Evolució del Catalanisme Polític i Cultural

Els Orígens del Catalanisme

1. Catalanisme Cultural

1.1. La Renaixença

Aquest va ser el nom d'una revista cultural fundada per periodistes, escriptors i poetes el 1871, que més tard es va convertir en un diari. Els seus fundadors van insistir a definir-se apolítics, però de tendència conservadora dins del catalanisme.

1.2. Vigatanisme

Va ser el catalanisme catòlic conservador, partidari del carlisme i de la monarquia absoluta de dret diví. Se'l coneix amb el nom de vigatanisme perquè la seva seu era al bisbat de Vic. La seva personalitat més forta va ser el bisbe Josep Torras i Bages, que afirmava que l'esperit propi de la regió catalana es fonamentava en la família, la propietat i la religió.

1.3. Valentí Almirall

Autor de Lo Catalanisme (1886), va establir al seu llibre les bases ideològiques d'un catalanisme progressista que reconeixia la realitat històricocultural de Catalunya, el seu particularisme basat en la llengua i el dret civil propis, i la seva intervenció regeneracionista dins l'Estat espanyol.

Va dirigir el primer diari en català, Diari Català, i la seva actuació política va destacar pels següents fets:

• Reunió del Primer Congrés Catalanista (1890) amb la col·laboració del grup de La Renaixença.
• Fundació del Centre Català, entitat cultural encarregada de mantenir i refermar la identitat de Catalunya.
• Va ser el redactor ponent del Memorial de Greuges, un document el nom del qual va ser: Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, i que protestava contra dues possibles amenaces que podien afectar Catalunya: la unificació del Codi Civil i el tractat comercial que s'estava preparant amb Anglaterra i França.

2. Catalanisme Polític

En entrar en decadència el Centre Català d'Almirall, el grup La Renaixença i altres associacions catalanistes van fundar la Unió Catalanista, partit polític que iniciava la defensa de Catalunya com a nació. Més tard, alguns dels seus membres com Àngel Guimerà i Domènech i Montaner se'n van escindir i van formar una nova agrupació coneguda com la Lliga de Catalunya, de tarannà més conservador i nacionalment més radical. Els dirigents de la qual, més tard, es van unir a la Lliga Regionalista.

La Unió Catalanista es va reunir per primer cop a l'ajuntament de Manresa l'any 1892 i es van redactar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Les Bases de Manresa van representar durant molts anys l'ideal autonomista català. La gent que va anar a Manresa era de diferents mentalitats i classes socials, però no hi havia cap obrer. El document proposava un Estat federal amb amplis poders per a la regió catalana (Corts, govern i tribunals propis, el català com a llengua oficial, ordre públic,...) i proposava el dret de vot limitat als pares de família i dels gremis. Les Bases de Manresa van ser durant algunes dècades el programa d'autogovern del catalanisme i va defensar una via no independentista cap a la sobirania nacional de Catalunya.

Un missatge de solidaritat al cònsol grec, lliurat per la Unió Catalanista (missatge al rei dels hel·lens, 1897), en el mateix moment que l'illa de Creta s'alliberava de l'Imperi Turc Otomà, va provocar que Sagasta suspengués l'edició dels diaris (La Renaixença, Lo Regionalista) que l'havien publicat, rebent com a resposta grans manifestacions (de les barretines), la qual cosa va demostrar que el moviment catalanista anava agafant bona empenta. Va ser durant aquella època que a la premsa i a la política de la cort es va començar a fer servir el terme separatista per desqualificar el catalanisme polític.

L'oposició a la guerra de Cuba va fer créixer la Unió Catalanista a les darreries de segle. La crisi de 1898 va fer incrementar la seva expansió i el catalanisme polític va començar a ser considerat per la burgesia industrial, que va començar a veure els seus efectes positius i modernitzadors. Poc a poc també van anar-se afegint els sectors obrers, sobretot amb la creació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, que va exercir una actuació a mig camí entre el sindicalisme de classe i l'agitació cultural. A més, també va tenir gran influència sobre gran nombre d'entitats com els grups excursionistes, les agrupacions corals, els esbarts sardanistes,...

A les eleccions només es van presentar a les municipals, obtenint regidors en algunes ciutats. Però a les generals no s'hi posaven d'acord: uns (La Renaixença) opinaven que s'havia de potenciar la propaganda i ajornar la lluita electoral; altres (setmanari La Veu de Catalunya) pensaven que era el moment de presentar-se a les eleccions generals.

2.1. Regionalistes i Republicans

Els moviments polítics més importants de Catalunya, a partir de 1901, van ser el regionalisme i el republicanisme.

2.1.1. Regionalisme

De la unió del Centre Nacional Català i de la Unió Regionalista va sorgir un nou partit: la Lliga Regionalista de Catalunya. La Lliga era una força política conservadora que representava, en un primer moment, els interessos de la burgesia industrial i comercial, així com els de les classes mitjanes; més tard va ser també recolzada pels grans propietaris rurals, cacics i per l'Església. Els seus dirigents més importants van ser: Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa,...

L'any 1901, a les eleccions generals, van presentar candidatura a la circumscripció de Barcelona amb quatre candidats: Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres; tots quatre van ser elegits diputats (4 de 7). A les eleccions municipals van treure onze consellers, davant d'onze republicans i quatre dels partits dinàstics.

L'any 1904, amb motiu d'una visita d'Alfons XIII i el president Antoni Maura, va haver-hi divergències dintre del partit: uns, el sector més esquerrà, volien aprofitar l'ocasió per exposar al rei les demandes del catalanisme, i Cambó així ho va fer llegint-li un discurs en què li demanava l'autonomia municipal; els altres no van aparèixer.

Els catalanistes més radicals i republicans com Domènech i Montaner i Jaume Carner van abandonar la Lliga formant un nou partit: el Centre Nacionalista Republicà i el setmanari El Poble Català.

2.1.2. Republicanisme

A començaments del segle XX els republicans estaven dividits en molts centres i grups (gairebé 56 centres). Al 1908, Alejandro Lerroux va fundar el Partit Republicà Radical, que presentava iniciatives parlamentàries a favor d'algunes reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern, demanava indults i amnisties, i defensava jurídicament els sindicalistes. Així doncs, les classes mitjanes i el proletariat barceloní, principalment d'origen immigrant, van recolzar el lerrouxisme fent servir un discurs profundament anticatalanista i anticlerical. Van aconseguir ser majoria a l'ajuntament de Barcelona i es van estendre per la resta de l'Estat, però de forma més moderada.

D'altra banda, hi havia un republicanisme d'esquerres i catalanista que l'any 1910 va constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana, que comptava amb el diari El Poble Català, però després d'una unió amb els republicans radicals, que no els va servir per a obtenir més vots, ans al contrari, va entrar en crisi i va desaparèixer.

Altres iniciatives van seguir provant d'articular el catalanisme d'esquerres com Francesc Layret i Lluís Companys, que van fundar el 1917 el Partit Republicà Català; o la Conjunción Republicanosocialista, de 1909, on es van coaligar tots els partits i tendències republicanes i el PSOE.

2.2. La Solidaritat Catalana

L'any 1905, una revista còmica, El Cu-cut!, va publicar un acudit que va fer enfadar els oficials de l'exèrcit i la guarnició de Barcelona. Aquests van destrossar les instal·lacions de la revista, que eren compartides per La Veu de Catalunya. El ministre de guerra, en nom de l'exèrcit, va imposar la Llei de Jurisdiccions, segons la qual serien jutjats per tribunals militars tots els acusats d'atacar la unitat de la pàtria, l'honra de l'exèrcit i els símbols de l'Estat (rei, bandera, himne,...).

L'acusació anava dirigida contra els catalanistes i, com a conseqüència d'això, la majoria dels partits polítics van formar una coalició electoral, Solidaritat Catalana, que va arrassar a les eleccions de 1907 (de 44 diputats en va aconseguir 41). Per primera vegada actuaven a les Corts de Madrid partits no monàrquics que representaven les idees catalanistes.

Els partits de Solidaritat no compartien ideologia i per això es va desfer molt aviat. Es va acusar la Lliga d'aprofitar-se'n, tot i no ser el partit majoritari, i va començar un seguit d'enfrontaments que van culminar amb la Setmana Tràgica.

2.3. La Setmana Tràgica

El govern de Maura pretenia que l'Estat espanyol recuperés el paper de potència colonitzadora i, al temps, afavorir els interessos de certes empreses mineres (Mines del Rif). Maura va enviar tropes a Melilla per desfer la resistència rifenya i va cridar tres quintes de reservistes (soldats que ja havien fet el servei i eren a la reserva). Això va fer molt impopular la guerra perquè els obrers encara recordaven la guerra de Cuba i trobaven injust el reclutament (es lliuraven els fills dels rics).

El juliol de l'any 1909 va esclatar una vaga general que el govern va intentar reprimir molt durament. Això va provocar una insurrecció popular i va derivar en una crema d'edificis religiosos (convents, escoles...), barricades i enfrontaments.

La repressió de Maura va ser molt dura i indiscriminada, tant que va provocar el seu propi desprestigi i el de la monarquia entre els sectors populars i a l'estranger. Els obrers van deixar de banda el lerrouxisme, que es va desentendre de la vaga, i es van afiliar a sindicats anarcosindicalistes, i els enfrontaments obrers-burgesia industrial es van radicalitzar. La Lliga, com a partit burgès, va haver de reduir la seva política catalanista per aconseguir l'ajut de les forces d'ordre de l'Estat per a reprimir els moviments obrers.

2.4. La Mancomunitat

La Diputació de Barcelona, de la qual era director Prat de la Riba, va preparar entre els anys 1908 i 1911 una demanda/declaració per crear un organisme comú per a les quatre diputacions de Catalunya. El document tenia l'aprovació de tots els partits tret dels lerrouxistes i va ser presentat a Madrid, al govern de Canalejas, que la va aprovar, tot i que no va ser fins l'any següent que es va possibilitar la creació. La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914 i va ser l'única de tot l'Estat.

Aquesta federació de diputacions va ser el primer poder regional des dels decrets de Nova Planta de Felip V, de 1716. La institució de la Mancomunitat era formada per l'Assemblea General, el Consell Permanent o govern i el President.

Tot i que el seu pressupost no superava els 20 milions de pessetes, l'administració de Prat de la Riba i el seu equip van dur a terme una labor considerable. Volien modernitzar econòmicament el país, millorar els serveis públics i el sistema educatiu:

• Des del punt de vista econòmic, van invertir el 60% del pressupost en obres públiques: xarxa telefònica, carreteres, ferrocarrils, xarxa elèctrica,...
• Per millorar l'administració i facilitar el cos de funcionaris eficients, es va crear l'escola de funcionaris de l'Administració Local.
• Per preparar obrers i tècnics es va crear l'Escola del Treball, la Universitat Industrial i l'escola d'estudis mercantils, també es van crear escoles d'arts i oficis,...
• Des del punt de vista cultural, es va potenciar la llengua i la cultura catalanes. Es va ampliar la labor de l'Institut d'Estudis Catalans de 1907 amb la normalització ortogràfica i de lèxic d'en Pompeu Fabra. Va crear escoles per a la formació de mestres, biblioteques populars, l'Escola Superior de Belles Arts...

3. El Modernisme

A finals del segle XIX i començaments del XX es va desenvolupar a Catalunya el modernisme, un estil artístic original. Els seus principis van ser la modernitat, l'europeïtat i la catalanitat.

El 1881 va néixer la primera gran publicació d'aquest corrent, L'Avenç, que va esdevenir l'àmbit d'expressió d'una nova generació d'escriptors, pintors i gramàtics (Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra,...). El seu lloc de trobada era la taverna Els Quatre Gats a Barcelona.

Els intel·lectuals d'aquesta època denunciaven la mesquinesa d'una burgesia industrial incapaç d'entendre i valorar l'art i reclamaven un paper social per a l'artista; volien professionalitzar-se en el conreu de l'art. El modernisme es va manifestar en tots els camps: teatre (Santiago Rusiñol), novel·la (Víctor Català o Caterina Albert), poesia (Joan Maragall), música (Isaac Albéniz), pintura (Pablo Picasso),... però va ser en l'arquitectura i en les arts decoratives (orfebreria, ceràmica, vitralls, disseny de mobles, el treball de ferro forjat,...) on va assolir la màxima originalitat.

En certa manera, el modernisme va ser una protesta contra la industrialització i el treball de la producció en sèrie, per això en les seves composicions cada element era únic i donava una nova dimensió als elements naturals (vegetació, decoració floral...) i la il·luminació dels edificis.

3.1. L'Arquitectura Modernista

En el moment que el modernisme va ser acceptat per la classe burgesa, a partir de 1900, molts arquitectes van rebre encàrrecs de fabricants per construir les seves cases, palaus o fàbriques. Aquest fet va coincidir amb la consolidació de l'Eixample de Barcelona, i és per això que alguns dels seus carrers, com el Passeig de Gràcia, en són representatius d'aquest moviment. Tres grans arquitectes del nou estil van produir allà la seva obra.

3.1.1. Antoni Gaudí (1852-1926)

Va destacar per la seva original personalitat i el defuig de formes fàcils i línies rectes. Les seves obres integren totes les arts decoratives i resolen individualment cada detall. Entre les seves obres cal destacar el Parc Güell, la Casa Batlló, la Casa Milà (La Pedrera) i la Sagrada Família.

3.1.2. Lluís Domènech i Montaner (1850-1923)

Es va inspirar en l'art oriental, sobretot bizantí, en obres com el Palau de la Música Catalana o l'Hospital de Sant Pau.

3.1.3. Josep Puig i Cadafalch (1867-1956)

Es va inspirar en l'estil gòtic germànic. Entre les seves obres cal destacar la Casa Amatller, la Casa Macaya i la Casa de les Punxes.