La Filosofia de David Hume: Epistemologia, Ètica i Justícia

Crítica al Món Extern i Epistemologia de Hume

Hume qüestiona el concepte de «món extern», entès com una realitat més enllà de les nostres impressions i de la qual no en tenim cap experiència directa. No podem inferir una suposada causa o origen de les impressions a partir d'aquestes. Aquesta postura condueix al fenomenisme i a un cert escepticisme.

Contràriament a Descartes, que fonamentava el coneixement en les idees innates, Hume estableix el principi de la còpia com a criteri de veritat: només és veritat aquella idea que prové d'una impressió. Així, el concepte de «substància» no és una idea certa, ja que no en tenim cap impressió. Les percepcions apareixen associades entre si, sense que sigui possible descobrir connexions reals entre elles, sinó només la seva successió i continuïtat espai-temporal.

El fenomenisme de Hume porta aparellat un escepticisme moderat. No podem estar mai absolutament segurs de les nostres impressions, ja que el contrari d'un Matter of Fact sempre és possible. Aquest escepticisme, segons Hume, té un doble avantatge: ens allibera del dogmatisme dels metafísics i ens impedeix abordar qüestions abstruses, com el problema de la substància (tant corpòria, com a subjecte de les qualitats percebudes; com espiritual, el jo, subjecte de l'activitat mental).

Aquesta perspectiva planteja un problema per a la ciència: si no es pot usar el concepte de «causalitat» i el mètode inductiu resulta invàlid, la ciència sembla desautoritzada per formular lleis necessàries i universals.

L'Ètica de Hume: Una Ciència Experimental

En l'àmbit de l'ètica, Hume pretén dur a terme una tasca anàloga a la realitzada per Newton en relació amb la Naturalesa: la constitució d'una ciència basada en el mètode experimental.

Crítica al Racionalisme Moral

Hume critica el racionalisme moral amb els següents arguments:

• La raó per si sola mai no pot motivar un acte de la voluntat. Per tant, tampoc no és capaç d'impedir la volició o de disputar la preferència a qualsevol passió o emoció.
• La raó mai no pot oposar-se a la passió en el camí de la llibertat.
• La raó és i ha de ser només l'esclava de les passions, i no pot pretendre cap altra tasca que servir-les i obeir-les.
• No és la raó, sinó la propensió i l'aversió, guiades per l'experiència de dolor o plaer, les principals fonts de l'acció humana.
• S'oposa a l'intel·lectualisme socràtic, que sempre ha estat considerat extravagant i contrari a l'experiència. Hume s'adonà no només que l'home és una màquina calculadora, sinó també que, sense les apetències i aspectes emocionals de la seva naturalesa, deixaria de ser un home.
• La seva afirmació del determinisme psicològic el va empènyer a minimitzar de manera exagerada el paper desenvolupat per la raó pràctica en la conducta humana.
• Quan qualsevol objecte provoca plaer o dolor, sentim una emoció d'atracció o aversió i ens veiem empesos cap a l'objecte en qüestió o a evitar-lo.

Classificació de les Passions: Directes i Indirectes

La paraula «passió» és utilitzada per Hume de manera tan àmplia que inclou tota inclinació que pugui subministrar algun motiu per a fer o no fer una acció. Fins i tot la serena contemplació d'una demostració matemàtica pot ser un exemple de la raó esclavitzada per la passió, si aquesta només és el tranquil i innocu plaer de la matemàtica.

Passions Directes

Sorgeixen immediatament de l'experiència del plaer o del dolor. Inclouen, entre d'altres:

• El desig, l'aversió, la pena, l'alegria, l'esperança, el temor, la desesperació i la seguretat.
• El desig de castigar els nostres enemics i de voler la felicitat per als nostres amics.
• La fam, la luxúria i les altres apetències corporals.

Passions Indirectes

No provenen simplement dels sentiments de plaer o dolor, sinó del que Hume anomena «una doble relació d'impressions i idees». Són, per exemple:

• L'orgull, la humilitat, l'ambició, la vanitat, l'amor, l'odi, l'enveja, la pietat, la malignitat, la generositat i totes les altres que deriven d'aquestes.

La Religió segons Hume: Crítica i Escepticisme

Hume duu a terme una crítica radical de les proves de l'existència de Déu:

• No es pot demostrar que hi hagi contradicció en afirmar que «Déu no existeix» (contra l'argument ontològic d'Anselm).
• El principi de causalitat –que Hume ha criticat– no permet descobrir l'existència d'un Déu únic i personal (prova cosmològica).

Estudiant la Història natural de la religió, Hume afirma que el politeisme va precedir el monoteisme i que aquest últim té el perill de conduir a la intolerància.

«Ser escèptic representa el primer pas i el més essencial per esdevenir un cristià sincer i creient. Aquesta és la proposició que jo recomanaria.»
— David Hume, Diàlegs sobre la religió natural

Així, Hume torna novament a la gran constant del seu pensament: un escepticisme moderat que vol salvar del dogmatisme i la superstició.

La Justícia en la Filosofia de Hume

La utilitat pública és l'únic origen de la justícia. Per naturalesa, la societat és beneficiosa per a l'ésser humà, ja que tot sol no podria satisfer les seves necessitats. Per tant, és l'interès propi qui empeny els humans a constituir-se en societat.

No obstant això, amb aquest desig no n'hi ha prou, ja que les bregues i conflictes sorgeixen inevitablement si no existeixen convencions que estableixin i regulin el dret de propietat. Per això, existeix la necessitat d'«una convenció acordada per tots els membres de la societat per aconseguir l'estabilitat en la possessió dels béns i garantir que cadascú pugui gaudir pacíficament de tot el que pugui adquirir mitjançant la seva fortuna o indústria».

Una vegada aprovada aquesta convenció per abstenir-se de fer-se amb els béns dels altres, sorgeix immediatament la idea de justícia i injustícia. Per tant, la justícia està basada en l'interès comú en el sentit d'utilitat.

Però, què és el que dóna lloc a l'obligació moral o sentiment de bé i de mal? Amb altres paraules, per què associem a la justícia la idea de virtut i la de vici amb la injustícia? L'explicació l'hem de cercar en el concepte de simpatia. Fins i tot quan la injustícia no ens afecta personalment com a víctimes, ens desagrada perquè la considerem perjudicial per a la societat. Compartim l'enuig de l'altra gent per simpatia. I com que allò que provoca desencís i desaprovació en les accions humanes s'anomena «vici», mentre que el que produeix satisfacció s'anomena «virtut», considerem la justícia com una virtut moral i la injustícia com un vici moral.

«Per tant, el propi interès és el motiu original per a l'establiment de la justícia, però el sentiment de simpatia cap a l'interès públic és la causa de l'aprovació moral que acompanya aquella virtut.»
— David Hume

La justícia serà una «virtut artificial» perquè pressuposa una convenció humana basada en l'interès propi. Produeix plaer i aprovació «per mitjà d'un artifici que sorgeix de les circumstàncies i la necessitat del gènere humà». El sentiment de justícia sorgeix d'un acord com a remei davant certs inconvenients de la vida humana. El remei, doncs, no deriva de la naturalesa, sinó de l'artifici.

La justícia és artificial perquè és una invenció nostra per posar remei a l'egoisme humà i al desig de fer-se amb les propietats d'altri, defectes que s'ajunten a les mancances naturals dels humans per a satisfer les nostres necessitats. Si aquestes condicions no existissin, no caldria disposar de la virtut de la justícia. Ara bé,

«quan una invenció és evidentment i absolutament necessària, es pot dir amb propietat que és igual de natural com si provingués de principis originals de manera immediata, sense la intervenció del pensament o la reflexió. Encara que les regles de la justícia siguin artificials, no per això són arbitràries.»
— David Hume