Eudemonisme d'Aristòtil: Ètica, Virtut i la Recerca de la Felicitat

Eudemonisme Ètic d'Aristòtil: La Recerca de la Felicitat

És una ètica que sorgeix al segle IV aC i que està molt influïda per l'intel·lectualisme ètic de Plató. L'ètica d'Aristòtil parteix de la concepció de l'ésser humà i considera que l'ètica és una tendència al bé.

Aristòtil defensa que les accions humanes estan orientades a un bé que és el seu fi últim. Diu que els béns són plurals, i aquests béns han d'estar jerarquitzats. Com que estan tots jerarquitzats, n'hi ha d'haver un bé suprem que els englobi a tots i que sigui el fi últim de totes les accions humanes. Diu que aquest bé suprem és la felicitat.

El Bé Suprem: La Felicitat (Eudaimonia)

Per Aristòtil, la felicitat es converteix en el fi últim de l'ètica. Per això, per a ell, la felicitat és un fi en si mateix i és la unió de tots els béns de l'ésser humà. És una ètica finalista i és una ètica eudemonista perquè pensa que les accions ètiques són les que tendeixen a un fi, i aquest és la felicitat.

Diu que la felicitat s'aconsegueix duent a terme una vida ètica, i aquesta felicitat consisteix a viure racionalment.

L'Acció Ètica i la Virtut

Aristòtil diu que l'acció ètica és l'acció virtuosa acompanyada dels béns externs i mantinguda en estat permanent.

L'Acció Virtuosa

És l'acció que aplica les virtuts, perquè per Aristòtil l'ètica es fonamenta en la virtut. Per a ell, les virtuts són la base de l'ètica i es poden diferenciar en dos tipus:

• Ètiques: Són les virtuts de caràcter i de la voluntat (p. ex., la justícia, la prudència).
• Dianoètiques: Són les virtuts de l'enteniment i el coneixement. Són les virtuts tècniques.

Per Aristòtil, l'acció ètica és aquella que es basa en les virtuts ètiques.

Definició de la Virtut Ètica

Les virtuts ètiques són tendències de l'esperit a triar lliurement el terme mig entre un excés i un defecte, i a fer-ho per hàbit.

Els Quatre Elements de l'Acció Virtuosa

1. Tendència de l'Esperit: És una disposició de la nostra ànima a fer unes determinades eleccions. Aristòtil diu que és la disposició a dominar els desitjos. En aquest sentit, la virtut és una capacitat que forma part del nostre caràcter i que s'ha de desenvolupar.
2. Triar Lliurement: La virtut per Aristòtil sempre és una elecció voluntària. La virtut mai pot estar determinada.
3. Terme Mig o Just Mig: Aristòtil tendeix a triar el terme mig entre un excés i un defecte (que es consideren vicis). Aquest just mig no és mai com una mitjana matemàtica, sinó que s'ha de situar en un sistema de valors; és relatiu al subjecte i a la situació. Això permet unir la universalitat amb l'aplicació concreta.
4. A Partir de l'Hàbit: Vol dir que la virtut s'ha de convertir en un costum. La virtut és una saviesa pràctica que deriva del costum, que deriva de l'exercici i, per tant, les virtuts mai poden ser innates. Les virtuts s'adquireixen a partir de la pràctica. Ens convertim en virtuosos a partir d'habituar-nos a fer el bé. Fins i tot aprenem la virtut imitant persones que són virtuoses.

La Necessitat dels Béns Externs

L'acció virtuosa ha d'anar acompanyada dels béns externs. Aristòtil considera que per poder actuar de forma ètica s'han de tenir unes necessitats mínimes cobertes, s'ha de tenir un mínim de béns externs que ens permetin dur a terme aquesta acció ètica. Diu que si no es tenen aquests béns, no és impossible actuar èticament, però sí que és molt difícil.

La Constància i les Virtuts Fonamentals

L'acció virtuosa ha de tenir un caràcter constant, és a dir, la virtut s'ha de practicar de forma habitual, no pot ser un acte aïllat. Per poder parlar de vida ètica, la virtut s'ha de convertir en un costum.

L'ètica d'Aristòtil és una ètica de les virtuts i analitza quines són les virtuts fonamentals. N'hi ha dues de bàsiques:

• La Prudència: Perquè és una virtut que s'aplica a totes les virtuts.
• La Justícia: Perquè és la virtut més política de totes, ja que té una relació directa amb la societat.

Aristòtil defensa que hi ha d'haver una relació entre ètica i política. A més d'aquestes virtuts, diu que l'amistat és molt important en l'ètica, tot i que no és una virtut, ja que reforça la virtut.

Ètiques Hedonistes: El Plaer com a Fi Suprem

Una ètica hedonista és un tipus d'ètica finalista que considera que la finalitat de l'acció moral és aconseguir el màxim plaer i que identifica el plaer amb el bé suprem. Aquestes ètiques consideren que el plaer ens permet obtenir la felicitat.

Aquestes ètiques miren de donar un coneixement que ens permeti calcular els mitjans adequats per obtenir el màxim plaer i evitar el màxim dolor.