energètics, tecnologia i béns d'equipament. Així, La represa de la industrialització, indicada a partir de 1950,  va comportar el creixent importació d'aquests productes,  per la qual cosa la balança Comercial espanyola va experimentar un saldo cada cop més negatiu. La inflació se situaven nivells molt elevats i els recursos financers eren cada cop més escassos. les autoritats,  que compten amb l'ajut  dels Estats Units i,  van dissenyar un projecte que tenia com a objectiu posar fi a l'autarquia i liberalitzar l'economia. Aquest projecte cristalitzar en l'anomenat Pla d'estabilització ,aquest pla preveia les actuacions següents; fixació d'un canvi estable de la pesseta amb les altres divises, Reducció de la despesa pública i congelació del sou del funcionaritat, Moderació salarial per tal de lluitar contra la inflació, Reducció del intervencionisme de l'estat en l'economia,  liberalització de les importacions i afavoriment de les exportacions. Estimulació de les inversions estrangeres,  excepte en indústries de guerra, serveis públics i activitats relacionades amb la informació.  El resultat entre el 1960 i el 1973 Espanya és un dels països amb més creixement econòmic del món.