Coneixement, Veritat i Actituds Filosòfiques: Anàlisi Completa

El Coneixement: Saber i Conèixer

El Coneixement

El coneixement és un sinònim de saber. L'usem quan parlem d'una coneixença immediata i per indicar experiències o familiaritats. Segons Jesús Mosterín, hi ha diferències clau entre coneixement i saber:

• Coneixement: Sintagma nominal, perceptiu, admet graus, limitat pel nostre aparell neurosensorial, el compartim amb els animals. Es refereix al coneixement d'objectes o persones i no està necessàriament relacionat amb el llenguatge, ni requereix justificació.
• Saber: És conceptual, no admet graus, es pot estendre més enllà de la nostra percepció. És propi dels éssers humans, es refereix al coneixement d'idees relacionades amb el llenguatge i símbols, i si cal justificació.

Opinió, Creença i Coneixement

• Opinió: Apreciació subjectiva de la qual no estem segurs ni la podem provar. És una valoració de la realitat basada en els nostres interessos, creences i desitjos.
• Creença: Fer de creure, considerar que alguna cosa és veritable o segura.
  • Ús dubitatiu: “Crec” expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem.
  • Ús assertiu: Estem segurs d'alguna cosa encara que no tinguem proves suficients per demostrar-ho (ex. creença religiosa).
• Coneixement: Creença de la qual estem segurs, però que, a més, podem provar (justificar racionalment alguna cosa).

Tipus de Coneixement

• Coneixement Teòric: Totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta (contemplatiu i desinteressat).
• Coneixement Pràctic: Saber actuar, manipulació de l'entorn, en la producció de béns.

El Coneixement Teòric

El coneixement teòric era contemplació desinteressada i agradable de la natura (aprehensió de la realitat), per entendre per què és d'aquesta manera. Per tant, implica:

1. Descripció, comprensió i predicció: descriure la realitat i explicar-la.
2. Explicar les causes i els efectes.
3. L'objectiu final és obtenir la veritat.

Formes i Tipus de Pensament Abstracte

El pensament abstracte és la capacitat de formar conceptes i d'establir-hi relacions mitjançant judicis i raonaments.

Els Conceptes

Segons Aristòtil, un concepte és la representació mental d’una cosa que es forma per abstracció de la informació que ens proporcionen els sentits. Els conceptes signifiquen l'essència de les coses.

• Universals: Tots i cadascun dels elements que pertanyen a una mateixa classe.
• Abstractes: Representen les coses prescindint-ne de les característiques individuals.

Els Judicis

Són operacions mentals en què s'afirma o es nega alguna cosa d'un subjecte (relacions de conveniència o no-conveniència). Poden ser vertaders o falsos.

• Judicis Vertaders: Quan allò que s'ha enunciat es correspon amb la realitat dels fets.
• Judicis Falsos: Quan allò que s'enuncia no es correspon amb la realitat dels fets.
• Judicis Analítics: La veritat o la falsedat dels quals es pot determinar sense recórrer a l'experiència (són judicis a priori). (Exemple: El triangle té tres angles és un judici analític vertader).
• Judicis Sintètics: Continguts propis de l'àmbit de l'experiència (són judicis a posteriori).

Els Raonaments

Es parteix de judicis coneguts i es conclou amb un altre judici que es deriva dels anteriors.

• Raonaments Deductius: De general a cas concret. (Exemple: Tots els éssers humans són mortals, Anna és un ésser humà, per tant Anna és mortal).
• Raonaments Inductius: De cas concret a general. (Exemple: A Càceres l'aigua d'una olla bull a cent graus centígrads, el mateix que ocorre a Sevilla, a Buenos Aires i a Moscou. Per tant, concloem que a tot arreu l'aigua bull a cent graus centígrads).

Les Teories de la Veritat

La finalitat del coneixement humà és arribar a la veritat, descobrint què és (diferents interpretacions de la veritat). El criteri de veritat és aquell que ens permet distingir la veritat de la falsedat.

La Veritat com a Adequació o Correspondència

• Es basa en la correspondència del pensament amb els fets.
• Hi ha una realitat objectiva externa al pensament.
• La veritat consisteix en la concordança entre pensament i realitat.
• El coneixement racional és la representació mental dels fets i processos de la realitat.
• Pot presentar problemes, com el doble criteri de falsedat.
• Filòsofs i científics que la defensen: Aristòtil, Tomàs d'Aquino, Ludwig Wittgenstein i Bertrand Russell.

La Veritat com a Coherència

• No entren en contradicció amb tot el conjunt d'enunciats que giren al voltant d’una determinada teoria científica.
• La veritat es concep com a absència de contradicció entre els judicis i els enunciats (si $a=a$ i $a eq b$, llavors $a=b$ és fals).
• El que fa que un enunciat siga vertader o fals, segons aquesta teoria, és el context d’enunciats. Aquesta veritat és el sistema complet, amb un desenvolupament de lògica, matemàtiques i ciències empíriques.
• Problemes: Quan rebutgem un enunciat com a fals perquè no és coherent amb el sistema dels nostres coneixements. Segons Bertrand Russell (1870-1970), tant un enunciat com el seu contrari poden ser coherents amb sistemes de coneixements diferents.

La Veritat com a Evidència

• La cosa de la qual ens n'adonem de seguida.
• Descartes: La raó té dues formes naturals de conèixer: la intuïció i la deducció.
• La intuïció és una facultat de la ment mitjançant la qual es poden captar idees simples («Tot triangle té tres angles»).
  • Sensible: La percepció sensoria.
  • Intel·lectual: La ment capta directament realitats no sensibles, metafísiques (com les essències).
  • Emocional: Captar els valors ètics o estètics.
• L'evidència intel·lectual ocorre en la intuïció. Així, la claredat i la distinció són els dos trets bàsics que ha de tenir una idea per a ser evident.

La Veritat com a Perspectiva

Hi ha molts punts de vista i cadascun ofereix una perspectiva única i irrepetible.

• Perspectiva de Nietzsche: Destrueix la creença que els conceptes representen essències i mostra que sota els conceptes no s'amaga cap veritat eterna. Per a Nietzsche, les paraules no són més que metàfores artificials de les coses. Els conceptes són actes de donar sentit i interpretar el món. Cada ésser humà i cada època tenen unes necessitats determinades que es manifesten des de múltiples perspectives.
• Perspectiva d’Ortega i Gasset: Teoria intermèdia entre el racionalisme i el relativisme. Segons ell, cada ésser humà està immers en unes circumstàncies determinades que constitueixen la seva perspectiva. Com que hi ha múltiples perspectives, se n’ha d’admetre la complementarietat. El relativisme individualista defensa que la veritat depèn de la condició de cada subjecte, societat o cultura. El racionalisme afirma que la raó per si sola pot captar la veritat. Segons Ortega, la veritat consisteix a saber donar compte de la realitat des de la perspectiva vital en què estem.

Les Actituds Entorn del Valor de la Veritat

Sempre ens hem preguntat pel valor de la veritat, la qual cosa pressuposa la pregunta: “És possible el coneixement?”

El Dogmatisme

• Afirma que la capacitat intel·lectual és suficient per conèixer la realitat tal com és. Confiança total en els sentits o en la raó humana (optimista i ingenu).
• Posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta.
• Descartes: La raó és capaç de proporcionar coneixement vàlid i universal.
• El dogmatisme s'entén com l'actitud de qui tendeix a imposar una doctrina o uns valors sense proves suficients (com en algunes religions).

El Realisme

Conjunt de teories que afirmen la distinció ontològica entre el subjecte cognoscent i l'objecte conegut.

• Realisme Ingenu: Afirma que percebem els objectes de la realitat d’una manera directa. Les coses són tal i com ens mostren els sentits.
• Realisme Absolut: La raó humana pot arribar a conèixer l'essència de les coses i, per tant, el coneixement pot abastar veritats absolutes i immutables (dogmatisme).
• Realisme Crític: La veritat com a objectiu del coneixement científic és un ideal cap al qual caminem en modificar hipòtesis, lleis i teories.

L’Escepticisme

• Corrent de pensament que posa en dubte o, si s'escau, nega la capacitat humana per a obtenir coneixements ferms i segurs.
• Pirró d’Èlide: Afirma que el vertader savi ha d’abstenir-se de jutjar per a poder assolir la impertorbabilitat de l'ànima.
• Gòrgies de Leontínoi: Màxima expressió de l'escepticisme total, la negació radical de la capacitat humana per a conèixer. L'ésser humà no té capacitat per assolir el coneixement.

El Relativisme

Actitud filosòfica que nega l'existència de coneixements universals absolutament vertaders, perquè sempre depenen del punt de vista dels subjectes cognoscents. Considera que es pot arribar a coneixements veritables, però que aquests no són vàlids ni per a tots els subjectes, ni per a tots els temps.

• Relativisme Subjectivista: Sofistes al segle V a. C. Protàgores d’Abdera: “L'home és la mesura de totes les coses”.
• Relativisme Social o Cultural: Mitjan del segle XIX, amb Émile Durkheim. Cada societat té el seu propi sistema de veritats i modela el seu entorn social; la veritat és relativa a cada societat.
• Relativisme Històric: Spengler. Cada època històrica té la seva pròpia ànima, és a dir, la seva manera pròpia de sentir, jutjar i valorar, el seu sistema de veritats, de manera que el que és veritat avui pot deixar de ser-ho demà.

El Criticisme

• Confiança fonamental en la raó humana, però desconfia dels judicis i, abans d’acceptar-los, en fa una crítica.
• Immanuel Kant (1724-1804): Analitza la seva pròpia manera de conèixer. La raó humana pot conèixer la realitat com a objecte de coneixement, és a dir, la realitat tal com és per a l’ésser humà.
• Kant: Podem conèixer la realitat, però aquella que va anomenar realitat fenomènica, la que se'ns manifesta a nosaltres.

El Pragmatisme

• Que les persones solem considerar vertaderes aquelles afirmacions en les quals creiem.
• Que les persones solem considerar que una creença és vertadera quan és útil per a la resolució d'un problema.
• Introdueix una dimensió pràctica en la comprensió de la veritat (el criteri és la utilitat).
• Concepció dinàmica de la veritat, perquè les creences es verifiquen, es converteixen en vertaderes, mostrant la seva utilitat. No hi ha, per tant, veritats fixes i definitives. Un enunciat és vertader en la mesura que es posa en pràctica amb èxit.
• William James (1842-1910).