El Barroc: context, característiques i autors catalans

El Barroc

Després de l’època de confiança entrem en un període pessimista. A Europa, el Barroc va unit als conflictes bèl·lics, a guerres de religió, revoltes com la dels Segadors i una forta crisi econòmica (pobresa per mala distribució dels béns, dificultats comercials).

L’esperança de vida, que durant el Renaixement era aproximadament de 43 anys, al Barroc és de 35 i no es recupera fins al segle XVIII.

Tota aquesta crisi s’afronta amb recursos literaris, accentuant els aspectes negatius per mitjà de la sàtira, la caricatura o la paròdia.

Barroc ve del portuguès, barroco, que vol dir perla irregular, d’aquí va passar a significar qualsevol cosa que presentés una irregularitat estranya i avui es considera “recarregat”.

Moviment contrari al Renaixement, enlloc de tenir harmonia i bellesa, es basava en aspectes foscos de la vida, per exemple, la mort. S’utilitza la sàtira donant una visió pessimista.

Tècnica clarobscur: contrastos de vida/mort, lirisme/burla en la pintura (Caravaggio a Itàlia o Rembrandt a Holanda).

Literatura i Estètica del Barroc

Els artistes barrocs són capaços d’il·luminar la bellesa d’una dona, i enlairar-los a la contemplació, com de basar-se en la materialitat i els aspectes més lleigs de la naturalesa humana.

Temes:

• El pas del temps i la mort (la fugacitat de l’entorn i la mort com una visió terrorífica i espiritualista).
• La dualitat de la fugacitat del plaer.
• La caricatura burlesca de l’existència.
• El pessimisme polític.

Recursos emprats:

• L’artificiositat.
• El contrast entre conceptes, antítesi.
• La deformació de la realitat.
• Abunden cultismes i castellanismes.
• L’ús de figures retòriques (hipèrbatons, metàfores...).

Els dos autors més representatius del Barroc català són Francesc Vicent Garcia (1582 – 1623), conegut també com a “rector de Vallfogona” i Francesc Fontanella (1633/1682-3).

1 Francesc Vicent Garcia (1578/1579-1623)

• Rector (superior) de la parròquia de Vallfogona de Riucorb.
• Màxim model del Barroc català. Destaca pels seus excel·lents sonets, encara que treballa altres formes poètiques (per exemple, la dècima castellana), a més del teatre i la prosa.
• Obra divulgada a través de fulls solts, que no fou impresa fins al 1703.
• Hi predomina la poesia moral, amb to irònic, quan tracta temes com la fortuna, o satíric, quan parla de la societat i els seus costums: sovint to escatològic o desagradable (Himne a la merda). → composicions d’aquest estil li han donat una fama que no és real, com si fos un personatge simple i d’acudit, quan en realitat molts dels seus poemes són elegants i elaborats: A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil.
• Contemporani de Góngora, Lope i Quevedo, tres grans representants de la literatura castellana del Barroc. Sovint imita la poesia de Quevedo, buscant, com ell, l’agudesa de la caricatura, l’enginy, l’obscenitat i els jocs de paraules.

2 Francesc Fontanella (1622/1682-3)

Barceloní, fill d’un jurista (advocat) i conseller en cap. Estudià Dret i participa en la revolta dels Segadors. També va ser capdavanter d’un cenacle (reunió) literari català. Autor de més de 300 poemes i tres obres de teatre, escrites abans de ser ordenat sacerdot, ja gran, després d’haver enviudat per segon cop (1660). Aquest canvi de vida implicà un canvi de rumb en la seva obra poètica: penedit del seu passat (tema de la caducitat de la vida i el pas del temps) es dedicà, a partir de llavors, a la poesia religiosa, per exemple, Llàgrimes d’una ànima rendida als peus del Redemptor.

La seva obra més destacada, és Lo desengany (1650), poema dramàtic en dos actes, d’ambientació mitològica i pastoril, que ens presenta un exemple de teatre dins de teatre.

El Neoclassicisme i la Il·lustració (XVIII)

Implica el retorn a les normes dels antics grecollatins (teatre: seguiment de les tres unitats: espai, lloc, temps), i també la reincorporació de personatges heroics a les obres.

En poesia, els gèneres més representatius són la faula didàctica i la sàtira. En teatre, en destaquem la tragèdia, que segueix la regla de les tres unitats (acció: única, lloc: únic espai, temps: 24 hores) i s’estructura en cinc actes (plantejament: 1r. i 2n, conflicte: 3r. i 4t., desenllaç: 5è.). El representant més important és Racine.

L’autor més destacat de la literatura en català és el menorquí Joan Ramis, autor de Lucrècia, una tragèdia neoclàssica, escrita en versos alexandrins.

2 La Il·lustració

És un moviment filosòfic i científic que, des d’Anglaterra i França, es va expandir a Europa i fomenta el procés i la raó. La base de la ciència és l’observació i l’experiència. És època de tolerància religiosa. És una època que afavoreix la creació d’institucions i acadèmies dedicades a la llengua: per exemple, La Reial Acadèmia de Bones Lletres (1752).

Els corrents il·lustrats inspiren Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749) de Baldiri i Reixach, on a part de fer-hi una defensa de la llengua materna com a bàsica per a l’ensenyament de les primeres lletres, va servir de guia als mestres rurals i reivindicava el dret de les noies a rebre instrucció. Rebutjava el càstig corporal.

La majoria de textos d'il·lustrats s'escriuran en llatí o en espanyol.

Caràcter històric o tècnic.