La Crisi de l'Antic Règim a Espanya: Carles IV, la Guerra del Francès i Ferran VII

La Monarquia de Carles IV (1788-1808)

Carles IV de Borbó va regnar del 1788 al 1808, un període marcat per l'esclat de la Revolució Francesa i les seves repercussions a Europa.

El Regnat de Carles IV i la Crisi amb França

El gran rival de Napoleó era Gran Bretanya, aliada amb Portugal. Napoleó es va posar en contacte amb Manuel Godoy, el ministre favorit de Carles IV, i van signar el Tractat de Fontainebleau (1807). Aquest acord establia que Espanya es convertiria en aliada de França i permetria el pas de les tropes napoleòniques pel seu territori per envair Portugal.

Aquesta presència militar francesa, però, no va ser ben rebuda pel poble, ja que les tropes ocupaven nombrosos territoris. Aquesta situació va desembocar en el Motí d'Aranjuez (març de 1808), que va forçar la dimissió de Godoy i l'abdicació de Carles IV en favor del seu fill, Ferran VII. Espanya es trobava en una situació de gran debilitat. Napoleó va aprofitar-ho i va convocar Carles IV i Ferran VII a Baiona (França), on els va forçar a abdicar en favor del seu germà, Josep Bonaparte, que es va convertir en el nou rei d'Espanya (Josep I).

La Guerra del Francès (1808-1814)

Aquesta imposició va provocar una profunda divisió en la societat espanyola: d'una banda, els afrancesats, que donaven suport a Josep I i les reformes liberals; de l'altra, la majoria de la població, que es va oposar a la invasió i va donar suport a Ferran VII, dividits entre absolutistes i liberals. La resistència popular va esclatar el 2 de maig de 1808 a Madrid, donant inici a la Guerra del Francès (també coneguda com a Guerra de la Independència), un conflicte entre les tropes napoleòniques i les guerrilles espanyoles, amb el suport britànic.

Hi va haver nombroses revoltes i una forta resistència popular contra Josep Bonaparte. A mesura que Napoleó perdia territoris i es debilitava en altres fronts europeus, els espanyols van aprofitar per recuperar el control del país. Finalment, el Tractat de Valençay (1813) va posar fi a la guerra, amb la rendició de Napoleó i el reconeixement de Ferran VII com a legítim rei d'Espanya.

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

Durant la guerra, i davant el buit de poder, es van convocar unes Corts a Cadis el juny de 1810. Aquestes Corts van aprovar la Constitució de 1812, coneguda popularment com "La Pepa". Aquesta Constitució va ser la primera d'Espanya i va significar la fi dels privilegis de la societat estamental, implantant un règim liberal basat en la sobirania nacional, la divisió de poders i els drets individuals.

Ferran VII i el Retorn a l'Absolutisme (1814-1833)

El Sexenni Absolutista (1814-1820)

Quan Ferran VII va tornar a Espanya el 1814, va anul·lar la Constitució de 1812 i va restaurar l'absolutisme, iniciant el període conegut com a Sexenni Absolutista. Aquesta decisió va provocar l'oposició dels liberals, que van començar a organitzar pronunciaments (aixecaments militars) per intentar restaurar el règim constitucional.

El Trienni Liberal (1820-1823)

El gener de 1820, el tinent coronel Rafael del Riego va protagonitzar un pronunciament militar a Cabezas de San Juan (Sevilla) que va triomfar. Aquest aixecament va obligar Ferran VII a jurar i complir la Constitució de 1812, donant inici al Trienni Liberal. Durant aquest període, es van intentar aplicar les reformes liberals de Cadis.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

Les potències absolutistes europees, agrupades en la Santa Aliança, van intervenir a Espanya. El 1823, van enviar un exèrcit de 100.000 soldats francesos, coneguts com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que van restaurar l'absolutisme i van permetre a Ferran VII anul·lar de nou la Constitució. Aquest fet va donar pas a la Dècada Ominosa, un període de forta repressió contra els liberals i de greus problemes polítics i econòmics que van portar la monarquia absoluta a la seva crisi definitiva.

En l'àmbit econòmic, la Guerra del Francès havia afeblit greument l'economia espanyola, deixant-la en bancarrota. Per intentar superar la crisi, es va proposar que els privilegiats (noblesa i clergat) paguessin impostos, però aquesta mesura va ser rebutjada, agreujant la situació.

La Crisi Successòria: Isabel II

El naixement d'Isabel, filla de Ferran VII, va provocar un greu conflicte successori. Segons la Llei Sàlica, vigent a Espanya des dels Borbons, una dona no podia regnar. Per assegurar el tron a la seva filla, Ferran VII va dictar la Pragmàtica Sanció (1830), que abolia aquesta prohibició. Aquesta decisió no va ser acceptada pel seu germà, Carles Maria Isidre, que es considerava el legítim hereu, donant origen a les Guerres Carlines.