Figures retòriques i poesia compromesa catalana: Comparació, metàfora, autors clau
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,31 KB
Figures retòriques
La comparació
La comparació és una figura retòrica mitjançant la qual s'estableix una relació d'analogia entre dos termes, que es vinculen amb el nexe. S'expressa amb l'element com o el verb semblar.
La metàfora
La metàfora consisteix a utilitzar una paraula o una idea en lloc d'una altra amb la qual manté una semblança. Pot adoptar dues formes:
- De vegades, els dos termes apareixen conjuntament i la seua estructura s'identifica amb la forma A és B.
- Només apareix el terme B i en altres casos els dos termes s'uneixen amb la preposició de segons la fórmula A de B.
La metonímia
La metonímia és una figura retòrica que consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual té una relació lògica o física.
- La causa per l'efecte
- L'efecte per la causa
- La matèria pel producte
- L'objecte per la persona amb què es relaciona
- El signe per la cosa significada
- L'autor en lloc de l'obra
- Els trets físics pels morals
- El lloc de fabricació pel producte
La sinècdoque
La sinècdoque és un recurs literari que consisteix a prendre la part pel tot o el tot per la part. Dues formes:
- Sinècdoque particularitzant: consisteix a designar el tot mitjançant una part.
- Sinècdoque generalitzada: consisteix a designar una part mitjançant el tot.
La personificació
La personificació és una figura retòrica mitjançant la qual s'atribueixen qualitats humanes a éssers no personificats. Quan aquests parlen, s'anomena prosopopeia.
La sinestèsia
La sinestèsia és semblant a la metàfora, consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents i així es vinculen amb els sentits corporals que no els són habituals.
La ironia
La ironia consisteix a dir el contrari del que es vol expressar confiant que el lector podrà interpretar el sentit amb l'ajuda del context.
La poesia compromesa catalana
En la poesia catalana de postguerra s'observen tres grans tendències: la poesia de tradició simbolista, la tradició avantguardista i la tradició realista.
La literatura catalana dels anys seixanta renova l'estètica de tradició simbolista, molt pràctica per a enganyar la censura, i la substitueix per una de més realista.
Salvador Espriu
Salvador Espriu fou un escriptor d'un bagatge cultural excepcional que s'emmarca en el corrent del realisme social. Va conrear la narrativa, el teatre i la poesia, i aquesta darrera va ser la que li va donar fama internacional. El seu llibre en publicar va ser Cementiri de Sinera, altre com La pell de brau el qual va ser la tendència dominant durant els anys seixanta i defensa la llibertat, la tolerància i la justícia per a Espanya.
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol va nàixer en el si d'una família treballadora de classe obrera. Els seus poemes s'inscriuen en el realisme social, ja que hi expressa amb l'estil característic de la poesia compromesa, la forma de vida i les preocupacions dels treballadors. Com a conseqüència de la seua malaltia, apareix el tema de la mort i de la solitud, però també aborda l'erotisme i la reflexió civil.
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés és un dels poetes contemporanis més importants del País Valencià. Va nàixer a Burjassot en una família de forners i va viure els horrors de la guerra i de la postguerra. Aquesta València de postguerra és el tema d'un dels seus llibres de meravelles. En l'obra d'Estellés es destaquen dos temes:
- El compromís cívic: que l'autor es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble, dins del corrent de realisme social. Denuncia els sofriments imposats pel franquisme, des dels afusellaments dels primers anys de la postguerra fins als últims assassinats del 1975.
- El sentiment amorós: l'amor es presenta des de diverses perspectives: des de l'erotisme més cru fins a l'amor més espiritualitzat.