Descartes: Teoria del Coneixement, Metafísica i Mètode Cartesià
Teoria del coneixement
El coneixement és una representació en la ment humana d'allò que existeix fora. Allò que representa les coses a la ment són les idees. Idea, entesa com el contingut de la ment que es refereix a coses, són imatges o bé representacions. Es distingeixen:
- Idees innates(nascudes amb mi);
- Idees artificials(inventades per mi mateix).
Importància de les idees innates en el procés del coneixement
Els sentits tenen una fiabilitat escassa. La idea de Déu és el fonament del coneixement humà, la garantia que no ens equivoquem. Hi ha una diferència entre idees clares i distintes.
Descartes i el mètode deductiu
Descartes proposa la pròpia manera d'aplicar el mètode deductiu, anomenat mètode cartesià, per dirigir els mecanismes mentals que intervenen en el procés d'organització del coneixement:
- La intuïció: «llum natural», permet que la raó capti les idees simples sense errors;
- La deducció: la raó descobreix les connexions que es donen entre idees simples.
Les quatre regles del mètode cartesià
Per passar amb seguretat d'unes veritats a unes altres:
- Primera regla: és l'evidència intel·lectual;
- Segona regla: es parla de l'anàlisi;
- Tercera regla: o de síntesi;
- Quarta regla: o de revisió.
El resultat d'aplicar-les és la certesa.
Teoria metafísica
Hi ha tres tipus de realitats: el món, l'ésser humà i Déu.
- La substància en Descartes: «una cosa que existeix de tal manera que no necessita cap altra per existir».
- Tipus de substància: és dualista, amb dos ordres de realitat, la matèria i l'esperit. Hi ha tres tipus: una d'infinita (Déu), i dues de finites: la substància pensant (jo o ànima) i la substància extensa (cossos materials).
El procés deductiu cartesià
(Ús de la intuïció i la deducció)
- Plantejament del dubte metòdic;
- Descobriment del cogito, ergo sum («jo penso, doncs jo sóc») com a primera evidència;
- Demostració de l'existència de Déu;
- Garantia de la veracitat de les idees clares i distintes;
- La certesa que l'essència de l'ànima, del jo, és el pensament, i que l'essència del cos és l'extensió;
- La certesa de l'existència dels cossos materials.
Déu és la substància divina, el «jo» és la substància pensant (res cogitans), que equival a l'esperit, l'ànima o la ment, i el món material és la substància extensa.
Qualitats primàries i secundàries
Descartes distingeix:
- Qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida, quantitat, lloc i temps. Són racionals (matematitzables), i constitueixen la base del nostre coneixement veritable sobre el món;
- Qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació, com el color, l'olor, el sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència sobre elles).
El paradigma mecanicista
A partir d'aquesta anàlisi, Descartes elabora una imatge mecànica del món:
- Model d'interpretació de la realitat que pren la màquina com a metàfora del món, a causa de la reducció del món material a «extensió»: l'univers, la natura, els animals i fins i tot l'home són màquines;
- La metàfora de la màquina segueix el principi del racionalisme: és veritable allò que és clar i evident. La màquina és el prototipus de fet lògic i racional;
- Mecanicisme: el món és una gran màquina.
Teoria antropològica
L'home és un compost de cos i ànima.
- El cos està sotmès a les lleis naturals pel fet de ser matèria (res extensa);
- L'ànima (res cogitans) té com a atribut principal el pensament. Explica el pensament, però no és principi de vida, es redueix només a moviment mecànic.
Sosté que l'ànima és unida a tot el cos per mitjà de la glàndula pineal, localitzada al cervell, a través de la qual l'ànima comunica al cos els seus pensaments i altres operacions, i en rep les impressions. Qui sent és l'ànima, i és ella qui sofreix les passions.
Teoria ètica i política
Descartes va proposar un programa moral provisional, que consta de tres màximes:
- Exigir el respecte de les lleis i els costums del seu país, i també la pràctica de la religió que li ha ensenyat;
- Actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho;
- Practicar el control dels propis desigs.
Considera que la felicitat és el fi de la vida humana. Diu que la felicitat depèn de la nostra pròpia virtut i saviesa, i de béns de tipus extern.