El Bipartidisme i el Torn Pacífic a la Restauració (1875-1898)

El Bipartidisme i el Torn Pacífic

Cánovas va reformar el partit alfonsí en el Partit Liberal Conservador, format per grups conservadors (llevat de carlins i integristes), anomenat Partido Conservador. El seu projecte bipartidista necessitava un partit més progressista (l'esquerra dinàstica). Cánovas ho va proposar a Sagasta, qui va aglutinar progressistes, unionistes i alguns republicans moderats al Partido Liberal Fusionista.

Els conservadors i els liberals eren similars ideològicament, però no en altres aspectes, i tenien rols diferents. Eren partits de minories, amb bases socials nodrides de l’elit econòmica i la classe mitjana benestant. Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l’Estat liberal, unitari i centralista.

Diferències i Acords entre Partits Dinàstics

• Conservadors: Defensaven l'immobilisme, el sufragi censatari i la defensa de l’Església i l’ordre social.
• Liberals: Promovien el sufragi universal masculí, un reformisme social més progressista i laic.

Tot i no diferir en l’essencial, van acordar no aprovar lleis que el partit següent hagués de derogar. Aquesta alternança buscava assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder estava garantit: quan un dels partits patia desgast polític o perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava l’altre partit a formar govern. Aquest, posteriorment, convocava eleccions per formar majoria parlamentària i governar.

Els Partits Dinàstics a Catalunya

Conservadors Catalans

Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer representaven l'ala més conservadora del partit. Es van oposar a la tolerància de cultes, a la política centralitzadora de Cánovas i al reformisme dels liberals (llibertat d’associació, judicis amb jurat, sufragi universal, etc.).

Liberals Catalans

Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet defensaven un reformisme polític que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l’Església i ampliés les bases socials (sufragi universal).

Falsejament Electoral i Caciquisme

El torn pacífic es va mantenir més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic de determinats individus sobre la societat (els cacics). El caciquisme es va produir a totes les regions d’Espanya, però sobretot a Andalusia, Galícia i Castella.

El falsejament era habitual en les eleccions. Això es va aconseguir, inicialment, restablint el sufragi censatari, que donava més pes electoral als districtes rurals, més fàcilment manipulables, que als urbans. Posteriorment, fins i tot amb sufragi universal, el partit guanyador de les eleccions estava marcat abans d’aquestes gràcies al falsejament dels resultats.

El paper dels Cacics i la Tupinada

Cacics

Eren persones notables procedents sobretot del medi rural, propietaris rics que donaven feina a jornalers i que tenien gran influència en la vida local, tant en l'aspecte social com polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, repartien les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció del vot, agraïen amb “favors” la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos. Així, manipulaven les eleccions d’acord amb les autoritats i els governadors civils.

La Tupinada

És el nom amb què es coneix el conjunt de trampes electorals emprades. La tupinada incloïa la falsificació del cens (incloent-hi vots de persones mortes o impedint el vot d’algunes de vives), la manipulació dels actes electorals, la compra de vots o les amenaces i coaccions als votants, fins i tot l’ús de la violència.

El Desenvolupament del Torn de Partits (1876-1898)

Entre 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: de les eleccions celebrades, 6 les van guanyar els conservadors i 4 els liberals. L’alternança va passar moments difícils, però la primera crisi seriosa del sistema va ser a conseqüència de l’impacte del Desastre del 1898, que va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

El Partido Conservador va governar entre 1875 i 1881, moment en què Sagasta va formar un primer govern liberal. El 1884 Cánovas va tornar al poder, però el temor a la desestabilització política a causa de la mort del rei Alfons XII va impulsar un acord entre conservadors i liberals: el Pacte d’El Pardo (1885). La seva finalitat era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia davant de les fortes pressions dels carlins i els republicans.

El Govern Llarg de Sagasta (1885-1890) i les Reformes Liberals

Durant el govern llarg de Sagasta (1885-1890), els liberals van impulsar una obra reformista per incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revolució del 1868:

• S’aprova la Llei d’Associacions (1887), que elimina la distinció entre partits legals i il·legals i permet que forces opositores entrin al joc polític.
• S’aboleix l’esclavitud (1888).
• S’introdueix la celebració de judicis amb jurat.
• S’impulsa un nou Codi Civil (1889).
• Es du a terme la reforma de la Hisenda i de l’Exèrcit.

La reforma més transcendent va ser la implantació del sufragi universal masculí (1890), que donava vot als homes de més de 25 anys. El cens electoral es va ampliar de 800.000 a 5 milions. Malgrat això, els mecanismes de frau i corrupció electoral van continuar, fent impossible la democratització real del sistema.

Crisi i Descomposició dels Partits Dinàstics

A l’última dècada del segle, el torn pacífic es va mantenir (conservadors el 1890, liberals el 1892 i Cánovas va presidir des del 1895 fins al 1897, quan va ser assassinat).

El personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien massa de la personalitat dels seus líders. Això va provocar dissidències internes i la descomposició d’ambdós partits:

• Al Partido Liberal, personatges com Germán Gamazo i Antoni Maura van provocar la desaparició de faccions i la desorganització del partit.
• Al Partido Conservador, va destacar la dissidència reformista de Francisco Silvela, que va aglutinar diferents faccions després de la mort de Cánovas.