Estructura econòmica i financera de l'empresa: fons de maniobra, cash flow i fonts de finançament
Estructura econòmica i estructura financera de l'empresa
L'estructura econòmica (actiu) de l'empresa està formada pel conjunt d'inversions que realitza per tal de desenvolupar la seva activitat econòmica; l'estructura financera (passiu) està formada pel conjunt de fons amb què finança les seves inversions.
Fons de maniobra
El fons de maniobra, conegut també com a capital circulant mínim, és el cost d'oportunitat d'immobilitzar recursos en el fons de maniobra. El benefici d'oportunitat de no tenir problemes de solvència financera.
Per obtenir el fons de maniobra calcularem l'actiu circulant necessari (ACN) i el passiu circulant necessari (PCN):
- ACN = DMD · Pmme, on DMD = (despeses anuals en matèries primeres + despeses de personal anuals + despeses generals anuals) / 365
- PCN: suma de crèdits a curt termini, creditors i provisions
El capital circulant mínim (CCm) = ACN - PCN.
Cash flow
CASH FLOW: és la variació neta d'actius líquids, i és molt útil per evitar problemes de liquiditat. Amb el cash flow l'empresa obté informació financera addicional referida al component líquid del fons de maniobra. També pot servir per mesurar el rendiment d'una inversió si es prefereix prescindir de les normes comptables o elaborar el pressupost de caixa. L'estat de fluxos d'efectiu és defectiu.
Cash flow en termes de recursos generats: recursos efectius generats per les inversions de l'empresa en el seu funcionament normal en un període de temps. Hi ha 2 tipus:
- Cash flow d'explotació: resultat d'explotació + amortitzacions + pèrdues per deteriorament + provisions
- Cash flow net: resultat net + amortitzacions + pèrdues per deteriorament + provisions
Cash flow en termes de caixa: és la tresoreria de l'empresa i el seu valor concret en el compte anual estat de fluxos d'efectiu, que permeten conèixer la situació i la composició del cash flow de l'empresa en el sentit estricte.
Mercat de valors
El mercat de valors és el mercat financer on es negocien valors mobiliaris de renda fixa i de renda variable, cosa que permet canalitzar l'estalvi cap a la inversió.
Aquests mercats compleixen les funcions següents:
- posen en contacte oferents i demandants de fons;
- estableixen els preus de mercat dels actius financers i els donen publicitat, de manera que tots els agents disposen d'informació suficient per prendre decisions adequades segons els seus objectius de risc i rendibilitat;
- proporcionen liquiditat als inversors;
- faciliten la negociació als mínims costos possibles i ofereixen la màxima eficiència.
Valor mobiliari: és un actiu financer que representa una participació en els deutes o en el patrimoni net de l'empresa i que, en tant, té la particularitat de poder ser negociable en els mercats d'aquests. Es poden agrupar en:
- Valors mobiliaris de renda fixa: participacions en el passiu de l'empresa que els emet i que atorguen al posseïdor un rendiment prefixat que pot ser constant o variable, però que normalment són interessos;
- Valors mobiliaris de renda variable: participacions en el patrimoni de l'empresa, concretament accions del seu capital social. La rendibilitat d'aquests actius financers és variable i està en funció del benefici obtingut per la societat emissora, i és la junta general d'accionistes qui decideix quant s'ha d'imputar en forma de dividends que s'han de repartir.
Dos tipus de mercats de valors:
- Mercats primaris o d'emissió: són els llocs on les empreses emeten els valors mobiliaris per captar finançament i així poder desenvolupar les seves inversions;
- Mercats secundaris: són autèntics mercats de revenda, ja que s'intercanvien títols que ja han estat emesos en el mercat primari i que estan en mans de diversos agents que van comprar els títols en el mercat primari o altres inversors.
Fonts de finançament
Finançament propi
Les empreses poden obtenir finançament sense haver de recórrer a deutors:
Finançament intern o autofinançament: el conjunt de recursos que l'empresa genera al llarg del seu cicle normal d'explotació i que es materialitza en el benefici assolit a l'exercici. Hi ha 2 tipus d'autofinançament:
- De manteniment: és la part del benefici que no suposa un increment del valor de l'actiu de l'empresa i que està format per les amortitzacions, les pèrdues per deteriorament i les provisions;
- De enriquiment: és l'autofinançament propiament dit, i està integrat pels beneficis retinguts. Suposa un valor més gran de l'actiu i del patrimoni net de l'empresa.
Avantatges de l'autofinançament:
- Autonomia a l'hora de decidir en què cal invertir aquests recursos, sense haver de negociar amb entitats de finançament. Cal considerar que aquesta autonomia té un risc més baix d'endeutament a la part de l'empresa;
- Inexistència d'un cost financer explícit: mentre que pels deutes cal pagar interessos i pel finançament que aporten els accionistes cal pagar dividends, els beneficis retinguts no suposen cap remuneració, tret del cost d'oportunitat de no invertir els beneficis retinguts en actius externs a la societat;
- Disminució del risc pel fet de disminuir el grau d'apalancament financer, ja que les empreses més endeutades sovint són les que poden tenir més problemes financers. Si el finançament s'fa a partir de beneficis no distribuïts, el risc de la inversió és més baix i no cal pagar interessos a ningú ni amortitzar préstecs.
Inconvenients:
- L'autofinançament és contrari als interessos de la majoria dels accionistes, que han invertit en l'empresa perquè obtinguin els seus rendiments en forma de dividends;
- La retenció de beneficis acosta a reduir la retribució dels accionistes i dóna lloc a un valor de mercat de les accions més baix, ja que els inversors en borsa preferiran comprar accions d'empreses que paguen alts dividends;
- Disminució de la rendibilitat de l'accionista quan existeix l'efecte d'apalancament positiu i l'accionista té alternatives d'inversió.
Finançament extern propi
És el finançament que l'empresa obté de les aportacions dels seus socis al capital social:
- Valor nominal (Vn): capital social / Nombre d'accions;
- Accions antigues (A);
- Accions noves (N);
- Prima d'emissió (Pe): diferència entre el Vn i el preu d'emissió d'una acció nova;
- Preu d'emissió (E): Vn + Pe;
- Valor de mercat (C);
- Valor teòric de les accions després de l'ampliació (VT): (AC + EN) / (A + N);
- Dret de subscripció preferent (d): C - VT.
Cost del finançament: el finançament dels proveïdors i creditors no sol dur associada una càrrega financera explícita, però, en realitat, l'empresa carrega un cost financer d'oportunitat, el qual està determinat pel fet de no poder aprofitar el possible descompte per pagament immediat.
Finançament aliè
Està format pel conjunt de deutes que l'empresa contreu per finançar una part dels seus actius, els quals impliquen el pagament dels interessos i altres costos.
Finançament aliè a curt termini:
- Finançament no bancari a curt termini: el crèdit comercial. Possiblement, la principal font de finançament a curt termini és el crèdit comercial que s'obté de l'ajornament del pagament de les compres fetes als proveïdors i altres subministradors de serveis. És habitual que les empreses lliurin als seus proveïdors i creditors pagarés amb venciment d'1 a 3 mesos per les compres realitzades o els serveis rebuts com a instrument de finançament.
- Finançament bancari a curt termini. Sota el nom genèric de finançament bancari s'inclouen tots els instruments financers que subministren el conjunt d'entitats de crèdit, i hi ha 3 classes d'entitats de crèdit (en l'actualitat totes 3 desenvolupen les seves activitats): bancs (societats anònimes de capital privat que desenvolupen la seva activitat creditícia amb intenció d'obtenir beneficis); caixes d'estalvis (entitats privades o públiques, sense ànim de lucre, amb orientació benèfica i social); cooperatives de crèdit (societats cooperatives que desenvolupen l'activitat bancària amb els seus socis).
Les entitats de crèdit ofereixen a les empreses una gran diversitat d'instruments de finançament a curt termini. Cal destacar:
- El descompte comercial bancari: recurs financer bancari a curt termini emprat sobretot per les PIMEs. Quan una empresa necessita liquiditat pot recórrer a la seva cartera de clients i anticipar-ne el cobrament total o parcialment. Aquest descompte es fa sobre efectes, rebuts, etc.;
- Pòlissa de crèdit: el crèdit té un caràcter genèric, de manera que els préstecs, el descompte comercial bancari o l'ajornament del pagament de proveïdors són diferents maneres d'obtenir crèdit. La pòlissa de crèdit atorga al contractant la possibilitat de disposar de l'efectiu que necessita d'un compte bancari fins a un límit que s'anomena crèdit disponible, amb la possibilitat de tornar els imports disposats dins d'un termini màxim estipulat en la pòlissa a criteri del seu titular (el seu cost financer està format pels interessos reportats pels imports disposats + la comissió corresponent al crèdit no disposat);
- Factoratge: operació a través de la qual una empresa anomenada cedent transfereix el risc d'insolvència dels seus clients i deutors a una altra empresa anomenada factor, normalment un banc. Aquest banc cobra els deutes a favor del cedent al venciment corresponent i assumeix el risc d'incobrament a canvi d'una comissió. Prèviament, l'empresa factor selecciona els saldos de clients i deutors i rebutja les empreses que tinguin historial de morositat. Habitualment, el factor ofereix al cedent la possibilitat d'un descompte comercial per tots els deutes cedits o per una part d'aquests, i és en aquest cas quan el factoratge es converteix en un instrument financer a curt termini similar al descompte comercial bancari;
- Confirmació o factoratge de creditors: és un sistema de gestió dels pagaments dels dèbits contrets per una empresa amb els seus clients, que realitza un ens de crèdit. Però aquesta entitat ofereix als deutors del seu client la possibilitat de descomptar els efectes.
Finançament aliè a llarg termini: en aquest tipus de finançament, les inversions en elements de l'actiu fix es financen amb aquests recursos permanents, que poden ser propis o aliens, a llarg termini. Els instruments de finançament a llarg termini més habituals són:
- Préstecs: operació financera per la qual una entitat de crèdit (prestador) lliura al client seu (prestatari) una quantitat de diners que haurà de tornar en els terminis i les condicions pactades en el contracte de préstec;
- Pòlissa de crèdit a llarg termini (igual que la de curt termini, però amb termini superior a un any);
- Emprèstit: consisteix en l'emissió de valors mobiliaris anomenats bons, els quals porten associat un tipus d'interès que pot ser fix o variable i, segons les característiques de l'emissió, poden ser canviats per accions de l'empresa;
- Arrendament financer o leasing: contracte pel qual el propietari d'un bé d'equipament o d'un edifici cedeix l'ús a canvi del pagament regular d'una quota. La seva particularitat és que després de pagar l'última quota, el arrendatari pot optar per quedar-se el bé pagant l'opció de compra, tornar el bé al seu propietari o prorrogar el contracte (si les despeses d'assegurança, reparacions, etc. corren a compte de l'arrendatari s'anomena leasing financer; si corren a compte de l'arrendador l'operació s'anomena leasing operatiu).