Emotivisme ètic de Hume i ètica deontològica de Kant

Emotivisme ètic: David Hume

L'emotivisme ètic és una teoria del segle XVIII, una ètica il·lustrada. David Hume és el seu principal representant. És una ètica empirista i emotivista, totalment oposada al racionalisme ètic, que considera que l'ètica es basa en l'experiència afectiva (sentiment, emocions o passions). És una ètica naturalista, és a dir, que parteix de l'anàlisi de la naturalesa humana. Hume defensa que el que ens mou a actuar són les perspectives que tenim d'obtenir plaer o dolor. Diu que l'ètica ha de tenir en compte les conseqüències de les accions; quan una acció provoca plaer, és èticament correcta.

És una ètica finalista i hedonista, perquè considera que l'acció moral tendeix a un fi i que aquesta finalitat és el plaer. Hume diu que les afirmacions que fa l'ètica no deriven de la raó; els judicis ètics no poden ser vertaders o falsos, no tenen valor de veritat ni depenen de la lògica. L'ètica només depèn dels sentiments que tenim els subjectes respecte dels actes; deriva de l'experiència efectiva (allò que el subjecte pot sentir), és una ètica no cognitivista.

Hume diu que el bé i el mal no són característiques dels actes, sinó l'expressió dels nostres sentiments en relació amb aquests. Per això, és una ètica centrada en el subjecte (en els sentiments o emocions del subjecte) i no en l'objecte (en els fets). Hume diu que l'ètica s'ha de basar en sentiments morals, és a dir, sentiments altruistes (desinteressats), sentiments que tenen en compte els interessos dels altres i no només els propis. Afegeix que aquests sentiments són comuns a tota la humanitat perquè són naturals. L'ètica de Hume és una ètica altruista.

Considera que l'ètica s'ha de basar en dos elements:

• Simpatia

  És un sentiment, una mena d'instint natural propi de l'ésser humà que ens inclina a actuar bé des d'un punt de vista general i comú a tota la humanitat, que ens ajuda a corregir les nostres accions més individualistes. Ens fa actuar des d'un punt de vista altruista. Hume diu que la simpatia és un sentiment natural que s'ha d'entendre com una mena de lligam entre tots els éssers humans. És una qualitat que fa que ens influeixin els sentiments i passions que afecten altres éssers humans. És una mena d'afinitat amb les passions dels altres que fa que aquestes passions es reprodueixin en nosaltres. Hume diu que la simpatia és l'origen de la majoria de sentiments altruistes.

• Utilitat

  És un criteri ètic. Diu que el principi d'utilitat es converteix en una norma moral. Qualsevol acció és èticament correcta si és útil. L'ètica de Hume és conseqüencialista perquè avalua l'acció ètica a partir de les conseqüències, i quan no és útil, no és ètica. Una acció útil és una acció que produeix sentiments agradables a tota naturalesa humana normal. No és una ètica de les virtuts, però, tot i així, Hume defineix què entén com a virtut. Diu que una virtut és una acció o qualitat mental que ens dóna sentiments plaents d'aprovació.

Hume construeix una ètica material i empirista basada en sentiments morals i que es troba a mig camí de l'hedonisme clàssic d'Epicur, que és individualista, i l'hedonisme contemporani de l'utilitarisme, que té un marcat caràcter social.

Hume descobreix que totes les ètiques fan un error lògic de raonament: la fal·làcia naturalista. Diu que la majoria d'ètiques cauen en aquest error lògic, que consisteix a treure conclusions normatives a partir d'enunciats empírics i en intentar passar de l'ésser, és a dir, dels enunciats sobre com és la realitat o descripcions de fets, a l'haver de ser o el deure, és a dir, els enunciats sobre com ha de ser l'acció.

Ètica formal o deontològica de Kant

És una ètica moderna, de la Il·lustració (s. XVIII). Kant fa una ètica racionalista; pensa que l'ètica s'ha de basar en el que ell anomena la raó pràctica. Diu que l'ètica es basa en la raó pràctica del subjecte. Els coneixements ètics mai poden derivar de l'experiència, sinó de l'estructura racional de l'ésser humà; per això, fa una ètica formal. Fa una ètica que no tingui contingut, que únicament ens doni l'estructura de l'acció ètica. És també una ètica a priori, és a dir, anterior i independent de l'experiència. És una ètica universal i necessària, perquè Kant pensa que hi ha una sola ètica per a qualsevol subjecte, per a tota la humanitat i per a qualsevol època. També és una ètica autònoma, és a dir, que depèn únicament del propi subjecte i no de cap cosa externa, perquè només depèn de la voluntat racional del subjecte.

L'ètica de Kant és buida de contingut, no ens dóna cap fi ni cap mitjà. És una ètica que no ens dóna normes concretes del que hem de fer; l'únic que ens dóna és una estructura general que ens mostra com ha de ser l'acció per ser ètica i deixa en mans del subjecte decidir què s'ha de fer en cada cas concret.