Descartes: Dubte Metòdic, Cogito i Demostració de Déu i el Món

Descartes: El Dubte Metòdic i l'Existència de Déu i el Món

René Descartes és un filòsof fonamental per al món contemporani, ja que enceta una nova visió del cosmos i realitza un trencament radical del pensament occidental. Dins de la quarta part del seu Discurs del Mètode, hi trobem les Meditacions Metafísiques, on demostrarà l'existència de Déu, l'ànima i el món.

El Dubte Metòdic: La Recerca de la Certesa Absoluta

Per a construir la base del coneixement, Descartes vol deixar de banda totes aquelles veritats que no siguin certesa, per a poder arribar a trobar una veritat absoluta i, d'aquesta, extreure tot el coneixement que el seu esperit pot adquirir. Aquest mecanisme l'anomenarà el dubte metòdic. Però, com bé diu el nom, el dubte que realitzarà és fruit de la seva voluntat i no del seu intel·lecte; per tant, no és escèptic.

Aquest dubte serà radical i universal, ja que considerarà com a fals tot allò que pugui ser dubtós o dubtable, per a poder posar en dubte la totalitat del saber. Així, quan porta a terme el dubte metòdic, començarà el moment crític. Gràcies a això, dubtarà de:

• Els sentits: Ja que hi ha moments que ens enganyen, com és el cas de les il·lusions òptiques. Per tant, com es pot dubtar d'ells, els considerarà falsos.
• La realitat: Mitjançant els somnis. Com que mentre somies no ets conscient que et trobes dins d'un somni, es podria considerar que la realitat que vius és falsa perquè és un somni. Per tant, com que la realitat és dubtable, també la considerarà falsa.
• Les demostracions i realitats matemàtiques: Farà servir la possible existència d'un ésser maligne que ens faci raonar malament les demostracions i totes les relacions matemàtiques. Exactament igual que abans, com que és dubtable, ho tornarà a considerar com a fals.

"Cogito, Ergo Sum": La Primera Veritat Indubtable

Aleshores, després de realitzar el moment crític, Descartes, mitjançant la seva raó i, per tant, la intuïció, troba una veritat clara i distinta, ja que és una idea innata. Aquesta veritat és "Cogito, ergo sum", en català "Penso, per tant soc". En fer aquesta proposició, afirma que existeix alguna cosa que pensa, i és així com demostrarà la primera substància: la consciència o res cogitans.

La Demostració de l'Existència de Déu: La Res Infinita

Un cop ha trobat una veritat absoluta, ja pot començar el moment constructiu. El primer que farà és demostrar l'existència de Déu mitjançant tres premisses:

1. La imperfecció del jo: "Jo soc imperfecte", ja que veia clarament que hi havia una major perfecció en conèixer que en dubtar.
2. La idea innata de perfecció (prova de la causalitat): Si nosaltres som éssers imperfectes i mai hem vist res perfecte, com és que tenim la idea de perfecció? La resposta de Descartes és: "Déu ha d'haver posat en mi la idea innata de perfecció". Per tant, aquesta és la segona premissa per demostrar l'existència de Déu, anomenada prova basada en el principi de causalitat.
3. L'argument ontològic: Si entens que Déu és perfecte i que l'existència és una perfecció (igual que la d'una relació matemàtica), Déu és o existeix, com ho podria ser qualsevol demostració de geometria.

Per tant, Déu existeix, i així és com Descartes trobarà la segona substància: la res infinita. Aleshores, s'entén Déu com un ésser infinit, etern, immutable, omniscient i omnipotent. A més, és causa de si mateix i de tot el que hi ha.

La Res Extensa: L'Existència del Món Exterior

Com ja ha demostrat l'existència del jo pensant i de Déu, únicament li falta demostrar l'existència del món, la res extensa.

Ordre de Coneixement vs. Ordre Causal

Aquest ordre és l'ordre en què Descartes ha obtingut els coneixements, però no és l'ordre causal. Ja que, si coneixem la substància com allò que és o es concep per si sol, l'única substància vertadera és Déu, i a partir d'aquesta s'han creat l'ànima i el món.