Gèneres de la Literatura Popular Catalana: Guia Completa

Què és la literatura popular?

La literatura popular és aquella que neix en el conjunt de les necessitats bàsiques de qualsevol col·lectivitat. Tota comunitat social necessita expressar-se en la seva activitat, sia laboral, lúdica o festiva, sia ritual o religiosa, sia reflexiva, bèl·lica o commemorativa. Per aquesta naturalesa, doncs, la literatura popular ha tingut sempre com a mitjà de transmissió la tradició oral i l’autoria ha romàs en l’anonimat.

Gèneres de la literatura popular

Goigs

Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.

Els goigs són versos heptasíl·labs. La primera i última estrofa tenen quatre versos i inclouen la tornada (els dos últims versos), que es va repetint al final de cada estrofa. La resta d'estrofes (al voltant de sis o vuit) solen tenir sis versos.

Nadales

Una nadala o cançó de Nadal és una cançó la lletra de la qual fa referència al Nadal o, per extensió, a l'hivern en general. Es canten tradicionalment en el període previ i durant les festes de Nadal. Com és habitual en la cançó tradicional, l'origen de les nadales es perd en la nit dels temps, però algunes de les nadales tradicionals catalanes més antigues es troben ja en manuscrits del segle XV.

Cançons de pandero

Les cançons de pandero són cançons populars cantades per les majorales de les confraries del Roser quan sortien a fer la capta a les festes (de Corpus, major, d'algun patró), a les noces i bateigs o amb motiu de la visita d'autoritats civils o eclesiàstiques. La finalitat de la capta era la construcció o renovació del cambril o de la capella del Roser. Després de fixar el preu de cada cançó, les majorales improvisaven cançons en honor dels assistents, que tenien, en general, un contingut de lloança. El cant, d'una melodia més aviat monòtona, era acompanyat amb la percussió d'un pandero del qual penjaven cascavells i cintes. Aquest era cobert de pell per les dues bandes, on solia figurar una pintura de la Mare de Déu del Roser i un pom de flors a l'altra banda. El text era una breu cançó de cinc a catorze (però en general, de vuit) versos heptasíl·labs de rima assonant.

Corrandes

Una corranda és una cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per quatre versos heptasíl·labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, gloses, follies, etc.

Romancer

Entenem per romancer el conjunt de textos de tradició oral que van ser recollits a partir de la segona meitat del segle XIX per estudiosos de la literatura. El romancer català s'estén arreu dels Països Catalans, encara que el gruix més considerable de composicions que s'han conservat fins als nostres dies el trobem al Principat i a les Illes Balears.

El romanç, que és una poesia narrativa que explica fets, sol parlar de temes històrics, principalment dels conflictes esdevinguts entre els segles XVII i XVIII, com la guerra dels Segadors o la guerra de Successió, així com el fenomen del bandolerisme. El nombre de versos del romanç és indeterminat, encara que sovint són de set síl·labes. La rima sol ser assonant als versos parells i sense rima als versos senars.

Cançons de bandolers i lladres de camí ral

Donada la persistència de la temàtica del bandolerisme català en autors de l'època que fan "literatura culta" —com Lope de Vega, Cervantes o Francesc Vicent García, que parlen en més d'una ocasió de bandolers catalans—, les cançons de bandolers tingueren una gran difusió en les terres catalanes. Pel tractament que gairebé sempre es fa de la seva figura, és evident que el bandoler gaudia de les simpaties del poble, que els veia com a defensors de la pàtria o com a venjadors de les injustícies a què la gent més humil estava sotmesa. Joan Serrallonga, Perot Rocaguinarda, Antoni Roca o Bac de Roda es convertiren en autèntics mites. A banda de les cançons de bandolers, també existien les cançons de lladres de camí ral, on la figura del bandoler és vista com la d'un simple bandit, sense la mitificació o exaltació del personatge.

Teatre religiós

El teatre religiós popular es pot classificar en tres grans cicles:

• Cicle de Nadal: en el qual apareixen temes com el naixement de Jesús o l'adoració dels pastors i dels reis. L'obra més remarcable d'aquest cicle és el Cant de la Sibil·la, documentat en llatí al segle X i que al segle XVI es continuava representant arreu dels Països Catalans (avui dia es manté a Mallorca i a l'Alguer). Més modernament aparegueren els Pastorets, que encara es representen.
• Cicle de Pasqua: que tracta de la mort, passió i resurrecció de Crist. Un dels textos conservats del segle XVI d'aquest cicle és el Misteri de la Santíssima Passió de Crist de Cervera, que ja es representava a l'Edat Mitjana.
• Cicle assumpcionista o marià: que se centra en els fets finals de la vida de la Verge. L'obra més coneguda d'aquest cicle és el Misteri d'Elx, probablement d'origen medieval.

El segle XVIII: Neoclassicisme i Il·lustració

Aquest període es caracteritza per:

• L'exaltació de la raó com a font de coneixement.
• La confiança en el progrés científic.
• La importància de l’educació per al progrés individual i social.
• La defensa de la bondat natural de l’ésser humà.

El sainet

El sainet és un tipus d'obra teatral de caràcter jocós i popular, generalment en un acte, que es representa a l'entreacte o a la fi d'una funció.

Sainet valencià

Hereu dels col·loquiers del segle XVIII —l'anomenada literatura de canya i cordill—, el sainet al País Valencià, dins la restringida oferta teatral de l'època, va ser un dels gèneres que va gaudir de més popularitat durant la segona meitat del segle XIX. La peça Més s'aprecien els diners que la sang i el parentesc, escrita el 1817 per Vicent Manuel Branchat i Alfonso, és considerada el primer exemple del seu tipus, obra que va ser utilitzada com a model per autors posteriors.

El sainet pretén ser un reflex de la vida social valenciana. Un dels seus trets recurrents és que els personatges de les classes baixes parlen valencià, mentre que els forasters, els membres de la burgesia o tot aquell qui té una voluntat de desclassament o d'aparençar més riquesa i educació, parlen un castellà farcit de valencianismes i d'incorreccions. Generalment, la crítica lleu que es fa d'aquesta coentor o presumpció és merament moral, no sociolingüística.

Entre els sainetistes valencians més destacats es troben Eduard Escalante, considerat el mestre del gènere; Josep Bernat i Baldoví, autor de l'obra El virgo de la Visanteta; i Francesc Palanca i Roca.