Clima mediterrani costaner

Albufera – Llacuna d’aigua salada o salabrosa, generada en platges baixes amb arenes dipositades pels corrents marins, i separada de la mar per un cordó litoral. En elles, hi ha causa del lent flux i intercanvi d'aigües amb el mar, les seves temperatures són molt més càlides. Tenim la de València, de d’Alçúdia, de Maó… 
Aqüífer – Acumulació d’aigua subterrània en filtrar-se les aigües de les precipitacions fins a trobar un substrat impermeable. Aquesta aigua pot ser extreta i utilitzada fent servir pous, mines i altres sistemes de captació. L'estudi dels aqüífers està a càrrec de lahidrogeologia. Freqüent en sols calcaris, com els de Mallorca. 
Aridesa – Relació entre temperatura i humitat en un lloc donat. Augmenta amb la temperatura i la disminució de les precipitacions. Està en funció de les precipitacions, les temperatures i l’evaporació. A Espanya hi ha zones semiàridesextremes al sudest peninsular, a les illes de Lanzarote i Fuerteventura i al sud d’Eivissa. 
Cabal relatiu– Quantitat d’aigua (volum) que circula pel llit d’un riu enrelacióa l’extensió de la seva conca receptora. S’expressa en litres per segon i Km2 de conca. És abundant alsriusde la vessant atlàntica i escàs alsmediterranis(excepte l’Ebre).Exemple: els rius pirinencs passen dels 30 l/s/ Km2 i els Guadiana no arriba a 2 l/s/ Km2. 

Clima de muntanya – Propi dels territoris situats a més de 1000 metres d’alçada. Té una baixa amplitud tèrmica i unes precipitacions superiors a 1000 mm. Estius suaus i hiverns freds. Correspon a les característiques climàtiques dels territoris situats per sobre de la línia superior de vegetació arbòria.
En general lataxa adiabàticade l'aire, que tendeix a expandir-se i disminuir la seva temperatura amb l'increment de l'altitud, explica la baixada de les temperatures.

Clima mediterrani – Propi de les regions dels mediterrani, però també es dóna en altres zones del planeta. Es caracteritza per la sequera a l’estiu, produïda pel desplaçament a l’oest de l’anticicló de las Açores, i esporàdicament a Andalusia, pels anticiclons nord-africans; les precipitacions poden ser escasses o concentra-se en determinades èpoques de l’any. Propi de bona part de la Península Ibèrica i de les Illes Balears. 
Clima urbà – Propi de les grans concentracions urbanes. Es caracteritza per l’augment de les temperatures, degut al tràfic i a les calefaccions, i de la nuvolositat, per la contaminació. 

Clima subtropical – Classificat generalment entre els climes temperats, es defineix com aquell en que la temperatura mitjana annual no baixa de 18º , i la temperatura mitja del més mes fred està entre 6º i 18º, és a dir, les temperaturas a les zones baixes són calides durnat tot l’any ja que no baixen dels 17º, per tant tenen una amplitud térmica molt baixa. Mentres q a les zones mitjanes i altes les temperaturas pujen. Les precipitacions a les zones més baixessón escasses, a les illes occidentals es troven entre 300 i 150mm anual. Mentres q a les zones mitjanes y altes les precipitacions incrementen, poden arribar al 1000mm. A Espanya tenim clima subtropical a les Illes Canàries. 
Continentalitat climàtica – característica climatològica que presenta una elevada amplitud tèrmica i unes precipitacions escasses, degut a la manca de la influència de la mar. A la Península Ibèrica, tenim clima mediterrani continentalitzat a les Submesetes, Sud i Nord, a la vall de l’Ebre i a Extremadura. 
Desertització – Pèrdua de la capa fèrtil del sòl per culpa d’una aridesa extremada, provovada per les altes temperatures i les precipitacions escasses, i també per l’acció humana. A Espanya hi ha desertització al cap de Gata, si bé, moltes zones de la península estan actualment amenaçadés de desertització. 
Endorreïsme – Fenòmen que consisteix en que la xarxa hidrogràfica no té sortida a la mar. Són corrents d’aigua que travessen zones desfavorides, planures o barreres muntanyoses que provoquen la seva acumulació en llacs i llacunes d’escassa profunditat, com les llacunes de Ruidera. 

Característiques de les depressions de la Meseta, com les llacunes de les Tablas de Daimiel (Ciudad Real) o la llacuna de Gallocanta, entre Saragossa i Terol. 
Exorreïsme– Vessament dels corrents d’aigua a la mar o a l’oceà, compassaamb les grans xarxes hidrogràfiques espanyoles.  
Sequera– Període llarg sense oambmolt poquesprecipitacions(es considera un mes sec aquell que té menys de 30 mm. Deprecipitació)
) , que si es perllonga pot donar lloc a l’esgotament dels recursos hídrics. Habitual en elclimaestepari del sud-est peninsular (menys de 300 mm de precipitació annual) i en lesCanàries, si bé el clima mediterrani en sí produeix períodes de sequera.
Estiatge– Període en el qual, el cabal d’un riu arriba al seunivellmés baix. Habitualment es produeix a l’estiu, com en el cas dels riusmediterranis, si bé els rius d’alta muntanya acostumen a tenirl’estiatgea l’hivern (fins que arriba el desglaç).  
Torrent– Curs d’aigua intermitent, que només du aigua quan plou demaneraabundant. En la zona mediterrània, poden provocarinundacionsen èpoques de pluges fortes i concentrades en un breu període de temps. Constitueix unacaracterísticadel sistema hidrològic de les Balears. El torrent més cabalós de Mallorca és el de Sant Miquel que neix al terme de Campanet i desenvoca a l'albufera el qualrecollirles aigües de les fonts Ufanes.

Recursos hídrics– Quantitat d’aiguadisponible, sigui per a consum, indústria, agricultura, etc. Procedeixenprincipalmentdels rius i dels aqüífers. La sequera perllongada i el creixement en el consum, ha fet minvar notablement els recursos hídricsespanyolsels darrers anys.
Règim fluvial– S’entén per règim fluvial, les variacions que presenta el cabal d’un riu al llarg de l’any, i que pot variar segons el tram i les condicionsclimàtiques.
El règim fluvial també ha d'incloure els valors extrems en lameteorologiade la conca, especialment, la freqüència de crescudes i estiatge i el mòdul amb les seves desviacions, amb l'objectiu derealitzarles obres d'infraestructura adequades.
Règim fluvial pluvial– És aquell en que l’aigua de’un riu depèn de les precipitacions. El seu cabalaugmentao disminueix segons l’estacionalitat de les pluges. Predomina en els rius queneixenper sota dels 1000 metres d’alçada, que són la majoria. Distingim entre el règim pluvial oceànic (Ulla, Tambre…), i el règimpluvialmediterrani (Millars…)
Règim fluvial nival– És aquell en que l’aigua d’un riu, depèn del desglaç de la neu, com succeix en rius que neixen prop o perdamuntdels 2000 metres, com passa amb alguns rius pirinencs (ex. El Caldarés, o la capçalera del Segre…)

Règim fluvial pluvionival– És aquell en que l’aigua d’un riu, depèn, enprimerlloc, de les precipitacions, i en segon, del desglaç. Propis de rius que neixen entre 1600 i 1.800 metres d’alçada, comalgunsdel Sistema Central (com l’Eresma, el Xúquer, el Minyó) i de la Serralada Cantàbrica. No hi retenció de neu a l’hivern.  
Revinguda– Grancrescudad’un riu, que es pot desbordar i provocar desastres. Habitual a la zonamediterràniaen èpoques pluges fortes i concentrades en un curt espai de temps, com hem vist a la Comunitat Valenciana.
Salinització d’aqüífers– Intrusió d’aigua marina en les aigüessubterràniesper sobreexplotació i estar a prop de la mar. Es produeix en baixarexcessivamentel nivell d’aigua subterrània. Habitual en zones delmediterraniamb un elevat consum i poques pluges.
Trasvassament entre conques– Traspàs d’aigües excedentàries d’un riu cabalós, mitjançant una costosa obra d’ingenieria, a una altra conca que lesnecessita.
Els trasvassament entre rius han provocat fortespolèmiques, sobretot degut a la deficiència generalitzada de recursos hídrics, com són els cassos del trasvassament Tajo-Segura, i delprojectede travassament de l’Ebre.
Vessant hidrogràfic– Conjunt de rius o corrents d’aigua quedesemboquenen el mateix mar o riu. El relleu peninsulardivideixels rius en dues grans vessants: mediterràni i atlàntic, als que s’ha d’afegir elcantàbric.