Descartes: El Dubte Metòdic, el Cogito i el Dualisme Ment-Cos

El Dubte Metòdic de Descartes

Descartes, per tal d'escapar a la incertesa crònica del coneixement filosòfic, es va fer el propòsit de trobar una veritat inqüestionable que li pogués servir de base sòlida per a la reconstrucció del saber filosòfic i fer de la filosofia una disciplina tan rigorosa com la geometria.

Per dur a terme el seu propòsit va utilitzar el **dubte metòdic**. Es tracta d'un dubte *metodològic*: no és precís dubtar realment, n'hi ha prou amb pensar o imaginar la possibilitat de dubtar.

Arguments del Dubte Radical

• L'Argument dels Somnis: Descartes l'utilitza per fer-nos dubtar tant del coneixement dels sentits com del coneixement purament lògic de les matemàtiques.
• El Geni Maligne: A les *Meditacions Metafísiques* hi surt també la figura del geni maligne, una mena de déu hipotètic que es dedica a enganyar-nos sistemàticament, fent que allò que és fals desperti en nosaltres un sentiment d'evidència. La intervenció d'aquest geni, per exemple, faria que 2+2=4 fos fals, malgrat que ens semblés una veritat clara.

Procediment i Aplicació del Dubte

El dubte metòdic és un procediment per eliminació. Consisteix a repassar els coneixements adquirits i preguntar-se si podem pensar o imaginar que són falsos (només cal que puguem imaginar-ho). Si és així, descartarem el coneixement en qüestió com si fos fals.

El propòsit és arribar a un coneixement absolutament indubtable (si n'hi ha cap). En cas que el trobéssim, podríem reconstruir l'edifici de la filosofia sobre una base ferma i segura.

Aplicació del Dubte

• El Coneixement Sensible: Podem imaginar que és fals que existeixin els objectes que m'envolten o, fins i tot, que existeixi el món que veig. L'argument dels somnis permet pensar que el que ara veig és oníric. Si hagués de trobar una prova concloent que no és així, no podria.
• El Coneixement Matemàtic: La matemàtica, atès que no es refereix a entitats físiques, escapa a l'argument del somni, però no a l'argument del geni maligne.

El Dualisme Ment i Cos

Descartes demostra l'existència de Déu basant-se en la idea que en tenim. A més, creu demostrar que tenim un cos i que aquest cos forma part del món material. Afirma que el cos té una naturalesa que el fa radicalment diferent del nostre esperit.

Segons Descartes, jo soc en primer terme la meva ment o el meu esperit. Puc imaginar-me sense cos o amb un cos diferent, però sense els meus estats conscients, sense la meva ment, jo no seria res. Existir és ser conscient, i ser conscient és tenir estats mentals.

Què és una Substància?

Descartes anomena **substància** a tot allò que existeix per si mateix. Per exemple, un color no és una substància, ja que només pot existir com a propietat d'un cos. Una pilota, en canvi, seria una substància.

Descartes diu que la nostra ment i esperit és una substància, té consistència pròpia i és una realitat diferent del cervell.

Les Dues Substàncies Cartesianes

Segons Descartes, el món està compost per dues substàncies principals, cadascuna de les quals té els seus propis atributs o propietats:

• Substància Extensa (*Res Extensa*): És la substància corpòria o material. Es diu extensa perquè Descartes creu que les qualitats secundàries (gust, olor, etc.) no són realment objectives i, per tant, l'única propietat real que té és l'extensió (l'espacialitat).
• Substància Pensant (*Res Cogitans*): Descartes afirma que la nostra ment i els seus continguts mentals ens són íntimament presents ("som" nosaltres) i són indubtables. La podem concebre sense el cos (el cos podria ser un sistema de somnis o il·lusió), però no sense la ment.

El Cogito: La Primera Certesa Absoluta

El dubte metòdic conclou amb allò que buscava Descartes: una veritat que és inimaginable posar en dubte, ni tan sols amb els arguments més radicals. Aquesta veritat s'expressa amb el famós "Cogito ergo sum" (*Penso, aleshores existeixo*).

El Raonament del Cogito

Si dubto per la raó que sigui (per exemple, perquè penso que podria estar somiant o que un déu m'enganya en tot), el simple fet de dubtar o pensar en la possibilitat de dubtar implica l'existència d'un jo que dubta o pensa. Si hi ha un pensament, hi ha algú que pensa.

El dubte metòdic demostra que són indubtables dues coses:

1. El meu pensament.
2. El jo que pensa.

Puc sospitar que una cadira sigui una al·lucinació, però el fet psicològic de dubtar de l'existència de la cadira és en si mateix indubtable. Per altra banda, el jo que dubta de la cadira té la mateixa certesa.

Abast de la Certesa

La meva existència mental consisteix a pensar i dubtar, així com patir un dolor, sentir soroll, etc. Tot és igualment indubtable. La certesa absoluta s'estén al propi jo i a tota la seva vida mental, és a dir, a tot allò de què soc immediatament conscient.

El *Cogito* és la veritat absolutament indubtable que busca Descartes. La troba en la pròpia existència com a ment. Si intentem aplicar a aquesta veritat els arguments dels somnis i del geni maligne, no ho podem fer.

En resum, l'àmbit sencer dels estats mentals és indubtable. En canvi, la realitat exterior —tot allò que existeix fora de la meva ment— resta subjecta al dubte radical de Descartes.