La Democràcia: Tipus, Principis i Reptes Actuals

El concepte conegut com democràcia té les seves bases en l'antic grec i es forma en combinar els vocables “demo” (que es tradueix com "poble") i “kratos” (que es pot traduir com "govern").

La noció va començar a ser emprada a l'actualitat, s'entén que la democràcia és un sistema que permet organitzar un conjunt d'individus, en el qual el poder no rau en una sola persona sinó que es distribueix entre tots.

També s'entén com a democràcia al conjunt de regles que determinen la conducta per a una societat. Es podria dir que es tracta d'un estil de vida les bases del qual es troben en el respecte a la dignitat humana, a la llibertat i als drets de tots i cadascun.

Hi ha diversos tipus de concreció de la democràcia que es poden dividir en tres categories:

• Democràcia directa
• Democràcia representativa
• Democràcia participativa

No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents delegats.

Democràcia Representativa

En la democràcia representativa, el partit escollit en unes eleccions és el protagonista de les decisions. La ciutadania delega la seva representació en els dirigents polítics que encapçalen aquest partit, de manera que la implicació de la gent del carrer en les decisions és limitada.

En aquest tipus de democràcia, el govern pren decisions amb el suport de la seva majoria parlamentària —o també amb el d’altres partits en el cas de no gaudir d’una majoria absoluta—, mentre que els partits de l’oposició s’han de limitar a observar críticament les decisions preses.

És necessari que es compleixin unes condicions indispensables que, segons Robert Dahl, serien:

Democràcia Participativa

La democràcia participativa és aquella que afavoreix la participació de la ciutadania de manera que el govern no pot prendre decisions transcendents sense consultar els ciutadans mitjançant referèndums, però també a través d'enquestes deliberatives, l'elaboració de pressupostos participatius o els consells ciutadans.

Repassem el llibre d'història que sempre trobarem el mateix: que la democràcia és una excepció, no la norma, en els mil·lennis de la història. Durant segles, els humans han viscut sense formar una societat políticament organitzada i, quan s'ha començat a viure formant un estat, el kratos, és a dir, el govern, no l'ha exercit el demos, és a dir, el poble.

Avui, sense una organització política de la societat, és a dir, sense un estat, segurament la convivència seria insostenible i la violència es tornaria inevitable.

Precisament, pensadors moderns que van sofrir violència en les seves societats són els qui van teoritzar afirmant que l'estat és conseqüència d'un pacte o contracte entre els individus d'una societat amb l'objectiu de fer la vida més sostenible o millor. Tant en un cas com en l'altre, el vot o sufragi és un element clau; en les democràcies representatives elegim unes persones que ens representen.

Les democràcies més habituals són les representatives i, en aquestes, els partits polítics tenen una funció essencial. Però aquests pensadors moderns que van començar a teoritzar sobre l'estat democràtic també van advertir dels riscos del poder, considerant que tot home que posseeix poder sent la temptació de l'abús.

Així, una part de l'estat es limita a dictar lleis: el poder legislatiu; una altra part serà la responsable d'aplicar o executar les lleis: el poder executiu; i una tercera part avaluarà si el poder legislatiu i executiu actuen d'acord amb la llei.

Les democràcies occidentals han respost a unes necessitats socials i polítiques; però en el segle XXI, les democràcies s'enfronten a nous reptes:

• Una democràcia més participativa, no només representativa.

Sempre preocupa el percentatge d'abstenció que es produeix en unes eleccions; si l'abstenció és elevada, una d'aquestes causes és el no compliment dels programes que els partits proposen o la manca de control de les seves accions. Sembla que amb més possibilitat de participació, d'una participació efectiva, es reduirien les causes que produeixen desinterès o desencantament.

És innegable que les noves tecnologies permeten, en les democràcies occidentals, un debat públic i una participació més activa. Gràcies a internet, avui és possible un debat públic i una interacció més directa entre ciutadans i representants.

Més enllà del poder polític, hi ha el poder econòmic. Amb el procés de globalització, el poder econòmic ha crescut, i els estats perden poder davant les multinacionals, cosa que comporta una pèrdua de pes de les decisions democràtiques; així, els interessos privats, el mercat amb el seu objectiu de maximitzar beneficis, poden influir en les decisions polítiques.

En unes circumstàncies com aquestes, no es va cap a un món més democràtic, sinó que es corre el risc d'un retrocés en els drets i llibertats.

Un dels reptes de les actuals democràcies, si aquestes volen subsistir, és trobar les vies per garantir la participació ciutadana i la transparència en la presa de decisions.

Els mitjans de comunicació són uns creadors d'estats d'opinió pública; en certa manera, influeixen en la percepció que els ciutadans tenen de la democràcia. Si no es vol que la democràcia es devaluï, un repte és impregnar de democràcia el poder mediàtic o que aquest poder sigui responsable i transparent.

L'estat per si sol no pot resoldre els problemes d'una societat, tampoc és garantia dels drets i llibertats. Es sol dir que l'estat-nació s'ha fet "massa petit" per als grans problemes globals. Així, urgeixen institucions que atenguin els grans problemes globals no determinats per fronteres, com ara la capacitat d'intervenció financera d'alguns grups econòmics o com ara el canvi climàtic.

En aquest context de limitacions dels estats emergeix el que s'anomena societat civil, que realitza tasques d'interès social; destaquem en aquest àmbit les organitzacions no governamentals (ONG).

L'Estat Social Democràtic i de Dret

Es caracteritza per dos elements: la igualtat de drets (legals, jurídics i polítics) de tots els ciutadans.

Estat Democràtic i de Dret

Es caracteritza per assumir i reconèixer els següents aspectes:

• Totes les persones, com a individus d'una societat que pacta, disposen de drets i deures.
• Una Constitució que és expressió del pacte o acords que s'han assolit.
• Separació de poders amb l'objectiu que el poder controli el poder.
• Respecte a les llibertats individuals i respecte a les minories, evitant la dictadura de les majories.

Els partits que representen les diferents opcions o tendències d'una societat són essencials per al funcionament de la democràcia.

Aquests components no es donen en la mateixa gradació o nivells en les diverses democràcies. Així, en unes s'ha pactat recórrer sovint i per moltes qüestions al vot o sufragi, mentre que en altres no.

Per altra banda, els totalitarismes presents en el segle XX no respectaven cap o quasi cap d'aquests components: així, per exemple, sense sistema de partits sinó partit únic i un cap amb poder absolut.

La democràcia és un conjunt de principis que, justament, fonamenten l'ús del mètode per a prendre decisions. Principis com els de la dignitat personal, l'autonomia de l'individu, el respecte a les minories, etc., tots ells participen de la convicció que la capacitat racional està igualment en tots els éssers humans.

Models d'Estats Democràtics

La democràcia no és una organització política rígida i ja acabada; és més aviat una organització que, a partir d'uns principis o components bàsics, admet diferents models amb possibilitat o necessitat de canvis i millores.

• Model republicà o model monàrquic

Durant segles, les monarquies europees eren majoritàriament monarquies absolutes i els individus que les integraven eren súbdits, no ciutadans.

Avui, totes les monarquies europees són monarquies parlamentàries, és a dir, democràtiques, i en elles el rei o reina regna però no governa: el kratos pertany al poble.

Aquest és el cas d'Espanya, que tal com diu la Constitució en el seu article primer, és una monarquia parlamentària.

En l'actual Cinquena República, el president és elegit directament i no només representa l'Estat nació (cosa que també fan els reis) sinó que a més exerceix el poder executiu; és una república.

Però, diferentment, Alemanya, que també es regeix per un model republicà, té un sistema de govern diferent.

Així, doncs, ser monarquia o ser república no és la característica més específica d'un Estat democràtic: hi ha monarquies i repúbliques democràtiques, i hi ha monarquies i repúbliques no democràtiques.

• Model centralitzat, federal o autonòmic

La República Francesa és unitària, molt centralitzada; el govern central exerceix quasi tot el poder. Es considera que només amb un fort poder públic central es pot garantir la igualtat entre tots els ciutadans; amb aquest règim és totalment fora de lloc que un departament legisli.

Els Estats Units d'Amèrica estan en un pol oposat: és una República Federal i cada un dels estats té la seva pròpia legislació.

Espanya, monarquia parlamentària, està constituïda en una forma intermèdia entre l'estat centralitzat i l'estat federal. L'article 2 de la Constitució, després de remarcar "la indisoluble unitat de la Nació espanyola", reconeix i garanteix "el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren".

El Estat se organitza territorialment en municipis, en províncies i en comunitats autònomes. Totes aquestes entitats gozen d'autonomia per gestionar els seus propis afers.

Les democràcies són Estats de dret, és a dir, estats en els quals el poder està legitimat per la voluntat popular. En els Estats de dret, a diferència dels Estats absoluts o totalitaris, es compleixen els requisits de sufragi universal, de constitució, de separació de poders, de respecte a llibertat i minories.

En l'Estat social de dret es va més enllà d'aquests requisits; en aquests, l'estat assumeix la tasca de promoure la justícia social, tot reduint les desigualtats i potenciant el benestar de la ciutadania.

La Constitució espanyola estableix que els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa.

L'Estat Social

En un Estat social de dret es mantindrà una seguretat social sanitària, una educació pública, una protecció social adequada i un sistema de pensions just.

Ara bé, cal no oblidar que aquests beneficis només són possibles si els ciutadans paguen els seus corresponents impostos, uns recursos que l'Estat gestiona per aconseguir certa justícia social.

Característiques de l'Estat Social:

• La intervenció activa de l'Estat en el sistema econòmic per tal de regular els efectes de les crisis econòmiques mitjançant el desenvolupament de mecanismes d'assegurança pública.
• La protecció per part de l'estat de grups de persones menys afavorides, com ara les persones grans, els malalts, dones maltractades, persones amb discapacitat.
• La garantia que tenen els ciutadans que l'estat els proporciona béns i serveis com ara la sanitat, l'educació i l'habitatge.
• La construcció d'una societat més solidària, que combina el creixement econòmic i el benestar social.

Problemes de sostenibilitat de l'Estat del benestar

Els seus principals problemes són:

• Problemes de finançament: la despesa pública augmenta de forma exponencial, ja que cada vegada ha d'assumir més serveis i de més qualitat en la sanitat, l'educació, les pensions, l'atur, l'habitatge social, els serveis d'ajuda a les famílies (escoles bressol, atenció a persones grans, atenció a persones amb discapacitat...).
• Problemes d'eficiència: Els serveis que presta l'Estat del benestar els paguem entre tots. Per aquest motiu, hem de demanar als poders públics eficiència en la seva gestió (sobretot a la corrupció i descontrol); i als ciutadans una gran honestedat i responsabilitat.
• La crisi de governabilitat: Aquesta crisi té l'origen en els problemes derivats d'una demanda excessiva de serveis. Aquest increment de la demanda de tot tipus de serveis està relacionat amb l'envelliment de la població, la immigració o els canvis del model de societat.

La sostenibilitat de l'Estat del benestar depèn, en gran mesura, de dos factors: de la responsabilitat dels ciutadans de reclamar allò que tenen dret i del fet d'assumir els seus deures.

Voluntariat i Estat del benestar

Des d'una perspectiva històrica, es podria dir que l'estat del benestar s'ha desenvolupat en paral·lel amb el voluntariat. Malgrat la tendència a establir una diferència entre tots dos sectors (el sector del voluntariat es considera complementari al sector públic), val a dir que l'Estat ha tingut un paper molt més destacat i que la relació entre l'Estat i el voluntariat és complexa.

Actualment, gairebé no hi ha cap dubte sobre els aspectes positius de la participació ciutadana. El voluntariat uneix, crea vincles entre persones anònimes, que descobreixen maneres de generar un canvi en la societat en què viuen, i comporta un procés d'aprenentatge que els enriqueix personalment.

A aquest respecte, l'economista Antonia Sajardo i la sociòloga Inmaculada Serra defineixen el voluntariat com un procés de desenvolupament personal simultani a un procés de desenvolupament social i subratllen la importància del treball voluntari i les seves aportacions positives a la societat: «El treball voluntari, com mostra una àmplia literatura internacional, realitza una contribució d'inestimable valor en gairebé totes les àrees dels serveis socials i de la cultura, en la gairebé totalitat dels països del planeta, que en el context de la crisi de l'Estat del benestar, es fa més necessari que mai.»

Això no obstant, no podem permetre que aquesta tasca sigui utilitzada com a pretext per a justificar la retallada de serveis públics. En primer lloc, convé aclarir que la finalitat última de la persona voluntària no és cobrir les mancances de l'Estat, sinó contribuir a la millora de la societat.