Bienni Conservador (1933-1935) i la Revolució d'Octubre

La Segona República Espanyola (1931-1936)

El Bienni Conservador o de Dretes (1933-1935)

La tardor de 1933 ja era evident el desgast de la coalició republicanosocialista i el cap de govern, Manuel Azaña, va dimitir. El president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va convocar eleccions (1933). L’esquerra es va presentar als comicis desunida i la dreta, en canvi, es va presentar unida i organitzada.

Hi va haver una alta abstenció i, per primera vegada, van poder votar les dones. El resultat va ser la victòria de la centredreta. El Partit Radical i la CEDA van ser les dues forces polítiques amb més resultat. El president de la República, Alcalá Zamora, va confiar la formació de govern al Partit Radical, que va tenir el suport parlamentari de la CEDA, a canvi de frenar les reformes.

Paralització de les Reformes i Conflictes Socials

El nou govern va paralitzar una bona part de les reformes anteriors. Va frenar la reforma agrària, fet que va incloure la devolució de les terres confiscades a la noblesa. Aquestes mesures van provocar la baixada dels salaris dels pagesos, que van respondre amb vagues.

Conflictes Territorials i Religiosos

• Qüestió Agrícola a Catalunya: La Llei de Contractes de Conreu defensava els drets dels arrendataris a pagar uns preus fixats. Els propietaris catalans van aconseguir l’anul·lació de la llei, però la Generalitat va tornar a aprovar una llei pràcticament idèntica amb el suport del nacionalisme català.
• Estatut Basc: El govern central també es va guanyar l’enemistat dels nacionalistes bascos quan va paralitzar la discussió del projecte d’Estatut Basc impulsat pel PNB.
• Reforma Religiosa: Per contrarestar la reforma religiosa anterior, es va aprovar un pressupost per al culte i el clergat.

En relació a l’exèrcit, es va aprovar una amnistia pels revoltats amb Sanjurjo (1932). Aquesta paralització de les reformes va provocar la radicalització social, generant una onada de vagues i conflictes.

Davant d'aquesta situació, la CEDA va endurir la seva posició i va reclamar una acció més contundent en matèria d’ordre públic. Va exigir participar en el govern i Lerroux va entregar tres carteres ministerials a la CEDA. Aquesta entrada va provocar la Insurrecció d’Octubre (1934).

La Revolució d’Octubre de 1934

La Revolució d’Octubre de 1934 va ser un aixecament general per protestar per l’entrada de la CEDA al govern. Hi va haver onades de vagues i protestes per defensar les reformes socials. El moviment va fracassar per la manca de coordinació i la resposta contundent del govern, però els fets van ser greus, sobretot a Astúries i Catalunya.

Focus de la Insurrecció

• Astúries: Es va organitzar un aixecament dels miners, que declaraven la revolució social. El govern hi va enviar des d’Àfrica la Legió, comandada per Franco, per reprimir la revolta. La resistència va durar 10 dies, però va ser derrotada, amb un alt nombre de morts, ferits i detinguts.
• Catalunya: El president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar la República Catalana dins la República Espanyola. Al mateix temps, una aliança de partits d’esquerra va organitzar una vaga general, amb poc suport ciutadà. Es va declarar l’Estat de guerra i l’exèrcit va ocupar el Palau de la Generalitat. Es van detenir molts diputats i membres del govern català, i Azaña va ser empresonat.
• Madrid: Es van produir greus enfrontaments armats, ràpidament sufocats. Van ser detinguts diversos líders d’esquerra, entre els quals hi havia Largo Caballero.

Conseqüències de la Revolució d’Octubre

Les conseqüències immediates van ser:

• L’augment de la influència de la CEDA en el govern.
• La suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
• La suspensió de la Llei de Contractes de Conreu.
• El retorn de les propietats als jesuïtes.

La Crisi de 1935 i la Fi del Bienni

El 1935 va esclatar una forta crisi de govern que va fer caure el govern de Lerroux. El Partit Radical es va veure afectat per una sèrie d’escàndols de corrupció (com l'afer de l'Estraperlo i la malversació de fons). Aquests escàndols van agreujar les diferències entre la CEDA i el Partit Radical. Gil Robles va intentar ser nomenat president, però Niceto Alcalá Zamora s’hi va negar i va decidir convocar eleccions (1936).