Conflicte lingüístic: substitució del català pel castellà (s. XVI-XVII)

L'inici del conflicte lingüístic

Durant els segles XVI-XVII, el període de normalitat lingüística viscut durant l'Edat Mitjana donà pas a una situació de conflicte lingüístic: la irrupció d'una llengua forana en la nostra societat comença a desplaçar la llengua pròpia entre alguns grups de la població i en alguns àmbits d'ús. S'iniciava així un procés de substitució lingüística.

El monolingüisme castellà de les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques

L'estructura federal dels Àustries, que substituí la nostra antiga unió, suposava l'enviament a cada país d'un virrei acompanyat d'alguns centenars de militars i funcionaris castellans que conformaven la nova cúpula governant. També l'alta jerarquia eclesiàstica hi contribuí, ja que els emperadors aconseguiren del papa el dret a nomenar les màximes autoritats religioses. Així, mentre a Catalunya alternaren els bisbes catalans i castellans, a Mallorca i a València quasi tots foren castellans. No oblidem tampoc la terrible pressió de la Inquisició castellana, que acabà amb una bona part dels intel·lectuals i editors que havien donat suport a la producció editorial de la nostra llengua.

La bilingüització de la nostra alta noblesa i dels nostres escriptors vinculats a la cort

D'una banda, l'aristocràcia, sobretot la valenciana i la mallorquina, comença a adoptar el castellà per dos motius:

• Per conveniència: per a mantenir bones relacions amb la cort virregnal.
• Per distinció: per a diferenciar-se de la burgesia i del poble.

D'altra banda, també els escriptors cortesans feren servir el castellà, de vegades o de sempre, per dues raons:

• La necessitat de publicar els seus llibres els obligava a buscar l'ajuda econòmica de la cort, que només subvencionava l'edició en castellà.
• L'admiració per l'excel·lent literatura castellana del moment, immersa en el seu "Siglo de Oro", els portava a imitar no sols les formes literàries castellanes sinó la mateixa llengua.

El procés de substitució del català/valencià per l'espanyol/castellà tot just s'havia encetat i només afectava les capes més altes de la societat. Al llarg d'aquests dos segles (XVI-XVII) va debilitar-se la consciència d'unitat lingüística i nacional a causa de la divisió del domini lingüístic en cinc països (Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, València i Mallorca) i dos territoris (la Franja i l'Alguer). La fragmentació en virregnats i els pocs intercanvis entre els països catalanoparlants no sols contribuí a la dialectalització de la llengua, sinó que també reforçà el sentiment nacionalitari del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorca.

La conseqüència fou la generalització de les denominacions particularistes de la llengua: catalana, valenciana i mallorquina. En cap cas aquests noms particulars eren secessionistes, és a dir, no posaven en dubte que es tractava de tres branques d'una mateixa llengua originària, la catalana. Encara persistia el nom unitari anterior: llengua catalana. L'únic exemple de denominació secessionista és l'ús del nom llengua valenciana com a diferent de la catalana.