El Desenvolupisme Franquista (1959-1975): Economia, Societat i Crisi

El Pla d'Estabilització (1959) i els Plans de Desenvolupament

A finals dels anys 50, Espanya patia una greu crisi econòmica: alta inflació, dèficit comercial i reserves monetàries escasses. Per solucionar-ho, va demanar ajuda a l'OCDE i al FMI, que van exigir un pla d’ajust. El Pla d’Estabilització de 1959 va suposar un gir respecte a l’autarquia. Es basava en tres eixos:

1. Estabilització econòmica (reduir la inflació).
2. Liberalització interior (eliminar regulacions i preus fixos).
3. Liberalització exterior (devaluació de la pesseta i obertura comercial).

El règim va incorporar tecnòcrates, molts de l’Opus Dei, formats en economia moderna, que van substituir els antics falangistes als ministeris importants. Això va marcar l’inici del desenvolupisme.

Es van impulsar tres Plans de Desenvolupament (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) liderats per Laureano López Rodó. Aquests plans volien modernitzar la indústria pública i reduir els desequilibris regionals amb polígons industrials. Tot i això, la inversió va ser sovint ineficient i els resultats discrets. Sí que es van aconseguir millores en infraestructures com carreteres, refineries i la xarxa elèctrica. Es va fer una reforma fiscal, però insuficient, perquè depenia massa d’impostos indirectes.

La Hisenda pública es va centrar a reduir el dèficit i controlar la despesa. Les inversions públiques es van orientar cap a infraestructures i serveis socials. El pressupost de defensa va disminuir notablement. El desenvolupament econòmic es va convertir en l'estratègia per assegurar la continuïtat del règim sense obrir-se políticament.

Els Anys del Creixement Econòmic (1960-1975)

Entre 1960 i 1975, Espanya va viure un gran creixement econòmic impulsat pel desenvolupament industrial i la transformació agrícola. La indústria va créixer un 10% anual gràcies a la inversió estrangera, la millora de la productivitat i els baixos costos salarials. Sectors com el metal·lúrgic, químic i alimentari van destacar, i noves zones industrials van sorgir a Valladolid, Vigo o Sevilla.

L’agricultura tradicional va entrar en crisi i es va modernitzar amb la introducció de maquinària, adobs i nous cultius. Aquest canvi va provocar un gran èxode rural cap a les ciutats, on es van expandir les infraestructures, els serveis públics i el sector de la construcció, amb la creació de noves autopistes, habitatges i hotels, especialment a les zones costaneres pel boom turístic.

El comerç exterior va evolucionar, deixant enrere les exportacions agrícoles i passant a vendre automòbils i maquinària. Al mateix temps, el sector bancari va créixer amb força, facilitant crèdits i finançant el desenvolupament industrial. La renda per habitant va augmentar un 40% i el nivell de vida es va acostar al dels països europeus.

Tot i el creixement, Espanya va esdevenir molt dependent de l’exterior, tant en capital com en tecnologia. La manca d’una reforma fiscal progressiva va limitar la consolidació del desenvolupament. Finalment, la crisi del petroli de 1973 va frenar aquest període de prosperitat i va evidenciar la vulnerabilitat de l’economia espanyola.

Finançament Exterior: El "Miracle Econòmic" Espanyol

El canvi d’orientació econòmica del règim franquista es va reflectir en el Pla d’Estabilització de 1959, que va suposar l’abandonament de l’autarquia i l’entrada d’Espanya a l’economia de lliure mercat. Tot i que Franco atribuïa el creixement al seu govern, els historiadors coincideixen que l’anomenat "miracle econòmic" espanyol es va deure, en realitat, a la prosperitat econòmica europea del moment i a l’obertura econòmica del país.

Per evitar la fallida econòmica i modernitzar l’economia, Espanya va comptar amb tres fonts clau de finançament:

1. Les trameses dels emigrants espanyols: Molts van marxar des de zones rurals cap a països com França, Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Els diners enviats a les seves famílies van ajudar a equilibrar la balança de pagaments i a millorar el nivell de vida.
2. Els ingressos pel turisme: Va créixer de forma massiva a partir dels anys 60. Es va desenvolupar un model de turisme de sol i platja, barat i estacional, concentrat a la costa mediterrània, Balears i Canàries, que va estimular també la construcció i els serveis.
3. Les inversions estrangeres: Sobretot d’Estats Units, França, Alemanya, Anglaterra i Suïssa, atretes pels baixos salaris, els pocs impostos i l’alta rendibilitat del mercat espanyol.

Amb aquests recursos, Espanya va poder importar tecnologia i maquinària per modernitzar la seva economia, que fins llavors era poc competitiva i amb poca capacitat exportadora. En resum, l’obertura exterior i el context europeu favorable van permetre el creixement econòmic espanyol, evitant el col·lapse i donant inici a una nova etapa de desenvolupament.

Transformacions Demogràfiques i l'Èxode Rural

Entre 1960 i 1975, Espanya va viure el major creixement demogràfic de la seva història gràcies al descens de la mortalitat infantil, a l’alta natalitat i a la millora de les condicions de vida. La fecunditat era de 2,7 fills per dona i l’esperança de vida va arribar als 70 anys en homes i 76 en dones. Aquest període va estar marcat per un intens fenomen migratori: 1,5 milions d’espanyols van emigrar a l’estranger, però sobretot hi va haver un èxode intern de 5 milions de persones cap a zones industrials.

Les regions més afectades per la despoblació van ser Andalusia, Extremadura, Castella-La Manxa, Múrcia, Galícia i Castella i Lleó, mentre que Catalunya, Madrid, el País Basc i el País Valencià van ser les principals destinacions. Catalunya va rebre uns 2 milions d’immigrants, concentrats majoritàriament a l’àrea metropolitana de Barcelona, on van sorgir problemes com el barraquisme per falta d’habitatge.

Aquest creixement urbà va transformar l’estructura social: es va reduir el nombre de pagesos, va augmentar el de treballadors assalariats i va aparèixer una nova classe mitjana urbana. L’augment dels salaris i de la renda familiar va acostar Espanya als estàndards de vida europeus i va canviar els hàbits de consum, destinant-se més diners a habitatge, electrodomèstics i oci.

La Modernització Social i l'Accés a la Societat de Consum

Els canvis socials, el creixement de les ciutats i una vida una mica millor van fer que la gent canviés la manera de comportar-se i deixés enrere la duresa de la postguerra. Amb l’arribada del turisme, Espanya es va obrir més i va començar a adoptar costums d’Europa occidental.

Aquesta modernització social es va fer evident en els següents aspectes:

1. Accés a la societat de consum: La millora dels salaris i la incorporació de la dona al món laboral va permetre l'accés a una societat de consum. Empreses com Coca-Cola i Pan Bimbo van ser exemple d'aquesta modernització.
2. Més laïcisme: La societat es va fer més laica i secular, allunyant-se de la forta influència de l'Església catòlica que havia estat molt present a la primera part del franquisme.
3. Accés a l'ensenyament: Es va aprovar la Llei General d'Educació (1970) que va permetre l'educació bàsica per a tots els nens i nenes, incloses les famílies obreres, augmentant així els estudiants universitaris.
4. Canvis en l'estructura familiar: Es va passar de la família extensa rural (avis, fills i nets) a la família nuclear urbana (pares i fills), influenciada pels mitjans de comunicació i el turisme.
5. Canvi del paper de les dones: La incorporació de la dona a l'educació i al treball, així com la difusió de valors feministes, va transformar el paper tradicional de la dona, alliberant-la de rols de mestressa de casa.

Tot plegat va afeblir el suport social al règim franquista i va fer evident que l’eslògan «Espanya és diferent» ja no convencia a una societat que volia ser com Europa.

Reformisme Polític i Repressió: El Franquisme Tardà

Durant els anys 60, el règim franquista va impulsar un reformisme polític per adaptar-se als nous temps, tot mantenint la falta de llibertats. L’any 1964 Franco va celebrar "25 anys de pau", tot i que els opositors ho anomenaren "25 anys de paciència". El règim, influït per Carrero Blanco, buscava substituir la manca de llibertats per la prosperitat econòmica i el benestar social.

Les reformes van afectar l’administració, la legislació i les institucions. Es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (1963) per jutjar delictes polítics, mantenint la repressió. Manuel Fraga va impulsar la Llei de Premsa (1966), que eliminava la censura prèvia però establia sancions. La Llei de Bases de la Seguretat Social (1967) va ampliar la cobertura social.

També es va aprovar la Llei Orgànica de l’Estat (1967), que consolidava el règim monàrquic, i la Llei de Representació Familiar (1967), que preveia una elecció parcial dins les Corts, limitada als caps de família i membres del partit únic. El 1969 Franco va designar Joan Carles de Borbó com a successor.

Les reformes van accentuar les tensions internes entre catòlics i falangistes. La Llei de Premsa i la Llei de Seguretat Social van ser motiu de conflicte. La crisi de corrupció de Matesa (1969) va provocar la victòria falangista i l’ascens de Carrero Blanco.

Paral·lelament, el Concili Vaticà II va provocar canvis dins l’Església espanyola, amb la figura de Vicente Enrique Tarancón, crític amb el franquisme, debilitant l’aliança entre l’Església i el règim.

L'Antifranquisme: Oposició i Reorganització

Durant els anys 60, l'oposició al franquisme es va reorganitzar impulsada pels canvis socials i econòmics. L'objectiu era superar la guerra civil i aconseguir llibertats democràtiques. El PCE i el PSOE van liderar la resistència clandestina. El PCE va patir una forta repressió, mentre el PSOE es va renovar amb Felipe González el 1972.

L'oposició moderada també va actuar, destacant el Congrés de Múnic de 1962, que Franco va anomenar el «Contuberni de Múnic». Al País Basc, ETA va iniciar accions violentes el 1968, provocant una forta resposta repressiva, com el Procés de Burgos (1970).

Els conflictes laborals van créixer entre 1960 i 1975, evolucionant cap a reivindicacions polítiques. Comissions Obreres (CCOO), creada el 1964, es va convertir en el principal sindicat clandestí. També va sorgir la Unió Sindical Obrera (USO, 1967), de base cristiana.

Els estudiants universitaris van protagonitzar protestes creixents, especialment després del Maig Francès de 1968. El règim va reaccionar amb sancions i repressió acadèmica.

L'Antifranquisme a Catalunya

A Catalunya, la protesta es va intensificar. Es va impulsar l'ús del català amb Òmnium Cultural, Edigsa i el moviment de la Nova Cançó, amb artistes com Raimon i Lluís Llach.

Els conflictes laborals van ser molt intensos a Catalunya, concentrant un terç de les vagues de tot Espanya. Professors i estudiants universitaris es van mobilitzar per una educació democràtica.

Les associacions de veïns també van protestar per la manca de serveis públics i contra l’especulació urbanística.

Políticament, l'oposició catalana es va unir en l'Assemblea de Catalunya, que reclamava llibertat, amnistia i autogovern. Aquest moviment va tenir un ampli suport social, reforçant la lluita democràtica i autonòmica amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia».

La Crisi Final del Règim i la Mort de Franco (1973-1975)

Als últims anys del franquisme, el règim es trobava dividit entre els sectors immobilistes (el búnquer) i els oberturistes, que volien una obertura controlada. El 1973, Franco va nomenar Carrero Blanco com a successor, però aquest va ser assassinat per ETA. Carlos Arias Navarro el va substituir, intentant una reforma moderada (l'Esperit del 12 de febrer), però va fracassar.

La conflictivitat social i política va augmentar, i l’oposició es va organitzar en plataformes com la Junta Democràtica (1974) i la Plataforma de Convergència Democràtica (1975), demanant democràcia i amnistia.

Mentrestant, es van intensificar els atemptats d’ETA, GRAPO i FRAP, i el règim va respondre amb repressió, com les execucions de Puig Antich (1974) i cinc militants més (1975). També es va produir el conflicte del Sàhara, amb la Marxa Verda del Marroc. Espanya va cedir i va signar l’Acord de Madrid (1975), abandonant el territori.

Franco va morir el 20 de novembre del 1975, i amb ell el franquisme, donant pas a la transició democràtica.