Federalisme, Catalanisme i Renaixença a Catalunya (S. XIX)

El Federalisme a Catalunya i Espanya

En un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme. Amb la formació del Partit Republicà Democràtic i Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important, especialment a Catalunya, entre la petita burgesia i el proletariat. Francesc Pi i Maragall va ser el primer teòric del federalisme que va sostenir que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica.

• El 1869, un grup de federals catalans, entre ells Valentí Almirall, van signar el Pacte Federal de Tortosa. Aquest constituïa un acord per impulsar l'Estat Federal Espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés en la sobirania popular.
• Durant la Primera República, es va concretar com havia de ser un Estat Federal i es va fer efectiu a la Constitució de 1873. Però el fracàs de la república i la nova situació de la Restauració van fer perdre la influència del republicanisme i el partit es va fragmentar.
• Durant la Restauració, el federalisme va replantejar-se la relació entre els diferents territoris. Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'estat Català dins de la Federació Espanyola, que incloïa Corts sobiranes, un govern amb àmplies competències i un pacte federal.
• El nou programa federalista no va ser compartit pel conjunt del partit federal, i Pi i Maragall va reformular el projecte a nivell espanyol, posant accent en la problemàtica social. La defensa de la independència de Cuba feta per Pi i Maragall va augmentar les dissensions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort.

Valentí Almirall i el Centre Català

Valentí Almirall, polític i periodista, va ser el primer a formular una doctrina diferencial catalana, coneguda com a Lo Catalanisme. Fou una figura cabdal en el catalanisme polític, sent un dels seus primers impulsors.

• El 1881, Almirall, un dels dirigents federalistes, va trencar amb Pi i Maragall i va impulsar una política concretament catalana i al marge dels partits d'àmbit estatal.
• La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), on es va subratllar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural i passés a fer política.
• Aquesta idea va ser el centre del Congrés Catalanista, en el qual es va acordar formar el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics arreu del Principat.
• El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista (1883), en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya.

El Memorial de Greuges (1885)

El 1885, el Centre Català va organitzar un míting en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia, entitats catalanistes i institucions culturals. Per tal d'assolir projecció pública, es va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest unitari del catalanisme. Denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional; defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça d'elaborar un nou codi civil únic. Almirall va publicar Lo Catalanisme, obra on s'establien les bases del catalanisme progressista. Va fundar una organització política interclassista amb capacitat d'intervenir en les eleccions.

El Fracàs del Projecte de Valentí Almirall

La proposta d'Almirall va mostrar-se inviable ben aviat i va anar perdent suport per diverses raons:

• Representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, que se situaven en l'òrbita política monàrquica.
• Tenia un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa en limitava les bases populars.
• La forta oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va contribuir al seu aïllament i al distanciament de la burgesia.

Finalment, el Centre Català va desaparèixer.

La Persistència de la Identitat Catalana

A començament del segle XIX, un segle després del Decret de Nova Planta que havia derogat l'estructura politico-administrativa de l'antiga Corona d'Aragó, persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i la temptativa d'imposar-hi les lleis i la llengua de Castella. Com a resultat, a començament del segle XIX, el català havia desaparegut com a llengua administrativa i de cultura. No tenia presència en el sistema d'ensenyament, les esferes administratives ni les elits culturals. No obstant això, el català continuava viu com a llengua oral entre la població i s'emprava com a llengua escrita en cançons i romanços. La societat catalana mantenia la seva llengua pròpia, costums i tradicions. Malgrat això, els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però tenien consciència del seu particularisme dins del nou estat liberal.

La Renaixença Literària i Cultural

Moviment cultural que va sorgir cap al 1830 per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. La publicació de l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors de recuperar el català com a llengua literària marquen l'inici de la Renaixença. El redescobriment de la idea de pàtria i l'assimilació d'aquesta com a llengua materna van donar impuls a aquest moviment. Per recuperar la identitat pròpia que havia començat al segle XVIII, intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans.

Els Jocs Florals

Creats pels primers iniciadors de la Renaixença, els Jocs Florals van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua, contribuint a crear un model de llengua literària. Hi va haver un conjunt d'escriptors d'idees liberals que propugnaven l'ús d'un català viu i modern, i eren contraris a l'ús d'una llengua medievalitzant, arcaica i carrinclona, plena de paraules incomprensibles i de formes artificioses que defensaven alguns iniciadors de la Renaixença. Un exemple destacat és Frederic Soler, que usava el pseudònim de Serafí Pitarra. Va començar amb un teatre caricaturesc i sarcàstic, parodiant el drama romàntic i la mitificació de les grans figures de la història catalana. Amb el temps, integrant-se en l'àmbit de la Renaixença i els Jocs Florals, va acabar escrivint drames romàntics. També hi va participar Valentí Almirall, polític i periodista, que va ser el primer a formular una doctrina diferencial catalana a Lo Catalanisme.

Els Jocs Florals es van popularitzar, convertint-se en una festa cívica i un vehicle per a la difusió del català. Entre els autors destacats hi trobem:

• Jacint Verdaguer: prosista i poeta, que va utilitzar una llengua viva i popular.
• Àngel Guimerà: autor de tragèdies i drames romàntics que abordaven problemes socials.

Aquesta revitalització va ser possible perquè el català ja s'havia incorporat a les publicacions periòdiques, com ara La Renaixença, el Diari Català, La Tramontana i La Campanya de Gràcia.