Concepte d’oració

Una oració és un grup de paraules disposades En un ordre determinat que transmeten un significat lògic i complet. És Indispensable, però, que hi hagi un verb.

L’oració esta formada per:

·Un subjecte (o SN), que ens diu de Què o de qui parlem i té com a nucli un nom.

·Un predicat (o SV), que ens diu Alguna cosa sobre i el subjecte i té com a nucli un verb.

Les oracions que tenen un sol verb en forma Personal s’anomenen oracions simples.

Quan s’uneixen i formen oracions amb més d’un Verb, parlem d’oracions compostes.

El subjecte

Cal que el subjecte i el predicat concordin en Nombre i persona.

El subjecte pot ser que no aparegui perquè ja Se sobreentén (subjecte el·líptic). Estructures possibles:

·Pronoms tònics (nosaltres, algú, Aquell...).

·

Mot substantivat

·Oració subordinada

Tipus d’oracions. Modalitat oracional

Cada llengua té unes formes d’entonació amb Significació precisa, que indiquen el principi i el final de l’oració i L’actitud del parlant. Són les modalitats oracionals, que poden ser afirmatives O negatives. Les negatives es formen afegint l’adverbi no davant del verb. A Més, també poden portar alguna partícula com pas, mai o gens.

·
Oracions enunciatives, Declaratives o asseveratives. Es limiten a enunciar un missatge sense cap marca Morfològica especifica ni signe gràfic que les distingeixi. Informen d’un fet.

·

Oracions interrogatives

Formulen Una pregunta que pot ser directa, i llavors acaben amb un signe d’interrogació, O indirecta, si dueix la pregunta. N’hi ha de quatre tipus:

-Interrogatives generals, que es Poden contestar amb un sí o un no.

-Interrogatives parcials, que no es Poden contestar ni afirmativament ni negativament.

-Interrogatives eco, que Reincideixen en una pregunta anterior.

-Interrogatives retòriques, que no Pretenen obtenir cap resposta perquè aquesta ja es coneix.

·

Oracions exclamatives

Manifesten Sorpresa, alegria, entusiasme, rebuig, fàstic.

Acaben amb un signe D’admiració i poden anar precedides de mots intensius com que, qui, quin, Quina, quant.

·
Oracions imperatives o Exhortatives. S’utilitzen en les ordres, consells, recomanacions, instruccions. Es fan servir quan volem que els receptors del missatge actuïn d’una manera Determinada. De vegades també porten un signe d’admiració al final. Si són Afirmatives, els verbs estan en mode imperatiu; si són negatives, s’utilitza el Mode subjuntiu.

L’oració passiva

L’oració passiva és aquella en la qual el Subjecte gramatical no realitza l’acció expressada pel verb. No té cap Entonació ni signe gràfic propi, i s’obté a partir de modificacions Morfosintàctiques de l’oració activa, que es aquella en la qual el subjecte Gramatical de l’oració si que realitza l’acció expressada pel verb.

Els canvis que es produeixen:

·El complement directe de l’oració Activa passa a ser el subjecte de l’oració passiva.

·El subjecte de l’oració activa es Converteix en un complement agent, que només apareix en oracions passives.

·S’alteren, també, les formes Verbals. El verb de l’oració passiva és ser + participi.

L’estil directe i l’estil indirecte

Les oracions poden experimentar altres canvis Formals, que afecten el tipus de discurs. Els fets es poden narrar en estil Directe o en estil indirecte. El pas d’un estil a un altre comporta un canvi D’entonació, persona, temps verbals i d’us de mots com aquí, ara, aquest, etc.

·L’estil directe reprodueix Exactament les paraules tal com les ha pronunciat l’emissor.

Sovint aquestes van Precedides de dos punts i s’escriuen entre cometes. Si és una novel·la, S’utilitzen els guions per indicar les intervencions dels personatges i les Acotacions del narrador.

·L’estil indirecte no reprodueix Les paraules de l’emissor amb exactitud, sinó que aquestes van precedides de Verbs que serveixen al narrador per introduir-les i de la conjunció que.

La polisèmia

La polisèmia és la propietat que té una Paraula de tenir més d’un significat. 

Els diversos significats d’una paraula guarden Una relació entre ells. L’acumulació de significats en una mateixa paraula Suposa un gran estalvi per a la nostra memòria, però pot provocar algun cas D’ambigüitat que el context sovint s’encarrega d’aclarir.

La monosèmia es dóna més en el registre Cientificotècnic, en què s’intenta evitar qualsevol tipus d’ambigüitat que Pugui portar a errors.

L’homonímia

L’homonímia és la relació que es dona entre Dues o més paraules que originalment tenien significats i significants Diferents, però que al llarg de la seva evolució han passat a coincidir en la Forma. Hi ha tres tipus de mots homònims:

·Els homònims totals, que S’escriuen i es pronuncien igual.

·Els homòfons, que coincideixen en La manera de pronunciar-se, però no s’escriuen igual.

·Els homògrafs, que coincideixen en L’escriptura, però tenen algun so diferent.

La Poesia al Segle XV (una nova manera de de cantar l’amor i la mort)

Al Segle XV, Catalunya es va veure submergida En una profunda crisi en l’àmbit polític, social i econòmic. Aquesta crisi fou Provocada per l’enfrontament entre el rei Joan II, que provenia de la dinastia Dels Trastàmara, i la Generalitat de Catalunya. Tot va plegat va desencadenar Una Guerra Civil que durà Déu anys i portà el Principat a un període de Decadència.

Al Segle XV es donen els millors escriptors i Les millors obres de la literatura catalana: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Joan Roís de Corella.

Jordi De Sant Jordi

- Vida

Va néixer a finals del Segle XIV a València i Es creu que va morir el 1424. Com a cavaller del rei Alfons el Magnànim va Participar en diverses campanyes militars per conquerir les illes de Còrsega i Sardenya.

- Obra

És considerat el poeta més important de la Literatura catalana anterior a Ausiàs March. Les seves poesies, sovint Musicades, destaquen pel to sincer. Aquesta sinceritat és el resultat de Plasmar situacions o sentiments viscuts per ell mateix, com és el cas d’un dels Seus poemes més celebrats, Presoner, escrit arran el seu empresonament a Nàpols. En ell manifesta la profunda tristesa i solitud que sent i demana al Seu senyor, el rei Alfons el Magnànim, que l’alliberi.

Cal destacar, d’entre les seves composicions Poètiques, els Estramps, versos decasíl·labs sense rima en què canta la bellesa De la dona estimada.

Auisàs March

- Vida

Va néixer a Gandia l’any 1397 i va morir a València el 1459. Va ser falconer reial, cavaller i noble, i va participar en Les campanyes militars del rei Alfons el Magnànim a Itàlia. L’any 1425 va Retirar-se de la vida militar i es dedicà a escriure les poesies que l’havien De convertir en un dels poetes més importants d’Europa.

- Obra

L’obra que ens ha arribat està formada per Cent vint-i-vuit poemes, que es poden classificar en cinc grups:

·Els Cants d’amor són els més Nombrosos, i és on es manifesta l’amor concebut com a idea i com a passió. La Identitat de la dama a qui canta el poeta està amagada sota un senyal –pseudònim-, Tal com era costum en l’època trobadoresca. Els pseudònims són: ’’Plena de Seny’’, ‘’Llir entre card’’, ‘’Oh folla amor’’, ‘’Amor, amor’’ i ‘’Mon darrerbé’’. Tots ells fan referència a Diferents dames a qui el poeta va estimar: Les seves dues esposes –Isabel Martorell i Joana Escons-, Teresa, Marta i una esclava mora.

·En els Cants de mort es mostra el Dolor per la pèrdua de la persona estimada i la mort com a solució quan el Poeta no se sent correspost per l’amor de la dama.

·En els Cants morals reflexiona Sobre diferents sentiments que es donen en l’ésser humà des d’una perspectiva Filósòfica.

·El Cant espiritual és una llarga Oració en què el poeta s’adreça a Déu en segona persona per demanar-li que L’ajudi a tenir més fe.

·Les Poesies de circumstàncies són Un conjunt d’onze poemes de temàtica.

Ausiàs March és un dels millors poetes que ha Tingut la literatura catalana, perquè va saber plasmar amb sinceritat la Intensitat de l’amor i la mort.

És el poeta que s’allunya de la manera de fer Poesia que fins llavors imperava –la trobadoresca-, perquè no li serveix per Expressar el que sent.

La dona que ens presenta Ausiás March és una Dona real, humana i imperfecta, amb virtuts i defectes, capaç de pecar i fer Pecar. La baixa del pedestal i la situa a terra, a nivell dels humans.