L'autonomia de Catalunya i l'Estatut de Núria (1931-1932)

L’autonomia de Catalunya

A Catalunya, el govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià, només va durar del 14 al 18 d’abril de 1931. Després de l’arribada de tres ministres de la República Espanyola, els dirigents nacionalistes catalans van haver de renunciar a la sobirania nacional —allò que reconeix que el poder ve del poble— i a l’Estat federal. Catalunya va obtenir un règim provisional d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per redactar i aprovar un estatut d’autonomia.

Al juny, una comissió elegida per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es va reunir a Núria i va enllestir un avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest avantprojecte va ser aprovat massivament pel poble català en un referèndum que se celebrà el 2 d’agost de 1931.

L’Estatut d’Autonomia

L’Estatut de Núria proclamava el dret de Catalunya a l’autodeterminació, defensava l’estructura de l’Estat espanyol com a federació de tots els pobles hispànics i definia el Principat com un Estat autònom dins de la República Espanyola. L’Estatut recollia:

• La possibilitat d’agregació de nous territoris.
• La defensa de la llengua catalana.
• El control de l’ensenyament.
• L'exempció del servei militar i la capacitat de recaptar impostos.

Tanmateix, es va veure que aquest text era incompatible amb la Constitució republicana, que definia la República com un Estat integral (unitari). L’Estatut es convertia, així, en una concessió de les Corts republicanes i deixava de ser la manifestació de la voluntat sobirana del poble català. El 1932 va començar a les Corts espanyoles la discussió de l’Estatut. La tramitació va ser intencionadament lenta, acompanyada d’una intensa campanya anticatalanista a la premsa i al carrer.

L'aprovació definitiva del 1932

Després de l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo, finalment, al setembre de 1932, es va aprovar l’Estatut. El text definitiu va quedar molt retallat respecte de l’original:

• Catalunya quedava constituïda com a simple regió.
• Es mantenia el control de l’Estat central en l’ensenyament, tot i que la Generalitat podia crear escoles pròpies.
• Es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut.
• S’hi recollien competències legislatives en dret civil, règim administratiu, atribucions judicials i ordre públic.
• No hi hauria agregació de territoris i s'establiren dues llengües oficials: el català i el castellà.