El final de la Segona Guerra Mundial: ofensives i acords

El canvi de rumb de la guerra

Durant els anys 1942 i 1943, el curs de la guerra va canviar definitivament. Les ofensives dels Aliats van obligar els alemanys a replegar-se i a adoptar una estratègia per a la qual no s’havien preparat: frenar l’avenç de l’adversari.

Els països occidentals van utilitzar dos nous tipus d’accions:

1. Es van generalitzar els bombardejos massius sobre les ciutats alemanyes.
2. Les accions de la resistència als territoris ocupats pels nazis es van intensificar i van ajudar en gran mesura a desorganitzar i desmoralitzar els ocupants.

Les ofensives finals dels Aliats a Europa

La campanya d'Itàlia

Amb el nucli de les seves tropes disposat a Tunísia, semblava evident que el proper cop dels Aliats seria Sicília. Aquesta illa va ser dominada entre el 10 de juliol i el 17 d’agost de 1943 en l'anomenada Operació Husky.

Al setembre, amb un desplegament enorme de mitjans terrestres, navals i aeris, els Aliats van desembarcar a tres punts del sud d’Itàlia. Abans d’aquesta operació, a Itàlia havia esclatat una greu crisi econòmica. El rei Víctor Manuel III va destituir Mussolini i el va fer detenir. El nou govern, dirigit pel general Badoglio, va iniciar converses secretes amb els Aliats.

Les tropes alemanyes destinades a Itàlia van passar a l’acció: van destituir Badoglio, van fer fugir el rei i van desarmar l’exèrcit. Mussolini va ser alliberat de la seva presó i, posteriorment, Hitler el va posar al capdavant d’un nou estat feixista, la República Social Italiana (o República de Saló).

A partir d’aquest moment, Itàlia va quedar dividida en dues zones:

• Nord: República Social Feixista, governada per Mussolini.
• Sud: Ocupada pels Aliats, on es va establir una monarquia amb un govern de coalició antifeixista.

Des de les posicions del sud de la península, els Aliats van començar a avançar cap al nord i es van obrir camí en la decisiva batalla de Montecassino. Tot i que els alemanys bloquejaven tenaçment l’avenç, els Aliats van arribar finalment a Roma el juny de 1944.

L'ofensiva russa de 1944

L’esforç de fabricació de material bèl·lic, juntament amb l'arribada de material nord-americà, explica en bona part la victòria soviètica sobre els alemanys, ja que va assegurar la seva superioritat quantitativa. Així, l’any 1944 els exèrcits russos van expulsar els alemanys d’Ucraïna, Bielorússia, els estats bàltics i una part oriental de Polònia.

En trobar dificultats per seguir en aquesta direcció, els russos es van dirigir cap a Romania i Bulgària. Aquests dos països van canviar de bàndol i van declarar la guerra a Alemanya. A començaments de 1945, els russos van reprendre l’ofensiva al nord, obrint-se pas per tota Polònia i arribant a territori alemany, a 60 km de Berlín.

La campanya de França: Operació Overlord

El moment decisiu per a l'alliberament d’Europa va ser l’Operació Overlord (el desembarcament de Normandia), que va començar el 6 de juny de 1944. Els alemanys, preveient l’atac, havien format l’anomenada Festung Europa, que consistia en l’aixecament de tota mena de fortificacions al llarg de la costa atlàntica europea.

Els Aliats van reunir per a l’operació unes forces formidables. El 6 de juny, les tropes aliades van desembarcar a Normandia, precedides pel llançament de paracaigudistes més a l'interior, agafant per sorpresa els alemanys. Va ser una combinació sense precedents de forces de terra, mar i aire, tot comandat pel general nord-americà Eisenhower.

El front alemany es va trencar a Avranches i els alemanys van ser obligats a replegar-se més fàcilment del que en principi s’havia calculat. El 24 d’agost París va ser alliberada. Pel setembre, els Aliats ja havien creuat la frontera de França amb Alemanya. A França, Itàlia i Bèlgica, els moviments de la Resistència sortien a la llum i expulsaven els alemanys i els seus col·laboradors.

L'esfondrament d'Alemanya i la batalla de Berlín

Dins d’Alemanya mai es va desenvolupar un moviment de Resistència amb arrels profundes, però uns quants homes, militars i civils, van formar un grup clandestí que el 20 de juliol de 1944 va intentar assassinar Hitler fent esclatar una bomba. Hitler només va resultar ferit i va decidir una terrible venjança.

A partir del febrer de 1945, els russos van avançar cap a Alemanya per l’est, mentre que la resta de països aliats ho feien per l’oest. Començava l’atac final. Hitler va traslladar forces del front occidental per reforçar la resistència al riu Oder i protegir Berlín.

A l’abril de 1945, els nord-americans van arribar al riu Elba, a uns 90 km de Berlín, gairebé sense trobar obstacles. No obstant això, Eisenhower va decidir aturar les seves tropes allà. Els Aliats exigien una rendició incondicional, la qual cosa va fer que els alemanys continuessin lluitant als carrers de Berlín. La ciutat va quedar envoltada el dia 24.

Hitler es va refugiar al búnquer de la cancelleria i, després de fer testament polític, va nomenar com a successor seu l’almirall Dönitz. El 30 d’abril, després de casar-se amb Eva Braun, es va suïcidar. Berlín va caure el 2 de maig.

L’almirall Dönitz va dur a terme les formalitats de la rendició incondicional d’Alemanya:

• 7 de maig de 1945: davant els nord-americans (a Reims).
• 8 de maig de 1945: davant els russos (a Berlín).

La guerra a Europa havia acabat. El Reich de Hitler, que havia de durar mil anys, només en va durar dotze.

La fi de la guerra al Pacífic

L'ofensiva final contra el Japó

Després de la rendició alemanya, només quedava obert el front del Pacífic, on vèncer el Japó es preveia una feina molt costosa i llarga. Els nord-americans van iniciar una sèrie d’ofensives i van ocupar les illes Marshall, Marianes, Carolines, Filipines i, finalment, Okinawa, des d’on van començar a bombardejar el Japó.

La resistència nipona, però, es preveia encara llarga. Per forçar una rendició ràpida, el nou president nord-americà, Harry Truman, va decidir llançar dues bombes atòmiques:

• Hiroshima: 6 d’agost de 1945.
• Nagasaki: 9 d’agost de 1945.

El 2 de setembre, els japonesos van capitular davant els nord-americans. La Segona Guerra Mundial havia acabat.

Conseqüències i acords de la postguerra

Pèrdues humanes

La guerra va deixar un balanç d’entre 55 i 60 milions de morts, als quals caldria sumar 35 milions de ferits i 3 milions de desapareguts. Diversos factors expliquen aquesta xifra impressionant:

• La sofisticació de l’armament.
• Els bombardejos massius sobre ciutats.
• Les deportacions nazis.
• La subalimentació crònica de la població.

Cal constatar el brutal augment del nombre de morts entre la població civil.

Les conferències dels Aliats per dissenyar la pau

Quan es començava a intuir la caiguda d’Alemanya, els caps d’estat i de govern aliats (Roosevelt, Stalin i Churchill) es van reunir en diverses ocasions per acordar una estratègia comuna i dissenyar la pau futura.

Conferència de Teheran (1943)

Conferència de Ialta (febrer de 1945)

Malgrat les diferències, els tres grans van arribar a importants acords:

1. Decretar que Alemanya i la ciutat de Berlín quedarien partides en quatre sectors.
2. Les reparacions que Alemanya havia de pagar per les despeses de la guerra.
3. Es van establir les fronteres de Polònia.
4. Es va aprovar la formació de l’ONU.
5. Es van acordar les condicions de la retirada dels seus exèrcits als països europeus.

Conferència de Potsdam (agost de 1945)

Es va fer evident que era impossible que els vencedors es posessin d’acord. Els soviètics, que havien ocupat una bona part de l’Europa oriental i central, consideraven inútil consultar anglesos i nord-americans sobre la reorganització d’aquesta àrea. Els Aliats van fer el mateix a les zones que havien ocupat a la Mediterrània i a l’Àfrica. Això va provocar que arribessin a pocs acords:

1. Que es firmarien tractats de pau amb els estats satèl·lits alemanys.
2. Que els nazis supervivents haurien de ser jutjats, la qual cosa va tenir com a escenari principal la ciutat de Nuremberg (1946).
3. La desnazificació d'Alemanya.

Conferència de París (1946)

Es van elaborar els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia. Aquests tractats van suposar pèrdues territorials per a la majoria d'aquests països.

1. El tractat amb Àustria no es va signar fins al 1955.
2. Es va decidir la desmilitarització del Japó.
3. Pel que fa a Alemanya, aquest país va anar reprenent progressivament les seves relacions amb els vencedors, però sense haver signat mai un tractat general de pau com el de 1919.