La Crisi de la Restauració i el Moviment Obrer (1917-1923)

L'impacte de la Primera Guerra Mundial a Espanya

Espanya va mantenir una posició neutral durant el conflicte, fet que va facilitar un fort creixement de la producció industrial i la inflació dels productes bàsics i les matèries primeres. No obstant això, no hi va haver un augment salarial equivalent per als treballadors.

Els preus van començar a pujar i els obrers no tenien prou diners, cosa que va provocar que les seves condicions de vida empitjoressin i augmentés la filiació als sindicats. Van començar a haver-hi moltes protestes obreres i un acostament de les dues centrals sindicals.

La crisi de 1917 i el malestar social

Amb aquest malestar social, va aparèixer la crisi de 1917. Hi havia una oposició diversa:

• Oposició obrera i parlamentària.
• Oposició militar i nacionalista.

Els militars van crear les Juntes Militars de Defensa i el govern va tancar les Corts. Paral·lelament, els nacionalistes, republicans i socialistes van pactar una reforma constitucional i la concessió de l'autonomia a Catalunya. La UGT i la CNT van convocar una vaga general amb objectius socials i polítics cap a l’agost, però l’exèrcit va intervenir i la va sufocar. Com a conseqüència d’aquesta crisi, la lluita obrera es va radicalitzar i la UGT i la CNT no van tornar a treballar juntes (a banda d’altres conseqüències militars i polítiques).

La recessió econòmica de 1918 a 1923

La fi de la Primera Guerra Mundial va comportar greus problemes econòmics i va agreujar la crisi de 1918 a 1923. La recessió i la crisi industrial van fer que les empreses reduïssin salaris i despatxessin els treballadors.

Els conflictes van empitjorar i la lluita obrera es va concentrar principalment a Barcelona i al camp andalús. A Andalusia, els jornalers es van repartir les terres i van començar a ocupar finques, tot i que el moviment va acabar fracassant.

La vaga de La Canadenca i el sindicalisme

A Catalunya, l’any 1919, la CNT (Confederació Nacional del Treball) va convocar la vaga general de La Canadenca (entre els mesos de febrer i març). Va aconseguir paralitzar la indústria durant un període de 44 dies, fet que va ajudar a assolir algunes millores laborals significatives. El sindicalisme anarquista va arribar llavors al seu cim.

La burgesia se sentia cada cop més amenaçada per la pressió social i va endurir les seves mesures:

• Va aplicar el lock-out (tancament patronal).
• Va crear els Sindicats Lliures.
• Va recuperar el Sometent.

Aquestes mesures tenien el suport del govern civil i militar, que van aprofitar la repressió per instaurar l’estat d’excepció i la Llei de fugues (aplicada a presoners que morien suposadament quan intentaven escapar).

El període del pistolerisme

Els anarquistes van actuar amb els seus grups armats i van acabar influint en les decisions del sindicat. Va començar a haver-hi un augment del nombre d’atemptats per ambdues parts, desembocant en un període caracteritzat pel pistolerisme, que va suposar l'escapçament del moviment sindical.

L’any 1921 va disminuir la reivindicació camperola. L’aparició dels comunistes, que van abandonar el PSOE, va fer que el moviment obrer es tornés a dividir. Finalment, la crisi també va tenir importants conseqüències polítiques i militars.